Joaquim Abargues Feliu
(Benissa 1787-1847). Advocat i polític. Fou considerat com un dels advocats més prestigiosos del seu temps. Posseïa un gran patrimoni representat per finques urbanes i rurals a Benissa, Calp, Senija i Llíber, que deixà a l'administració del seu germà Josep. Els inicis en la política estatal comencen en l'any 1810 en plena joventut entrant dins dels cercles dels diputats valencians que participaren en les Corts de Cadis. Quan l'adveniment de l'època absolutista es va exiliar a París i Londres, on estigué de 1823 a 1833. En propiciar-se una situació favorable va tornar a Espanya fixant la seua residència a Madrid al ser elegit senador. La seua presència en les tribunes era sempre esperada per preparació i contundència de les seues propostes. De Fermín Caballero, company seu en la política, són aquestes paraules: «Es uno de los pocos que suben a las tribunas para hablar: dice como si supiera de memoria el discurso, y en ninguno de ellos, verse sobre la materia que sea, olvida la curia romana, la Santa Alianza y el despotisme de Calomarde, que són las tres claves de su política particular». Joaquim Abargues, era, efectivament, un polític combatiu com ho demostra la seua frenètica activitat i que es pot comprovar als Diaris de Sessions. Militava en les files de Mendizábal, i per eixes raons part de les seues intervencions estaven raonades sobre les lleis de desamortització. Va formar part de diverses comissions com ara la de declarar l'incapacitat dels capitans generals i altres autoritats per a exercir com a senadors o diputats, la de la comissió de derogar les lleis de retracte i altres. En l'any 1838 presenta renúncia a l'acta de diputat. El Diari de Sessions recull així el seu relat: «El estado de los caminos por la facción y el de la salud de dos hermanitas, la una, en crónica enfermedad de gravedad, y la otra, que se le ha trastornado la cabeza, han sido las causas por que no me he incorporado en el Congreso de Diputados; pero, puesto ya en camino para esa Corte, le ha sobrevenido a mi esposa un incidente, en otro tiempo precursor de una enfermedad que le duró dos años y la puso al borde del sepulcro. En tales circunstancias, me és imposible continuar el viaje. Mi delicadeza y mi conciencia política no me permiten continúe por más tiempo la benemérita y liberal província de Alicante sin la representación que me ha fiado a mi celo y patriotisme, y, por lo mismo, dejo a la superior sabiduria del Congreso me admita la renuncia.». Els seus contemporanis el definien com un home d'elevada estatura i dotat d'una extraordinària preparació cultural i política com o prova la gran biblioteca que aplegà a posseir. Estava casat amb Maria Teresa Feliu Sala, de la que va tindre un sol fill, Josep Maria Abargues Feliu, que moria a l'edat de nou anys.
Bibliografia: Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de Alicante. Vicente Ramos Pérez. Calpe, tierra y almas, 4, de José L. Luri Prieto, 2002. Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana. Propietat i explotació de la terra a Benissa (s. XVII-XX), J. J. Cardona (2010).
