notari

Es defineix al notari com el funcionari que redacta i autoritza en forma pública els actes i contractes, que dóna fe del seu contingut i que el guarda en un protocol com a constància. La seua existència és antiga i fonamentada amb el dret romà de Justinià. Robert Burns estudia el procés i evolució de la cultura notarial en mans dels jueus experts en el coneixement i aplicació del dret visigòtic. En l'antiguitat la professió notarial no exigia més formació que la d'haver estat durant un cert temps ensinistrant-se en l'ofici en casa d'un notari reconegut, saber llatí, mantenir i demostrar una vida honesta i haver complit els 25 anys. Posteriorment era obligatori per ocupar la professió estar en possessió de la llicenciatura o doctorat en dret. Al Regne de València fou creat el Col·legi Notarial en l'any 1237 per Jaume I. La corporació valenciana adquirí dins de la resta del conjunt un prestigi merescut per tal com exigia als notaris ser juristes i passar l'oportú examen. Els notaris, en temps feudal, i fins i tot l'edat moderna, exercien la majoria de les vegades com autèntics secretaris dels Consells locals, d'aquí que la pràctica totalitat de la documentació produïda a Benissa en eixe període porta la referència del notari que actua en tota mena de document públic. L'intromisió dels senyors feudals en la nominació de notaris era causa de conflictes com o fou el cas presentant per Lluís Vives, notari de Benissa que en l'any 1593, demanda a la Cort de València a Francesc de Palafox perquè li torne el dret d'exercir a Benissa. El notari, per tant, és un funcionari que està present a Benissa, i des de temps anteriors al que citem. De fet Domènec Llibiá, és un notari que treballa a Benissa en l'any 1451 i del que es guarda encara el seu protocol, i que al seu torn precedia a Miquel Pérez que firma documents en l'any 1446. Moltes vegades solia donar-se el cas que l'ofici de notari passava de pares a fills, com fou el cas de Pere Cabrera de Rafel (1652), del que continuarà una nissaga en la persona de Gaspar Cabrera. No era rar que el protocol del notari, i a la seua mort, quedara en poder dels hereus més directes per la raó que es podria vendre als notaris que el succeirien i que apreciaven eixe cos documental per servir-los en el seu treball a l'hora d'extraure còpies. Fins a les reformes dutes a terme per l'Estat espanyol a partir de 1862 que exigien, entre altres coses que els exàmens per a la professió es feren a la Universitat, a més de les oportunes oposicions, el notari accedia amb certa facilitat al càrrec, podent-se donar el cas de coexistir en el mateix poble dos notaris. Entre els anys 1652 i 1664 actuen a Benissa al mateix temps Pere Cabrera, Nofre Torres i Baptista Crespo. A partir de les reformes del segle XIX el notari de Benissa accedirà seguint les normes d'oposició oportuna, sent els primers que exerciren dins d'eixa disposició Pedro Vives Cabot (1872) i Dionisio Hernández Segarra (1890), seguit dins del segle XX per Ramón Almenar, Miquel Antic, Rafael Alpiarte, Francisco Estela, Rafael Castelló, Carlos Molinuevo, Javier M. Juárez, Francisco Sapena, Andrés Sánchez i José Miguel Lamo. Altres notaris coneguts o foren Gaspar de Urteaga (1582), Jaume Ferrer (1603), Juan Pérez Clemente (1746), Josep Martínez Colomer (1762), Esteve Josep Cabrera (1776), sent de primers de segle XX Joan Ferrandis, Josep Manuel Ivars i Pasqual Malonda. Els protocols notarials anteriors a l'any 1940 foren destruïts en la Guerra de 1936 i tan sols es té notícia dels que corresponen a Domènec Llibià, Pere Cabrera i Juan Pérez.

Bibliografia: Els jueus a la cultura notarial. Robert I. Burns 2003. El notariado en España hasta el siglo XIV. Angel Canellas. 1989.