esclavitud

La possessió de persones en règim d'esclavitud a Benissa, reconeguda amb documentació històrica, s'ha de situar als segles XVI i XVII. La procedència de les persones subjectes a aquesta condició era habitualment el nord d'Àfrica, i com a conseqüència del botí que podien obtenir els cristians autoritzats pel govern a navegar pel Mediterrani baix la bandera de corsari. Els presoners eren venuts al mercat de València La condició dels esclaus coneguts, i documentats a Benissa, era la pròpia d'un criat que servia sense altra retribució que ser alimentat i vestit pel seu propietari. Junt amb eixa situació estava l'obligació del seu amo a ensenyar-li la doctrina cristiana i ser després batejat («a 18 de març de 1607 fonch batechat Pere Vicent Ivars, servent de Pere Damià Ivars, natural de Berberia de hedat de 6 anys fonch primer instruït en nostra fe y ab llicencia del oficial fonch batecha»), segons nota que figura al llibre de matrícula de la parròquia de Benissa. No fou l'únic cas de bateig d'un esclau en presentar-se altres casos en 1708 quan mor l'esclau de Vicent Abargues, de 25 anys, que se li administraren els sagraments, el de Maria de la Creu, esclava de Joan Feliu o la darrera esclava de què es té notícia que fou en l'any 1731 en què mor Maria Lluïsa, de 70 anys, esclava de Joan Ivars del Povil. El tracte que rebien aquestes persones, jutjant el capteniment dels seus propietaris, sembla ser respectuós i humanitari. En la Taba del rescat dels captius de Benissa, de l'any 1583 Jaume Ivars s'obliga a pagar mil cent lliures d'or pel seu rescat i el de l'esclau, de nom Antoni, que el serveix. Un altre cas d'estima pels esclaus s'especifica en el testament atorgat en l'any 1653 per Joan Ivars del Povil que deixa manat als seus hereus que vetlen per protegir, vestir i alimentar a la seua esclava Maria («lo hereu meu tinga obligacio de alimentarla de menjar y beure, vestir y calsar de tot lo nesesari»). Josep Torres Eximeno (abans Abargues), en el protocol que insta en l'any 1793 per a provar la noblesa del seu cognom argumenta que en l'any 1637, en l'atac de la pirateria barbaresca a la vila de Calp, lloc de residència del seu avantpassat Jaume Esteve Abargues, aquest, juntament amb una esclava, es deslliuraren de ser presos en ocultar-se en lloc segur i desconegut. Els cristians eren també objecte d'esclavitud per part dels corsaris barbarescos, on a banda del botí habitual prenien en captivitat a les persones que es rendien al seu setge. Tant la mateixa Taba del rescat de Benissa, com la intermediació feta en l'any 1637 en alta mar pel prevere benisser mossén Pere Cabrera, en la galera del corsari Amet Pichilí, per rescatar als presoners de la vila de Calp, mostren que tothom estava en perill de ser captivat i reduït a l'esclavitud. L'esclau podia redimir-se de la seua condició per diverses vies, bé per pagar el seu rescat els familiars, cas que podia ser també aplicat als esclaus dels cristians, per pactes de govern o per decisió del seu propietari. L'emancipació obligatòria, i la total abolició de l'esclavitud vingué a darrers del segle XX.

Bibliografia: La esclavitud en Valencia durante el reinado de los Reyes Católicos. Vicenta Cortés. 1964. «La Taba del Rescat». Revista de festes de la Puríssima Xiqueta. Benissa. J. J. Cardona. 1975. Història de la Parròquia de Benissa. J. J. Cardona. 2002.