caragol

De Biblioteca Joan Josep Cardona
Salta a: navegació, cerca

Mol·lusc gasteròpode proveït de closca i que es pot trobar, en les seues diferents varietats a tot el terme de Benissa, sent les més comunes, de menys a més grandària, els avellanencs les sordetes i els caragols moros que formen el graó inferior. Els més grans són les xones, els carapaters i els parots. A excepció dels carapaters, per ser molt bavosos i de molla repel·lent, els moros i els coneguts per caragol del dimoni, tots els altres són emprats per a condimentar guisats. Recollits en temps de pluja es solen posar dins d'una gàbia i se'ls fa menjar romaní perquè porguen i deixen els intestins nets. Després d'eixa operació se'ls dóna a menjar farina perquè engreixen. Abans de cuinar-los se'ls renta i una vegada nets es posen amb aigua i al sol dins d'un perol pla havent tingut cura de posar a la vora de dalt sal perquè no s'enfugen. L'operació acaba amb la cocció al foc, feina que es sol dir enganyar, per tal com els caragols a la tebior de l'aigua trauen la molla. El caragol així preparat es pot menjar acompanyant l'arròs de la paella o l'arròs caldós, encara que pot integrar per ell mateix un guisat fet amb la base d'un mullador. El caragol forma també part del curanderisme popular on hom creu que té propietats guaridores si se'l fa passar per sobre les berrugues. En temps de necessitat s'ha emprat com a menjar de les gallines i és molt apreciat pels ànecs. Servia també com a joc dels xiquets que realitzaven amb ells carreres arrossegant petits carrets fets amb paper. Les closques buides poden servir de molta utilitat en el conreu de les alfàbegues posant successives capes d'elles amb la boca cap amunt entre el fem del test perquè d'aquesta forma serveix de magatzem de l'aigua del reg.

Refranyer

  • Juliol, ni dona ni caragol: indica que per efectes de la calor estiuenca no és el temps més adient per a fer l'amor o per a menjar caragols, perquè aquests darrers solen ser guisats amb picants i convida a beure vi.

Bibliografia: «Un tema amb molta molla». Maria Vicenta Ivars Cardona i Joan Lluís Cardona. Revista de festes de la Puríssima Xiqueta, any 1998.