La vila de Benissa

Benissa.

És el topònim del poble i del terme. En l'Onomasticon de Coromines, vol. IV, 453, es dóna tota la informació corresponent. L'entrada és "Issa". Coromines esmenta que figura per primera vegada en el llibre del Repartiment (1249) com a Benayça. En els documents que cita de Martínez Ferrando apareix en 1258 com a Benayçaa, en 1272 com a Beniçan, en donació a Jaume Gruny, veí de Barcelona, i el 1356 com a Banahiça i Beniça. Continua encara en 1609 com a Beniça segons Joan Reglà. Així mateix ho confirmem nosaltres en els Quinque libri de la parròquia. La forma Benisa comença a veure's, si bé de forma intermitent i alternant amb Beniça, a partir de 1593 en una nota que apareix en llatí i castellà en el llibre d'esposoris de la parròquia en data del 13 de novembre de 1593 («tribus monitionibus factus more solido en esta iglesia de Benisa con licencia del señor oficial Micer Escolano»). Ben entrat el segle XVII continuarà la indefinició entre Beniça i Benisa, fins que aquesta darrera s'imposa definitivament. Al ple de l'Ajuntament de Benissa del 16 de febrer de 1980, després de l'informe demanat a Manuel Sanchis Guarner, pren oficialment la forma Benissa. El dictamen diu el següent: «En valencià ben pronunciat, com el que es parla a la comarca de La Marina, es practica la distinció entre la /s/ sonora de les paraules com posar, casa, rosa (pareguda a la del francés paison, maison) i la /ss/ sorda de paraules com passar, bassa, cossi (paregudes a la del francés poisson, passer). La sibilant del nom del lloc Benissa és /ss/ sorda, igual que la missa, i diferent de la /s/ sonora de paraules com camisa». Excepcionalment, mentre fou l'encarregat dels llibres parroquials, el vicari mossén Jeroni Miralles (1622-1626) sempre va escriure Benissa («a 29 de gener de 1624 yo mº Geroni Miralles, res iuri, vicari de Benissa bategi a Frances Berthomeu»), a diferència dels seus successors els quals tornen a la ja mencionada grafia de Beniça o Benisa.

Ja que la història rigorosa sol fer-se amb documents contrastats, ometem ací totes les suposicions poètiques, si no fantàstiques, dels orígens d'aquest topònim que s'han vessat en diferents treballs literaris i divulgatius, els quals no aclareixen res i provoquen desconcert a l'estudiós de la toponímia o al lector habitual.

El pare Manuel Fabregat, fill del sistema educatiu del segle XIX i, per tant, fidel seguidor dels mestres de la història del seu temps, donava notícia en el seu llibre Benisa y su patrona la Purisima Chiqueta (1941) que l'italià Lorenzo Ananía (Fábrica del mundo) denominava en temps de la romanització el nom de Venilla a l'actual assentament urbà del poble de Benissa. El pare Fabregat afegia que Escolano refusava aquest topònim, cosa que efectivament és així. Tot i aquesta suposada afirmació de Fabregat i els aclariments d'Escolano és evident que la cultura romana es deixà notar força, com s'ha pogut comprovar amb les troballes arqueològiques de la partida de l'Olivar (gerres a la finca de Joan Ferrando) i ceràmica diversa a Paratella, així com la pervivència de diferents topònims (el Cannar, Canelles, etc.).

Quant a l'etimologia Coromines informa: «És evident, l'àrab bäni-îsà, 'fills de Issa' (que és el nom semític corresponent a l'hebreu de Iesus)». Coromines fa, a més, altres aportacions valuoses que donen informació puntual sobre el topònim i, en definitiva, el punt final pel que fa als seus orígens.

Coordenades: I, 2-E