bandolerisme

Fenomen social de delinqüència que afectà tot l'Estat Espanyol fins als inicis del segle XX. Al País Valencià, i en concret a la Marina Alta, fou un flagell que exigí de part dels governants contínues accions per a la seua erradicació. El bandoler era un delinqüent que sortia de la marginació social que produïa el vabundeig, la desocupació laboral o un delicte de sang. Cal, però, distingir aquest fenomen dels propis de les revoltes socials. Podria considerar-se com l'inici del bandolerisme les accions pròpies dels atacs de la pirateria barbaresca del segle XVI. Els episodis de bandolerisme més remarcats en època antiga són els que cal atribuir a partir de l'any 1680 a les faccions organitzades per les poderoses famílies dels Xolvi i Cruanyeç de Xàbia, els Bertomeu de Teulada i els Feliu i els Ivars del Povil de Benissa. Les morts violentes de Francesc Feliu, de Pere Vilanova i Francesc Ivars, entre el 22 i el 23 d'octubre de 1682, originades per la rivalitat d'aquestes famílies, obriren un llarg contenciós que pretenia amb una concòrdia firmada entre les famílies benisseres, taxada en 2000 lliures, acabar amb el conflicte, que contràriament a l'esperat, fou reiteradament transgredit. La tradició popular, això no obstant, considera com a bandolerisme el que es defineix com a «bandolerisme romàntic» i que té per època de més activitat tot el segle XIX. Els orígens d'eixe procés delictiu té principi en la Guerra del Francés, instant en què Benissa i pobles del voltant, a més del problema de la manutenció de les tropes franceses aquarterades, han de sofrir el robatori i les violències de les partides nacionals que actuen tant contra els francesos com atempten a la propietat privada. Els successos de les Guerres Carlistes de 1833 a 1875, els períodes d'empobriment general causats per les epidèmies de còlera, la Revolució de la Gloriosa o les caresties de jornals de 1868, són causa suficient per a fomentar la delinqüència del bandolerisme. Diverses morts de guàrdies de camp i de propietaris benissers, ocorrides entre 1848 i 1855 a Benissa són el producte de la violència que s'abaltia sobre el territori benisser. La presència de la Guàrdia Civil, que a partir de l'any 1853 hi ha constància de la seua actuació a Benissa, i el seu establiment definitiu en l'any 1876, serà la definitiva solució a un problema difícil d'erradicar. La protecció que atorgaven als bandolers els cacics de la comarca, en especial els Orduña de Guadalest, foren un entrebanc per a la seua desaparició. A l'empara del caciquisme operaren sobre el terme de Benissa els bandolers coneguts com El Bou de Beniardà, Antoni Verdú (a) El Coixo de Castell de Castells i El Sabateret de La Llosa entre altres. Benissa no estigué absenta de presentar una nòmina de malfactors del que cal fer menció a Josep Ibáñez Morell, que fou ajusticiat a València en l'any 1857. La vida dels camperols, amb l'aïllament de les seues cases en camp obert, estava sempre a mercé de les visites dels bandolers que amb freqüència les assetjaven. Algunes d'elles construïren sobre el llindar de la porta espitlleres, incloent-hi, en molts casos altres defenses a les cambres interiors. La millora de les comunicacions que va acabar amb l'aïllament de pobles féu possible la desaparició dels vells camins de muntanya que facilitaven el progrés d'aquella plaga social, la qual es va considerar completament desapareguda entre darrers del segle XIX i primers del XX.

Bibliografia: «El bandolerisme del segle XIX a Benissa i rodalia». J. J. Cardona Ivars. Actes del I. Congrés d'Estudis de la Marina Alta. Any 1986