Joan Baptista Pineda Capó
(Benissa 1871. Massamagrell 1957). Religiós caputxí i predicador. Realitzà la seua formació en el seminari que els pares caputxins tenien a Montehano, a Cantàbria, fent el noviciat a Fuenterrabia i finalitzant la seua formació acadèmica a Pamplona, Arenys de Mar i Oriola, on és ordenat prevere en l'any 1893, prenent el nom de fra Melchor de Benissa. Dotat d'una intel·ligència privilegiada prossegueix una carrera de promoció dins de l'orde, fonamentada alhora en la seua extraordinària capacitat intel·lectual, acurada formació i bons dots per al govern. En l'any 1895 és nomenat definidor de la província de Toledo i en 1898 en el mateix càrrec per València. Va ser designat en eixe període Visitador de les cases de missions a Colòmbia i en tornar és destinat com a vicari al convent de Totana. La seua etapa en aquella ciutat fou fructífera aconseguit fer del col·legi adscrit a l'establiment religiós un centre de prestigi fornint-lo de bons professors així com d'instal·lacions docents modernes, destacant un gabinet d'astronomia, faceta en què aplegà a ser un expert. En 1900 funda en València, amb la col·laboració de fra Laureano de Massamagrell, la revista Florecillas de San Francisco. En l'any 1902 va ser elegit Ministre Provincial fins a l'any 1904 on retorna de nou a Totana com a superior d'aquell convent fins a 1912. En eixe període destaca com a orador sagrat de primer ordre especialitzat en el tema de la Revelació pronunciant en Madrid en la prestigiosa parròquia de Sant Ginés les seues cèlebres conferències de quaresma davant d'un públic selecte presidit pels reis i el bisbe de Madrid. Recollides taquigràficament i editades després en un volum titulat La Revelación, su necesidad y sus criterios, és l'única obra que queda escrita de la seua intensa dedicació a l'oratòria sagrada. Preparava els seus sermons memoritzant i sense deixar cap esquema escrit. La sol·licitud de la seua presència en actes acadèmics realitzats a Madrid i altres capitals és constantment requerida sent notable la seua intervenció en l'acte cultural celebrat en la capital de l'Estat a la memòria de Marcelino Menéndez y Pelayo, sessió necrològica en la qual intervingueren Pidal i Maura. Aquesta faceta de la seua biografia recorda el pare Melchor com un innovador en l'oratòria, que trenca amb la tradició de l'escola dels predicadors francesos com Bossuet i Lacordaire. En el capítol general celebrat per l'ordre en l'any 1920 l'elegiren Procurador General, càrrec que el desenvolupà en Roma. Sis anys després era elevat al càrrec de Ministre General. En la seua estada en la capital vaticana és nomenat membre de la Comissió Cardenalícia de la Preservació de la Fe alhora que es lliura eficaçment al govern de l'orde caputxí amb realitzacions com la creació del Col·legi de San Lorenzo de Brindis a la ciutat d'Assís, com institut històric i la fundació de la revista d'estudis Collectanea Franciscana. Preocupat per la formació intel·lectual dels caputxins va dotar a l'esmentat col·legi d'un prestigiós quadre de professors i una notable biblioteca, exemple que va estendre a la resta de les províncies caputxines mantenint sempre una escrupolosa fixació en la formació dels religiosos i l'extensió d'eixa preocupació als alumnes dels centres a càrrec del seu orde. Acabat el seu ministeri de govern torna a Espanya en 1935 com a Ministre Provincial de València Durant la Guerra de 1936 buscà refugi a Benissa, on les autoritats d'aquell temps, davant les inseguretats del moment, propiciaren el seu ingrés a la presó provincial d'Alacant, d'on fou alliberat al cap de pocs dies, mitjançant les gestions oficials dutes a terme pel cardenal Paccelli utilitzant la via diplomàtica d'Alfonso Forcade, encarregat de negocis de l'ambaixada de Cuba i passant a residir mentre durà la guerra a Roma. Acabat eixe període es reintegra a la vida conventual i al ministeri de la predicació. La seua activitat com a escriptor està poc divulgada, a excepció de les ja nomenades conferències de Sant Ginés, els de la catedral de Múrcia, les pastorals com a Ministre General i una sèrie d'articles de divulgació general aparegudes en la revista Florecillas de San Francisco. El llenguatge literari de fra Melchor de Benissa és ric, amé i sòlidament fonamentat en una ampla cultura. L'estil emprat en la seua oratòria està descrit per fra Àngel de Novelé d'aquesta forma: «el padre Melchor impresionaba y movía lentamente, por sus pasos contados, con la fuerza de la verdad desnuda, con la nitidez del argumento, la gracia y el vuelo de la inspiración y con una maestría indefinible que tenía para primero recoger el auditorio, llevarle luego de aquí para allá deliciosamente, deleitarle más y más con morosidad de artista consumado y hundirle al final, de golpe, toda la fuerza y la luz que había ido recogiendo poco a poco». El diari La Atalaya publicat a Santander a primers de segle XX, recollia la seua intervenció en aquella ciutat i el descrivia com un predicador dels temps moderns afegint que «cuando él habla le alumbran por igual la antorcha de la fe y el arco voltaico de la ciencia», perquè era costum en el pare Melchor unir la fe i la ciència en ampla comparació. El seu poble el féu objecte de nombrosos homenatges destacant la dedicació d'un carrer, d'un grup escolar i el nomenament en 1944 de fill predilecte. A la seua mort l'ajuntament, fent-se ressò del clam popular, reclamà les seues despulles que quedaren soterrades al creuer de l'església parroquial, temple que ell ajudà a construir mitjançant les seues intervencions públiques a Benissa, tant a sermons predicats com a cicle de conferències, emparades sempre en el seu ineludible prestigi intel·lectual i religiós, encoratjador sempre, de la finalització de les obres.
Bibliografia: :Escritores Capuchinos de Alicante y su provincia. Fra Emilio Mª de Sollana. 1958. In memoriam. Reverendísimo Padre Melchor de Benisa. 1958. La revelacion, su necesidad, sus criterios. 1912. El Padre Melchor de Benisa, de sol a sol. Miguel Martínez Mena. 1971 Memoria de los actos conmemorativos del I Centenario del nacimiento del Rvdmo.P.Melchor de Benissa. Dirigida per Joan Josep Cardona. 1972. Gran Enciclopèdia Catalana. (vol. 4). Gran Enciclopedia de la Region Valenciana. Any 1973 (vol. 2).