garrofer

(Ceratonia siliqua). Arbre que creix abundant en el terme de Benissa i que és poc exigent en conreus, raó per la qual prospera en llocs on altres cultius tindrien dificultats per a vegetar. Els llauradors els plantaven prop de casa per ser arbre de copa poderosa i de gratificant ombra per al rigor de l'estiu. Ordinàriament sol créixer aïllat i sense formar bosc, a excepció d'algunes partides properes a la muntanya com Lleus, Pinos, Benimallunt i Canor, on existeix tradició que hi ha bancals exclusivament dedicats a ell («una casita de labor situada en el denominado Canor del Garroferal»), segons nota d'una partició familiar firmada en l'any 1933 pel notari de Benissa Joan Ortolà. En temps de la visita del botànic Cavanilles (1795) detalla que es produeix al terme de Benissa un total de cent càrregues de garrofa. Era producció afectada pel tribut del delme, observant-se que està inclòs en l'enquesta de l'any 1758 manada fer pels canonges de la Seu de València als rectors del poble. La proporció afectada per aquest producte a Benissa és del 10, 5%, inferior a la d'altres productes, ja que fou un cultiu estratègic i protegit perquè no es perdera. La garrofa és l'aliment que potencia la dieta dels animals de tir, donant-se excepcionalment a bestiar que es pretén engreixar per a ser sacrificats per al consum de casa, com ara porcs i corders pasquals. Malgrat ser producte destinat a la ramaderia els humans també l'han emprat com aliment en temps de necessitat. En l'any 1865 l'Ajuntament de Benissa, en la súplica dirigida a la superioritat provincial demanant la rebaixa de les contribucions argumenta que «los niños pequeños, ante la miseria de sus padres, van descalzos y vestidos con pobreza, y es tanta la necesidad en su alimentación que solo las algarrobas mitigan su hambre, alimento que toman ante la imposibilidad que tienen sus progenitores de poder comprarles pan». L'excepcional cruesa de l'hivern de l'any 1757, amb les seues consegüents gelades, va fer malbé tot tipus de cultius, i entre ells la garrofa. El poble de Xaló, en súplica dirigida pel seu rector al rei, demanava l'exempció del pagament de l'Equivalent d'eixe any per tal com «ha sido preciso mantener a los vecinos como si fueran irracionales, repartiendo entre ellos aquellas pocas algarrobas que havian de servir de pasto para las caballerias», segons explica Armando Alberola (Catástrofe, economía y acción política en la Valencia dels siglo XVIII). La garrofa va servir també a la Guerra Civil de 1936 com una ajuda tant com aliment humà com a edulcorant per tindre en la seua composició un 50% de sacarosa. El garrofer pot ser mascle o femella, servint el primer, que dóna un fruit menut i no apte per al comerç, com a pol·linitzador. Al camp es coneix al primer amb el nom de garrofa judia i al segon com a garrofa melera. El llaurador antic per evitar un buit improductiu al bancal solia empeltar el garrofer amb una part de mascle, assegurant així la collita. La garrofa sol tindre també propietats medicinals i s'utilitza com un poderós astringent. Modernament té èxit en la rebosteria i en la cosmètica per posseir elements d'interés per aquests usos industrials. Tradicionalment el garrofer ha servit per a caçar el tord al parany.