transport

Activitat de portar objectes o persones d'un lloc a altre mitjançant l'ús de vehicles. La funció del transport està íntimament lligada al progrés humà per tal com el posa en contacte amb altres societats fomentant tot tipus de relacions humanes, culturals i econòmiques. Eixa realitat ha estat present en qualsevol grup humà, que en el cas de Benissa, fou correctament entesa des de temps antics fent possible el traçat d'una xarxa de camins, tant locals com comarcals, que feren del poble un nus important de comunicacions.

Camins Reals

Vicente Castanyeda Alcover (s. XVIII) escrivia en el seu estudi geogràfic que de València a Dénia hi havia 13 llegües, i des d'allí a Alacant altres més. Un viatge en eixes condicions l'efectuaven els arriers emprant dos dies de viatge a l'estiu i tres a l'hivern. Cavanilles, en l'any 1796, menciona que el camí real de València tan sols aplega fins a Dénia. D'allí per Benissa, i cap Alacant, a més de ser camí de ferradura, molt dolent per a carruatges, havia de superar el barranc del Mascarat obligant a baixar als passatgers en tram tan complicat. En l'any 1844, amb l'ingenyer Agustin de Elcoro comencen els treballs de reconeixement del traçat de la carretera dita de la Marina, actual carretera N-332, construcció portada a terme amb gran lentitud, tal com es queixava en 1878 l'ajuntament de Benissa manifestant que subsistia el greu problema del Mascarat. Deu anys abans, en l'any 1868, el governador civil d'Alacant, Luciano Marin, comunicava pel BOP de la província la relació de les finques rústiques a expropiar per a construir els trams 8 i 9 de la carretera. La mesura també va afectar cases situades als carrers Grau i Orxelles, a la partida de Benimarraig i a dos molins de vent propietat de mossén Francisco Cabrera. Junt amb eixa carretera anaven solucionant-se les comunicacions amb els pobles de l'interior donant-se per acabades en l'any 1902 la carretera de Benissa a Murla per Xaló i el ramal de Benissa a Xaló per Senija; també estigué acabada l'N-332.

Camins veïnals

Benissa es comunicava en l'antiguitat amb els seus pobles veïns per camins de ferradura eixamplats posteriorment per a poder transitar carruatges. El primer d'ells, el de Teulada, ja és conegut en l'any 1404 (citació del rector de Benissa, Guillem de Bellvís, autoritzat a percebre les rendes d'una vinya d'Arnau Ivars, a vora del camí de Teulada), com així també en 1598 el de Xaló i el de Calp, seguint aquest darrer aproximadament el traçat actual de l'N-332 i un altre que naixia a la partida de l'Alcúdia, per Serrallonga i Quisi unint-se a l'altura de Les Mallades per una desviació del principal que eixia de Benimarraig i que és també conegut com a camí de les Salines. Benissa es comunicava amb Senija per dues vies. La primera que anava dreta a partir del Cantó de les Cabres, per La Costa, i un altre ramal que eixia des del vell camí de València, tram que era conegut com a camí de Senija a Teulada. Per anar a Altea es feia ús de la via coneguda per camí d'Altea a Senija que travessava el terme de Benissa des de Canelles a Senijola.

Camins locals

La majoria dels camins locals que uneixen al nucli urbà de Benissa amb les seues partides rurals estan molt pròxims als camins veïnals dels quals ixen ramificacions. Malgrat això s'ha de destacar com a més importants el de Benissa a Pinos, construït entre 1918 i 1930 i el de Benissa a la platja de la Fustera fet sobre l'antic camí denominat de La Mar. L'eixample d'eixes vies s'arrepleguen en les antigues Ordenances Municipals de Benissa de l'any 1912, que indica han de ser de 20 pams (4, 50 m. de caixa). Bona part dels camins locals es confonen en el seu traçat amb els assagadors.

Assagadors

Vegeu l'article temàtic: assagador.

Autovia

És la via de comunicació més moderna i que uneix Benissa amb les grans vies de l'Estat Espanyol i la resta d'Europa. Els treballs del traçat de l'AP-7, que és el seu nom oficial, començaren en l'any 1971 i finalitzaren pocs anys després obtenint Benissa una eixida de peatge.

Ferrocarril

Pel terme de Benissa passa el ferrocarril de via estreta de Dénia a Alacant, denominat popularment com el trenet de la Marina. Benissa va tindre accés a aquesta via en l'any 1915, moment en què s'acabava l'enllaç de Dénia amb Altea i es construïa l'edifici de l'estació convertit hui en dia en baixador. El tren mai fou un mitjà de transport utilitzat amb freqüència pels benissers, tant per estar situada l'estació lluny del poble com la competència del transport per carretera.

Mitjans de transport

La pèssima situació en què es trobaven els camins d'accés a Benissa feren impossible en temps antics l'ús de carruatges. El trajecte a València es feia penosament amb rudimentàries tartanes per dins del camí Vell de València fins a aplegar a El Verger on es podia fer enllaç amb ferrocarril a València. La diligència-correu tan sols és coneguda entre darrers del segle XIX i primers del XX, existint un servei regular denominat «Servicio de valijeros», que administra la Diputació Provincial d'Alacant mitjançant subhasta anual. Entre algunes condicions dels contractes són interessants les corresponents als anys 1875 i 1876, detallant-se les obligacions dels contractistes, els cavalls que havien de tindre disponibles i els punts de reposició del tir. Quan les condicions de l'N-332 o permeteren començà la introducció de l'automòbil, tot i això al padró de 1924 abunden les matrícules de carruatges de tracció animal consistents en tres vehicles de quatre rodes dedicats al transport de viatgers, quatre de luxe per a les famílies benestants i cent quaranta carros de llaurador. La unió dels transportistes de viatgers en l'any 1924 va permetre la constitució de la companyia La Unión de Benisa, que establí progressivament noves línies amb horaris adaptats a les necessitats dels viatgers. Paral·lelament a eixa iniciativa la indústria i el comerç local comencen un camí de modernització adquirint vehicles motoritzats que permeteren eixamplar el seu camp d'acció passant del reduït àmbit local i comarcal a rutes nacionals de gran recorregut.

Bibliografia: La tragineria a la Marina Alta. J. J. Cardona. 1990.