arrabassar

Antiga feina realitzada al camp consistent en cavar la terra utilitzant l'aixada habitual fent una llavor profunda aproximadament d'entre setanta a noranta centímetres, segons pacte de contracta. Era normal efectuar el treball a quatre palades, és a dir la percussió continuada quatre vegades de l'aixada sobre el mateix tall anant baixant fins a aplegar al fons requerit. Aquesta llavor era imprescindible per a plantar vinya de moscatell perquè servia per a fer una neteja general de la capa fèrtil arrancant antigues arrels i altres impediments. El treball començava amb un home que obria el tall, feina consistent en l'apertura de la trinxera model a la qual s'afegien posteriorment els homes necessaris que cavaven fins a arrabassar per complet el bancal. Es calculava que per a una fanecada de terreny s'havien d'invertir entre dotze i setze jornals. Eixe càlcul no sempre era fix i depenia de la voluntat del propietari en fer una llavor més o menys profunda. Els jornalers que es dedicaven a eixa activitat s'agrupaven en colles i podien fer el treball a jornal o a preu fet, modalitat aquesta darrera poc utilitzada. El cap de colla distribuïa al personal segons els bancals contractats i incorporava o llevava mans a la feina segons necessitats. Una vegada acabat l'arrabassat s'havia d'anar esclafant els gruixuts terrossos fins a deixar la superfície igualada i tova. Era costum que abans de fer la plantació de vinya s'aprofitara el bancal acabat de treballar per a fer hortalissa. En tractar-se d'una activitat laboral molt dura la jornada, que pel normal era de sol a sol i feta a l'estiu o la tardor o en hiverns molt secs, es distribuïa en torns de tres quarts d'hora parant a descansar uns deu minuts aproximadament, costum que anomenaven «fumar» fent a part les aturades per a esmorzar, dinar o berenar. La majoria dels jornals s'ajustaven aparaulant si l'amo pagava o no el vi que es consumia a l'hora d'esmorzar o dinar. Essent una activitat molt sol·licitada als segles XIX i part del XX exigia una gran quantitat de mà d'obra que estava subjecta a les baixes i altes del mercat laboral situació que provocava èpoques d'escassetat de jornals. La pràctica agrària que descrivim va anar minvant a mesura que el camp benisser aprofità la incorporació de la gran maquinària, cosa que es va produir als anys seixanta del segle XX, moment en què també va coincidir en la crisi del sector i el pas de la mà d'obra a altres activitats, com ara la construcció, previ una època de forta emigració localitzada a l'inici de la dècada esmentada. Etimològicament arrabassar ve del mot rabassa que és la part més gruixuda d'un arbre i que creix baix de la terra. Cavanilles, en passar a descriure el terme de Pego, en l'any 1791, s'admira del treball portat a terme pel terratinent Pere Sala, que a semblança de la transformació feta pels benissers en condicionar els tossals per a conreu, diu que efectuen «cavas generales y profundas de tres pies, con que renuevan y mejoran la tierra de los campos, operación que llaman arrabassar».