blat

Restes arqueològiques consistents en dues moles manuals trobades a la partida de Lleus són el testimoni que el blat es cultivava a Benissa en èpoques prehistòriques. La presència posterior dels molins del Quisi, els del Pla dels Molins i altres confirmen que el terme de Benissa produïa abundants collites. Tot i l'antiga tradició de terme productor no sempre fou possible assegurar l'autoabastiment. El cereal produït als camps benissers, i d'ençà de la seua batuda a les eres tan sols podia fornir a la seua població no més enllà de cinc o sis mesos després de la batuda. La universitat de Benissa es veurà obligada en alguna ocasió a recórrer constantment a l'endeutament censatari per a importar blat de la Manxa o d'Aragó. Un pergamí de l'any 1590 corrobora que els jurats convoquen a la població per a anunciar la necessitat d'hipotecar tots els béns urbans, rústics i de pasturatge per una quantitat de 500 lliures encarregant a Andreu Ivars del Povil la gestió de la compra de blat. El blat de les comarques productores de la península resultava més car en comparació amb el que es podia entrar per mar procedent del nord d'Àfrica o de Sicília. Els costos de transport marítim eren inferiors als que es podien fer per terra per tal com els camins eren dolents i en època de pluja intransitables. Per contra el transportat per mar solia tindre els inconvenients de la pressió dels pirates que dificultaven la normalitat del comerç, situació que no va ser totalment controlada fins ben entrat el segle XVII. La producció local havia de fer tot tipus de previsions per a garantir el màxim possible de collita, entre elles que a l'època de sembrar hi haguera sement suficient, aspecte que promou diverses iniciatives tant per part dels jurats com de la mateixa parròquia. L'estament parroquial, i per mitjà del rector Ximen Pérez Argent de Calataiud (1625-1632), crea una fundació denominada Blat del canonge consistent en una deixa de blat al pòsit perquè els jurats distribueixen la porció necessària anualment als llauradors pobres, amb pacte de tornada a la collita. No era aliena eixa circumstància en recordar que altre rector, Lorenzo Texo, creava en l'any 1380 una fundació per a facilitar farina als pobres. Documentalment es pot afirmar l'existència d'un pòsit o almodí que regula la provisió de blat durant tot l'any, i en la que les autoritats contractaven a proveïdors. Alguns llauradors, com Llucià Ribes i Miquel Marí, confirmaven en l'any 1745 davant del notari Joan Pérez que estarien encarregats de subministrar de gra al poble utilitzant el magatzem municipal. L'existència del pòsit persistirà fins ben entrat el segle XIX segons les reclamacions fetes pel govern civil a l'Ajuntament de Benissa en ordre a declarar les eixides de blat en determinada època. El conreu del blat es feia compartint altres cultius, com així o relata Cavanilles en la seua visita en l'any 1795, comentant el notable botànic que el cereal es plantava entre els ametlers sent la causa de la mort dels arbres. La producció era objecte de tot tipus de protecció legislativa recollint les Ordenances Municipals de 1876 i 1912 mesures per a preservar les collites. L'escriptura d'arrendament del Bovalar de Benissa, corresponent a l'any 1743, els regidors determinen exactament el trànsit de ramats i l'expressa prohibició d'entrar als panificables. La successiva transformació de cultius sofrida al llarg del segle XIX, i part del XX, en incrementar la superfície destinada a raïm de moscatell, anirà disminuint el conreu del blat. En l'any 1912 Figueras Pacheco, en la seua geografia, expressa 500 hectàrees, cosa que contrasta amb les 1.121 de l'any 1898. Eixa circumstància explicarà la dependència de la població a la importació i la creació del comerç específic com ara el que facilitava la fàbrica d'Abargues i Cabrera, i més avant l'establiment de Pere Llorens Cano. La producció s'incrementà per lògiques necessitats en la postguerra de 1936 subjectant-se a un control per part del Servei Nacional del Blat que disminuiria progressivament a mesura que la situació de racionament dels manteniments anava regularitzant-se. A mesura que s'imposava la venda de pa elaborat directament pels forns locals el cultiu del blat anà decreixent quedant actualment per complet extingit. La mesura antiga, i tradicional, per a mesurar el blat era la barcella.

Bibliografia: Fluctuaciones de precios y abastecimiento en la Valencia del siglo XVIII. José-Miguel Palop Ramos. 1977.