Benissa (Diccionari benisser)

Municipi i cap del seu terme municipal. Pertany a la comarca de la Marina Alta. La ciutat està construïda sobre una lloma del terreny, a una altitud de 254 metres sobre el nivell del mar. Des d'eixa situació es domina un ample amfiteatre orientat al mar Mediterrani, al que s'aplega de forma escalonada per la graderia de bancals que apareixen a partir dels primers barrancs que naixen quasi pràcticament dins del nucli urbà. D'entre ells destaca l'ampla conca del Barranc del Quisi, depressió que s'inicia a la mateixa vora del poble en el punt conegut pel Pou d'Avall, i al qual van a unir-se la resta d'altres conques, com ara els barrancs de Paratella, Pou de la Perera, Beniasner, Mallades, Sant Antoni i Orxelles. Són barrancs amb escassa aportació d'aigua apreciant-se lleugeres variacions després dels temporals de la tardor o hivern. L'ampla panoràmica està tancada des del sud-oest al nord-est per les muntanyes d'Oltà (561 m), Serra de Bèrnia (1.128 m), muntanya de la Solana (724 m) i la Mallada Verda (391 m). Els límits del seu terme són pel N. amb Gata de Gorgos, a l'est amb Teulada i el mar Mediterrani, al sud amb Calp i Altea i a l'oest amb Senija, Llíber i Xaló. El substrat geològic sobre el qual s'aixeca la ciutat i el terme correspon en la seua majoria al miocé, que apreix en forma de margues blanques a les quals els naturals donen el nom de «terra de tap». Tan sols entre ponent i llevant es troba el paratge denominat el Pla, on la superfície està recoberta de terra roja que procedeix de la dissolució de les parts superiors de les muntanyes del voltant (la Solana i la Mallada Verda). Les circumstàncies d'un terreny molt trencat per barrancs i pujols forçaren als antics camperols a fer costoses obres rebaixant els tossals per a reduir-los a cultiu, operació que obligà a fer terrasses i bancals subjectes per murs de pedra seca per a retenir les aigües de pluja. En eixe marc i paisatge prospera l'agricultura que és la pròpia de secà, amb conreus de raïm en la varietat de moscatell i de vi, ametler, olivera i garrofer. Excel·leix sobre la resta de cultius el dedicat al raïm de moscatell, que primer es destinà a la producció en pansa i després per a consum en fresc. La pansa fou el revulsiu econòmic i causa del progrés demogràfic i urbà produït entre darrers del segle XIX i primers del XX. Els cultius de regadiu són escassos i estan ubicats als terrenys pròxims als barrancs. L'agricultura ha constituït fins temps ben recents la base de l'economia. Les irregulars collites, subjectes irremeiablement als règims de pluja, limitaren molt el progrés demogràfic per tal com existí sempre una forta tradició emigratòria de la població més activa dirigida bé dins del propi país (València), al nord d'Àfrica (Alger), a Amèrica (Estats Units, Brasil i Argentina) o resta d'Europa (França, Suïssa i Alemanya). En l'actual fase de total decadència persisteix l'agricultura de tipus familiar i d'entreteniment, evitant en la mida del possible el total abandó del paisatge agrari. Les iniciatives industrials començaren a proliferar entre el darrer terç del segle XIX i bona part del XX. En la seua majoria sorgiren dels vells tallers artesans que progressaren fins a constituir-se en fàbriques de mitjana envergadura. Destacaren les dedicades a la fabricació de mobles de luxe (Ivars, Martínez, Sala i Sendra) creadors d'una ben guanyada reputació per l'acabat dels seus productes. Acompanyaren als tallers de mobles altres indústries rellevants com la fabricació de maquinària industrial de Silvestre Ivars i alguns obradors de taulell hidràulic. Totes eixes expectatives no prosperaren i entraren en declivi als anys setanta del segle XX, on s'acabava una prestigiosa branca industrial, com era la del moble exceptuant a Mobles Martínez que reorientà l'activitat a l'exposició i venda abandonant la producció pròpia. A remolc del progrés del sector de la construcció nasqueren al darrer terç del segle XX fàbriques especialitzades en l'elaboració de blocs, bigues i revoltons de formigó les quals, junt, amb les empreses auxiliars del sector servici, ubicades a un modern polígon industrial (La Pedrera), i amb un altre de caràcter comercial al (pla de Carrals) són l'eix sobre el qual volta l'actual patró industrial del poble.

La ciutat

Fins al segle XVIII no es té una definició exacta de com estava constituït el nucli urbà. El viatger i botànic Josep Antoni Cavanilles, descriu el poble com un conjunt on tan sols n'hi ha dos carrers paral·lels sobre el que estan construïdes cases menudes i de mal gust, a excepció d'algun edifici que pertany a les classes benestants. Pot ser que eixa definició es base en un intent del nucli de créixer des dels seus orígens (plaça de l'Església Vella) seguint el traçat dels camins de Xaló i Calp a la recerca del punt on es troba el convent de franciscans. Fora d'eixa definició el pinyol del qual germinarà la trama urbana cal situar-ho en l'edifici de l'antiga església de Sant Pere Apòstol. El traçat de la vila vella correspon al propi d'una població fundada amb cristians vells en temps de la conquesta de l'antic Regne de València. Consolidar i créixer en el projecte inicial del poble es basava a partir de la seguretat que podria donar un habitatge amb infraestructures importants, com ara les defensives. L'organització municipal s'inicià amb eixe propòsit constituint el temple parroquial, amb les successives reformes, la principal obra de defensa i la referència sobre la qual s'anirà creixent. Sobre ell, de forma inicialment concèntrica, anirien afegint-se a mida del seu creixement demogràfic, la resta de carrers i edificis principals, sempre amb la tendència de conformar muralla. L'existència de muralla queda demostrada en diversos documents del segle XVI, que fan referència a la venda de solars propietat del comú i situats dins del vell espai defensiu. Entre els segles XIV i XVII es consolida i eixampla el poble. El creixement demogràfic va unit a l'urbanístic amb la necessària dotació de serveis per a un poble en expansió, d'aquí que alguns edificis, com l'església, sofriren modificacions importants, acompanyats de la construcció de l'almodí i la sala del consell. A partir del segle XVIII el vell recinte emmurallat es supera formant-se el que es denomina en alguns documents barri del raval, part de fora i en altres part alta, que, en definitiva són carrers formats per cases de solar exigu dotades de planta baixa i una altura que segueixen el traçat dels vells camins de Xaló o de Calp. Durant el segle XX la vila efectuarà un canvi radical que l'allunya del vell concepte medieval. La necessitat de construir un nou temple parroquial proporciona la possibilitat de fer una trama urbana moderna que es consolidarà sobre els terrenys que envolten al poble en el vessant de ponent. La concepció d'un espai ample per a plaça, església i zones d'esbarjo obri el camí a l'apertura de nous carrers que es construeixen amb criteris de modernitat. Passat el centre mercantil i social de la vila vella del poble a la nova plaça (plaça del Rei Jaume) quedarà definitivament dividit el nucli urbà en dos reductes ben diferents on un serà ocupat pels serveis i el comerç i l'altre el residencial i antic. Contemporani de l'esmentada apertura urbanística és l'actual avinguda del País Valencià, traçat urbà sobre el qual transcorre la carretera nacional 332. Sobre les voravies creixeran edificis creant carrer formant l'eix sobre el qual volten els altres nascuts mercés a l'influx del nucli central de la plaça. Durant tot el segle XX l'expansió urbana busca nous espais, primer en el vessant de llevant (barri dels Desemparats); després passà a ponent (barri de Sant Nicolau), i finalment al sud on sembla orientar-se el creixement del nucli urbà.

Història

Diverses troballes arqueològiques (Lleus, Albinyent, L'Olivar, Paratella) testimonien assentaments ibèrics i romans, amb un precedent d'unes pintures rupestres trobades a una cova pròxima a la carretera de Pinos. El posterior referent de la toponímia d'arrel àrab (Canor, Benimarraig, Benimallunt, Benillafit, Albinyent...), com així mateix el que li és propi al nucli municipal de Benissa, corroboren una forta implantació musulmana que és més accentuada en la part de ponent i sud-oest del terme, ben expressiva per la seua toponímia i la freqüent troballa d'enterraments musulmans. Fou territori que pertanyé a la taifa de Dénia. En el Llibre del Repartiment està especificada la donació reial de terres a Bendictus de Savanossa, Arnald Cortés i altres companys en les alqueries d'Albinyent, Benissa, Canor i altres. Inicialment estigué sota el domini i jurisdicció dels senyorius dels Llúria, els Sarrià, i els comtes de Dénia. Junt amb Teulada i Calp formà part d'un únic terme, del que es separen en l'any 1386. Al seu torn Benissa segregaria part del seu per a conformar el terme de Senija, fins aquell moment integrat al de Benissa, acte realitzat per venda duta a terme en l'any 1430 per Joan de Navarra a favor de Joan de Cornet, ciutadà de València. En l'any 1436, pel matrimoni conformat entre Maria Ximenes d'Entença i Rodrigo de Rebolledo, Benissa s'incorpora al senyoriu dels Rebolledo, i, en conseqüència dels Palafox (marquesos d'Ariza). El domini dels Palafox persistirà fins a l'extinció dels senyorius sent els successius membres de la casa els qui exerciran els seus drets dominicals. Els interessos dels Palafox estaven representats pel governador el qual havia de residir a un dels pobles de la baronia. Pel temps l'obligació anà relaxant-se, com així es pot observar en els darrers procuradors que fixaran l'habitatge a València. Durant eixe espai de temps la vila sofrí l'embat de la pirateria barbaresca, significant-se els episodis que tingueren lloc en els anys de 1550 amb les incursions del corsari Dragut i el de 1585 efectuat per Morataraiz. En el primer d'ells sorprengueren les guàrdies del poble entrant a la nit foradant part de la muralla. En l'atac morí el prevere mossén Bernat Ivars i altres tres benissers que els feren front. Per contra, al que correspon a Morataraiz, i segons parer de l'historiador benisser fra Manuel Fabregat, els benissers pogueren defensar-se amb millor sort causant-li al pirata algunes baixes. En la Guerra del Francés la vila sofrí la presència de forces franceses que prengueren el convent com a quarter efectuant molta destrossa en les instal·lacions. Els règims constitucionals nascuts en el segle XIX posaren fi als senyorius i dotaren els pobles, mitjançant les lleis oportunes, dels mecanismes adients per al seu autogovern, amb la definitiva consolidació dels ajuntaments. Durant segle XIX sofrí el poble les conseqüències de les guerres carlistes havent de pagar tota mena de contribucions als grups armats que passaren pel seu terme

Població

El darrer cens, que correspon a l'any 2006, dóna un total de població de 12.424 habitants, xifra que fins al moment és la més alta de les aconseguides. Es tracta d'un increment produït en pocs anys i que comença a partir del padró de 1986 (7.181 habitants). Eixe augment és degut al progrés econòmic de la comarca, i del que Benissa participa. Gran part del cens de 2006 correspon a ciutadans d'altres nacionalitats, dels que la majoria són residents europeus en estat de jubilació laboral. Una altra aportació important la constitueix l'emigració amb una procedència variada integrada per ciutadans del Magrib, països de l'Europa de l'Est i sud-americans. El creixement demogràfic de Benissa als segles anteriors al XVIII fou molt lent a causa de la gran mortalitat infantil, epidèmies i economia agrícola de subsistència que originava una gran emigració. Benissa entrava en el segle XIX sense superar els 5.000 habitants, havent d'esperar al darrer terç del segle XX per a excedir eixa xifra.

Monuments

L'edifici més visitat i conegut és el temple parroquial de la Puríssima Xiqueta, denominat popularment com la catedral de la Marina, fet sobre projecte de l'arquitecte Vicent Pascual. És un edifici d'estil neogòtic erigit a primers del segle XX, de grans proporcions i guarnit de bells altars construïts pels artistes Calvo, Súria i Cantavieja. Té interessants pintures dels segles XVIII i XX així com un museu d'art sacre. L'orgue, construït per Rogent, és un dels més complets de la comarca. El convent de franciscans, edifici i església del segle XVII, és d'estil neoclàssic. Posseeix un altar major de l'escola aragonesa del segle XVIII i algunes talles interessants, com així mateix un museu annex d'art religiós. La Sala del Consell i l'Ajuntament Vell són dos edificis civils dels segles XVI i XVII completament restaurats i dedicats a allotjar associacions del poble. El barri antic ha estat objecte de protecció i restauració, motiu pel qual s'han recuperat moltes cases particulars o d'associacions retornant-les el seu estil tradicional (Cases dels Torres, dels Abargues, dels Feliu o dels Ivars del Povil). Una d'elles, denominada Casa de les Andreses, s'ha adequat per a ubicar les instal·lacions de l'extensió de la Seu Universitària d'Alacant i l'antic Hospital (1780) ha servit per a ubicar els serveis centrals de l'Ajuntament.

Infraestructures

La ciutat està dotada de serveis mèdics ubicats en un centre modern. Compta amb una residència per ancians. Els serveis d'educació es representen per dos col·legis d'ensenyament bàsic i algunes guarderies infantils. L'ensenyament mitjà disposa amb un institut i l'assistència a l'ensenyança per adults està garantit d'oferta amb correctes dependències. Altres matèries docents, com la música, les arts plàstiques i el teatre funcionen de manera estable. Existeix una extensió universitària amb programació que ofereix cursos, conferències i resta d'activitat relacionada amb la seua finalitat docent. L'equipament esportiu ofereix el servei d'un pavelló cobert amb piscina climatitzada i altres instal·lacions annexes, com ara el camp de futbol. L'esport autòcton de la pilota valenciana es practica en un trinquet de propietat municipal. Es disposa d'altres instal·lacions particulars com ara un club de tenis, un de golf, un camp de tir i un club d'equitació.Donen vida a eixes activitats diversos grups esportius.

Hostaleria

Dins del nucli urbà s'han modernitzat recentment els restaurants dotant al poble d'establiments on es pot fruir de la gastronomia típica del poble. Existeixen establiments per a hostatge de viatgers.

Festes

El calendari fester es centra en els següents referents: Fira de Sant Antoni (gener) amb actes culturals, gastronòmics i una fira medieval. Festes de la Puríssima Xiqueta, que són les festes majors del poble (abril) amb desfilades, setmana cultural i actes religiosos. Moros i Cristians (juny) dedicades al patró Sant Pere. A l'estiu es fan festes de barri i partides amb balls, concursos diversos i actes religiosos.