carro

Vehicle de transport utilitzat mitjançant l'arrossegament que fa una o diverses cavalleries. Era el mitjà emprat en temps abans de la seua substitució pels vehicles moguts per motor d'explosió. El seu ús al terme de Benissa té els inicis quan la xarxa de camins locals o comarcals milloren de prestacions i possibiliten un trànsit més o menys còmode. En eixe sentit es podria donar com a època on comença a utilitzar-se en profusió la segona meitat del segle XIX. No obstant això el vehicle era conegut i emprat per a transport de mercaderies de molt pes i que no es podien fer a lloms de les tradicionals cavalleries, feines que realitzaven penosament uns pocs vehicles, la majoria d'ells forasters i arrossegats per bous. La construcció de la carretera nacional, i el seu pas per Benissa, cosa que es pot donar com a conclosa en l'any 1903, amb l'afegit dels camins que condueixen a l'interior de la comarca, fan possible un increment de l'ús del carro, tant per a transport de persones i mercaderies com la seua utilització pels llauradors. Els mestres d'aixa de la comarca, entre els quals cal incloure als benissers Dulce Ribes i Josep Vidal, antics fusters reconvertits ara a la nova modalitat industrial, als que s'uniria Pere Font, que fou el darrer constructor, elaboraren als seus tallers dos tipus de carro. Aquests vehicles eren de 50 quintars (2.075 quilos) que es destinaven a carreters i càrrega general i els de 20 quintars (830 quilos) que eren els emprats pels llauradors. Altres vehicles com la tartana, més lleugera que els altres, servien tant d'ús personal dels llauradors benestants com a mitjà el transport de viatgers als pobles del voltant. La construcció d'un carro requeria una sèrie de coneixements i tècniques molt acurades destacant tant els mestres de Benissa com els dels pobles del voltant Antoni Carrió i Josep Domènec a Pedreguer, Baptista Crespo a Orba o Francesc Margall i Pere Riera a Dénia. El carro es féu molt popular i en la matrícula industrial de Benissa de l'any 1925 n'hi havia sensats 114 carros de llauradors, 3 de transport de viatgers, 5 de traginers i 4 de luxe. Per a distingir en posteriors matrícules la forma de tracció dels vehicles, als carros se'ls denominava «tracción a sangre», diferenciant-los dels que anaven amb motor. En general un carro de llaurador era arrossegat per un sol animal, però els de transport exigien la presència de dos o més animals formant la denominada reata. En la reata els animals es distingien de la següent forma: el que anava junyit a les barres es denominava matxo de barres, el que el tenia davant d'ell es coneixia per ganxos, i el que el precedia a curtes, sent el primer de tots el punter. Cada animal dels descrits tenia una funció sent el de barres l'animal més vell i castigat de tots, així com el punter que era el més dòcil i intel·ligent i servia de guia als altres. El carro, a mesura que l'evolució del transport, i la progressiva millora de camins i carreteres o permetia, va anar deixant pas als automòbils i camions, situació que motivà la desaparició de tot un món relacionat amb ell com podien ser els mestres d'aixa, els corretgers i els mestres ferradors. A primers dels anys setanta del segle XX es pot donar ja definitivament acabat aquest mitjà de transport, del qual encara queden restes etnogràfiques que es reviscolen anualment amb la cita folklòrica de les diferents penyes d'afeccionats al carro tant de la comarca de la Marina, com les del voltant organitzant trobades i rememorant les velles històries de carros i carreters.

Carreter

La persona que es dedicava al transport de mercaderies utilitzant el carro. La seua figura no està inclosa en les antigues matrícules industrials del segle XIX, pel que cal considerar que la seua eclosió professional va tindre lloc quan a primers del segle XX les carreteres permeteren eixamplar el seu radi d'acció. El carreter dedicat a grans trajectes, com podia ser el transport de sal de les salines de Torrevella, es convertí també en comerciant per tal com venuda la seua càrrega habitualment a la Ribera i l'Horta de València, adquiria allí arròs o taronges que després venia a la comarca de la Marina. El carreter fou també l'embrió del transport de mercaderies en la modalitat de l'ordinari, utilitzant part del carro al transport d'encàrrecs fets per particulars o comerciants. Per a millorar les condicions de vida de les llargues jornades de treball anaren sorgint al llarg dels camins les ventes. Aquests establiments oferien menjar i allotjament a carreter i animals de tir. Les ventes de l'Hostal de Sueca, la de Sant Jaume a Oliva, les Ventes de Pedreguer o les benisseres de la Xolel·la, la Pomera, del Civil, la Xata i Sant Miquel a Altea, foren, entre altres, les més sol·licitades pels carreters. Molts carreters tradicionals com Torrat, els Mau, el Sec, Botero o Pollastre, de Benissa, foren experts coneixedors dels animals sent capaços de guarir qualsevol tipus de malaltia que tingueren. Alguns d'ells, per la normal evolució del transport esdevingueren acreditats conductors d'automòbils, i inclòs es dedicaren a l'explotació de modestes indústries del ram.

Bibliografia: La tragineria a la Marina Alta. J. J. Cardona. 1990.