cinema
La projecció de les primeres pel·lícules de cine portades a terme a Benissa tenen un precedent que es remunta a primers de segle XX formant part de les atraccions més esperades de la Fira de Sant Antoni. Les sessions es realitzaven en locals provisionals fets de fusta i coberts per envelats. El negoci, propietat d'industrials forasters, oferia pel·lícules de curta durada succeint-se diverses cintes completant-se la vetlada amb actuacions de còmics o jocs de mans. Els primers espectacles del gènere van ser introduïts per la família Ausió, residents a Dénia, que amb el seu establiment ambulant, conegut pel Palacio del Sol, acudien a festes i fires de la comarca. El primer local estable ubicat a Benissa va obrir les portes en l'any 1921 regentat per Joaquim Cabrera Feliu, amb el nom de Cine Moderno fins a 1924, moment on va trobar la competència del Teatro Doré en local construït per Vicent Sapena Minyana a un solar pròxim a la plaça major. El local dels Sapena, explotat després de la guerra civil per Francesc Puig, va canviar el nom primitiu pel de Cine Goya. Dos anys després d'obrir el seu cine els Sapena s'establia a poca distància el Cine Ideal propietat de Joan Ivars Ivars i gestionant per Joan Ivars Carrió. Al contrari del Doré dels Sapena el nou establiment era de modestes prestacions. Ambdós cinemes amenitzaven les sessions de cine mut amb orquestrines formades pels músics més avantatjats del poble completant la part musical un col·loquier que tractava d'explicar el que succeïa a la pantalla. En l'any 1931 la pel·lícula Una viuda romántica, interpretada per Catalina Barcena, encetava el cine sonor a Benissa. Desaparegut a primers dels anys quaranta el Cine Ideal tan sols quedà a disposició dels espectadors el Teatro Doré, venut pels Sapena a Francesc Sendra, veí d'Orba. Sendra encarregà la gestió a Francesc Puig oferint-li al cap de poc opció de compra que, com que no es va dur a terme, va passar la propietat al benisser Francesc Ferrer Ferrer seguint Puig amb la gerència fins a 1958 en què l'empresari madrileny Ricardo Pérez Molpeceres compra el local que sofrirà una profunda transformació per adaptar-se als nous temps. Pérez Molpeceres, professional del ram, va convertir el modern Goya en un referent a la comarca posant en cartell les produccions cinematogràfiques al mateix temps que la seua estrena es feia a les sales de la capital. Poc temps després de les reformes del cine l'empresari madrileny ven el negoci als germans Domingo i Salvador Iborra que continuen i milloren la gestió eixamplant i renovant el pati de butaques i dotant al local de calefacció. Les noves tendències del públic, amb l'aparició de la televisió, fan recular la passió pel cine i en l'any 1986 el Cine Goya es veu obligat a finalitzar la seua existència. Coincidint en els darrers temps del Goya sobrí un local al carrer Capità Cabrera, que amb el nom de Recibar La Torre va explotar efímerament l'industrial Vicent Tur Cardona. El cine, després del tancament d'aquestes sales es podia oferir utilitzant els locals de l'Aula de Cultura de la CAM o el Centre Cultural emprant projectors portàtils dels serveis culturals de les caixes d'estalvi (CAM i CAPA). Amb la inauguració del saló d'actes del Centre Cultural es va dotar la cambra d'actes amb una màquina moderna i unes instal·lacions que han permés reactivar l'espectacle.
