combregar
Fins a les darreries dels anys setanta del segle XX existí el costum en la parròquia en la vuitada de la Pasqua de Resurrecció, en plena coincidència amb la festivitat de Sant Vicent Ferrer, organitzar a primera hora del matí, i després de la missa segona del dia, una processó amb la finalitat de dur el sacrament de l'eucaristia als parroquians malalts de llarga duració i que no podien acudir a complir parròquia. La processó era solemne amb assistència de les autoritats, banda de música i nombrosos fidels que acompanyaven al rector que, sota pal·li duia en copó les formes consagrades. La carrera de la processó, que no obeïa al recorregut tradicional de les altres, s'endinsava per carrers no habituals condicionada pels domicilis dels malalts. Els carrers estaven adornats amb catifa de fulles de nesprer, llimera i flors de salpasa mentre que a finestres i balcons penjaven rics cobertors. L'antiguitat de la processó està datada des de l'any 1634 («dobla ab diaques a St.Vicent Ferrer, dit dia de vesprada profesor general per la volta major per la vila, rector, Ivars, vicari, Cabrera i Crespo»). El terme combregar ha anat desapareixent del vocabulari tradicional substituït pel de comulgar, encara que curiosament estigué sempre vigent la denominació de processó del combregar reservada exclusivament a aquesta processó, i, també al sagrament de pernoliar als malalts. Per contra, els clergues i els fidels utilitzaren sempre l'expressió de comulgar a la distribució de l'eucaristia dins l'església («a 9 de octubre de 1629 morí Luis Ortolà de Joan de edat de 60 anys. Rebé lo sagrament de la penitència y el de la extremaunció per no poder pendre el de la eucharistia per tenir vòmits»). Un altre terme semblant està datat en l'any 1760 («Andrés Crespo... recibió los Santos Sacramentos de confesión y extremaunción por no allarse con los sentidos expeditos no recibió el Sto. Sacramento de la comunión»).