expòsit
Nom que pren el xiquet acabat de nàixer que és abandonat pels seus familiars més directes i que és recollit i criat per altres persones alienes. En temps, davant l'absència d'una eficient organització social que donara solucions prèvies al part a la mare o la garantia d'una entitat que recollira al nounat, era freqüent l'abandó de l'infant en portals o camins buscant la complicitat de la nit i l'esperança d'una ràpida acollida. Molts d'aquests xiquets eren coneguts amb el nom de fill de garrofer, per ser aquest arbre un lloc escollit per abandonar-los. En eixe cas es troba un xiquet descobert en l'any 1864 (en un algarrobo inmediato a una casa de campo en la partida de Paratella). Els camins eren altre lloc on es podien deixar. Hi ha constància d'haver-se'n abandonat al camí vell de Benissa a València (1865), al de Xaló (1867), al de Berdica (1872) o la nova carretera en construcció (1877). El més habitual era exposar-los a la porta de les cases dels carrers més importants o de sortida del poble. En eixa situació es trobaren la majoria dels expòsits del segle XIX i tot el XX. Era rar utilitzar els voltants dels edificis religiosos, del que tan sols destaca un cas ocorregut en l'any 1868 a l'ermita de Sant Antoni. Tots aquests xiquets eren immediatament batejats oferint-se alhora padrins que momentània, o definitivament, s'encarregaven d'educar-los. La majoria d'aquests xiquets morien poques hores després de la seua descoberta, situació normal en unes èpoques de forta mortalitat infantil, agreujades, en aquests casos, per les hores d'exposició al ras i les precàries condicions d'higiene en què es trobaven. El darrer terç del segle XIX fou època on més sovintejaren els casos d'exposició d'infants.
L'abandó dels xiquets era la conseqüència d'un embaràs no desitjat i fruit d'una relació il·legal. Les causes d'aquesta situació són difícils d'esbrinar i tant van des de la relació fruit d'una necessitat econòmica per part de la dona, infidelitat a un matrimoni no afortunat o la seducció. La prudència amb què s'actuava a l'hora d'oficialitzar el cas aconsellava atorgar al nascut un cognom que no fos el vergonyant d'expòsit i a l'efecte a Benissa era normal posar el del nom del patró Sant Pere, el sant del dia o el de pobles com Jerez, Jávea, Jaca, Játiva, Parcent, Pedreguer, Jalance, Sagra, etc. Molts d'aquests cognoms no es mantenien en els pocs casos que aquests xiquets aplegaren a l'edat adulta per tal com agafaven el de la família que els havia criat. En l'actual legislació es mana que els xiquets abandonats siguen inscrits amb els cognoms més habituals de la població on són inscrits al registre civil.
L'ajuntament proporcionava ajudes a la criança pagant quantitats setmanals a la dona que li donava el pit. Les cases bressol, o d'acollida d'infants no eren conegudes en l'àmbit provincial fins a l'any 1839 en què hi ha constància de la seua existència a Alacant, Alcoi i Oriola. Una de les primeres mesures preses per la recentment creada Diputació Provincial fou la de regular el funcionament d'aquests hospicis, assignant pressupost i assenyalant per als pobles a quina de les tres cases disponibles estaven adscrits en cas d'haver de portar xiquets. No hi ha constància que Benissa recorregués a aquesta mesura per tal com els xiquets quedaven sota la tutela dels qui s'havien oferit a apadrinar-los.
L'estat espanyol fou dels pioners en atendre aquest problema social. Els torns de les cases de religioses complien les funcions de pietosa acollida. De l'any 1623 són les directrius escrites per Luis Brochero (Discurso breve del uso de exponer los niños). Durant el segle XVIII es posà en pràctica a les colònies americanes dependents de la corona espanyola una exemplar i avançada política social que intentà remeiar el problema.
El terme expòsit etimològicament correspon al llatí exponere. En l'antic costum romana el pater familiae tenia la potestat d'expulsar (exponere) a aquells membres de la família que tenien un comportament que ofenia al bon nom de la casa.
Bibliografia: Del bressol al fossar. J. J. Cardona.
