‘Lo que no se ve’, article de Xavier Sala i Martín

Share

En aquest article de La Vanguardia (17 d’agost del 2009), l’economista Xavier Sala i Martín comenta qüestions d’actualitat política i econòmica a partir de les idees que Frédéric Bastiat exposa en el seu llibre Allò que es veu i allò que no es veu, publicat en català per Riurau Editors. Podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica del llibre en la web de Riurau Editors. Només cal que us hi registreu prèviament.

‘Thomas Paine i la democràcia’, de Toni Mata

Share

(Article aparegut al diari Regió 7, el diumenge 17 de juliol del 2009)

Un nou segell irromp en el mercat editorial amb la principal virtut de cultivar la feina ben feta. Des de Barcelona, Riurau Editors proposa al públic lector grans obres de la literatura i el pensament universals a través de traduccions de qualitat. A més, també incorpora el mercat electrònic a la seva oferta.

Thomas Paine (1737-1809) va ser un home d’idees clares. A Sentit comú (1776) va escriure que «la societat és una benedicció; el govern, un mal necessari ». Fidel reflex d’una manera de pensar que postulava la separació de poders i que defensava la necessitat d’estar constantment a l’aguait de l’acció de govern per evitar les males pràctiques. El breu assaig d’aquest polític i publicista nord-americà va sortir publicat l’any 1776, poc després que les colònies britàniques de l’Amèrica del Nord iniciessin el convuls procés d’emancipació de la metròpoli britànica.

El llibre –que inaugura juntament amb Allò que es veu i allò que no es veu, de l’economista francès Frédéric Bastiat (1801-1850), la col·lecció Plamfets de Riurau Ed.– va esdevenir un èxit entre els seus compatriotes. El públic nordamericà el va tenir a l’abast paral·lelament a un gest polític de tanta significació com la publicació al diari Pennsylvania Gazette del discurs del rei anglès Jordi III en què refermava que les colònies s’havien de sotmetre a l’autoritat monàrquica. Paine va arremetre en el seu text contra la constitució anglesa, escrivint amb un estil clar i directe que «donem per fet que era noble per als temps foscos i servils en què fou erigida. Quan el món era sotmès a la tirania dels pocs, fou un rescat gloriós. Però fàcilment es demostra que és imperfecta, subjecta a convulsions i incapaç de produir allò que sembla prometre ». El seu atac a la gran potència europea era fonamentat en la convicció que «l’autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d’hora s’ha d’acabar», i punxa amb contundència quan afirma que «Anglaterra, des de la conquesta, ha tingut uns quants pocs bons monarques, però s’ha lamentat sota un nombre molt més gran de dolents».

Tot i els més de dos segles que ens en separen, Sentit comú s’erigeix com un escrit de plena vigència. Paine hi reflexiona sobre la democràcia liberal, n’apunta les funcions i adverteix contra els usos intolerables que se’n pot fer. Talment un bloc de notes sobre mals de què pequen algunes democràcies els garants de les quals se senten temptats de pervertir en nom de causes diverses.

‘Per dos cavalls negres’, article de Jordi Llovet

Share

(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)

Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.

‘Clàssics i editors independents’, article de David Castillo

Share

(Article publicat al suplement Cultura del diari Avui el 20 de juny del 2009)

Ningú no reconeixerà en aquests temps de crisi el paper de les petites editorials en el descobriment de nous autors, en la pervivència de la poesia més enllà dels premis i en la traducció de clàssics en edicions més que dignes. No faré llistes per no deixar-me ningú a la memòria del PC o USB, però posaré un exemple: Riurau Editors, que han presentat Faust de Goethe, en traducció de Jaume Ortolà i presentació de Guillem Calaforra, i Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist, en traducció, així mateix, de Jaume Ortolà. A la solapa dels seus llibres fan una declaració de principis sobre la qualitat: “Oferir als lectors més exigents versions excel·lents d’obres de la literatura universal”. I afegeixen com a colofó: “Només la satisfacció dels lectors ens podrà dir si ens hem acostat una mica al nostre ideal”. Esperem que es produeixi.
Fa temps que els idealismes van quedar enrere a la primera línia de la nostra cultura, però resulta estimulant que algú aposti encara per autors com Goethe i Kleist després de l’enfonsament de tants segells i l’ascensió de la salsitxa.
No cal afegir res sobre Goethe, un dels grans llegats de la història de la humanitat, però m’agradaria insistir en la lectura de Michael Kohlhaas, una novel·la breu sobre abusos i venjances durant l’Alemanya de Luter. Ortolà recorda al pròleg la frase de Stephen Vizinczey, que va definir Kleist com “la prosa més ràpida mai escrita”. Ràpida per llegir lentament.

Llibres electrònics gratuïts

Share

A partir del mes de juny del 2009 Riurau Editors ofereix els seus llibres en format electrònic. Els llibres s’ofereixen en els formats PDF i Mobipocket,  sense restriccions de còpia o d’impressió per a l’ús privat. A més a més, els dos primers llibres de la col·lecció Pamflets es poden obtenir gratuïtament. Més informació en “Instruccions de compra”.

Pamflets: col·lecció d’assaig breu

Share

Riurau Editors presenta una nova col·lecció d’assaig breu amb el títol de Pamflets. En aquesta col·lecció es publicaran texts breus (assaigs, pamflets, cartes…) que han deixat una petjada important en la història del pensament humà, bé per les circumstàncies en què foren escrits i per la influència que tingueren, bé per l’eficàcia i la força amb què, encara avui dia, transmeten unes idees. Els dos primers llibres de la col·lecció són Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine.

   

‘Goethe i Kleist’, de Toni Mollà

Share

(Article de Toni Mollà publicat el 26 de maig del 2009 en el seu blog)

No conec Jaume Ortolà. Però l’home ha tingut el bon gust de fer-me arribar a mans els primers productes de la seua iniciativa editorial, batejada amb el nom de Riurau Editors i el principal objectiu de les quals “és oferir als lectors traduccions de qualitat de clàssics de la literatura universal.” Poca broma, per tant. La connexió entre el lector d’ací amb els productes culturals d’ací i d’allà és el vincle sociolingüístic més important d’una ciutadania amb qui valga la pena fer-se una cervesa.

El Faust de Goethe i el Michael Kohlhaas de Kleist tenen ara dues versions catalanes modernes i entenedores que val molt la pena de llegir i/o rellegir. No sé alemany i, per tant, no sé valorar les versions respecte de la llengua font ni de traduccions catalanes anteriors. Tant se val. Fins on he llegit aquests dies, totes dues obres s’engulen la mar de bé, amb fluïdesa, sense que el traductor vulga fer-se notar massa, com sol ocórrer de vegades. Unes versions modernes –en versió del mateix Ortolà– i una edició magnífica.

“Les grans obres de la música clàssica ens arriben a través d’intèrprets que han d’estudiar durant anys, moltes hores al dia. Cap músic no es presenta en públic sense haver fet abans una preparació ingent i conscienciosa.” Això mateix és el que assegura ara l’editor Jaume Ortolà. “Igualment”, continua” “les grans obres literàries, aquelles que no han estat escrites en el nostre propi idioma, ens arriben a través d’un intermediari: el traductor. Riurau Editors vol oferir als lectors més exigents versions excel·lents d’obres de la literatura universal. I per a explicar l’esforç i la dedicació que hi posem, no trobem una comparació més adequada que la del músic que practica sense descans abans d’eixir a l’escenari. En el nostre cas no hi haurà aplaudiments. Només la satisfacció del lector ens podrà dir si ens hem acostat una mica al nostre ideal.”

Doncs això mateix. Des de la satisfacció del lector, deixe constància ací del meu doble –triple– agraïment. Per la traducció, per l’edició i per l’enviament. I ara, vostès, passen per la llibreria i compren aquestes joies de paper.

‘Per reprendre el diàleg’, article d’Enric Sòria

Share

En aquest article (El País, Quadern, 21 de maig del 2009), Enric Sòria parla de les traduccions de Michael Kohlhaas i especialment de Faust, publicades per Riurau Editors:

No és que la nova versió d’Ortolà ens haja transmés íntegre l’original, perquè això cap traducció ho pot fer, ni el traductor pretén ser un poeta de la talla de Lleonart, però ens en dóna una versió molt fidel al sentit, moderna i prou equilibrada, que no s’acovardeix davant de les audàcies de l’autor i no edulcora res. Es llegeix sense patiments ni dificultats, i en molts moments aconsegueix endur-se el lector d’ara cap als estranys paisatges folls que recorren el savi ansiós i el dimoni sardònic, entre l’èter i el llot. Com el llibre mateix, traduir el Faust és una empresa descomunal, i Jaume Ortolà hi reïx. Enhorabona.

Llegiu l’article complet en format pdf.

 

Article d'Enric Sòria