vestit

L'actual indumentària que a Benissa es defineix com a vestit de fester intenta representar el que fou utilitzat pels benissers en temps antics. Correspon a un vestit del segle XVIII, que és el que tradicionalment s'agafa com a model en la majoria dels pobles valencians quan es tracta de manifestar el tipisme local. Alguns documents gràfics de primers del segle XX mostren que algunes peces tradicionals i antigues encara estaven en plena vigència en eixe moment.

El vestit de dona en la tradició dels segles XVIII i XIX

No existint cap referència gràfica del segle XVIII els únics antecedents sobre els quals parlar de la tradició que sustenta l'actual, i arrelat vestit de benissera, s'han de concretar en els denominats «contractes de dot matrimonial». En eixos documents s'especifiquen peces tan habituals com les siganues, el gipó i les basquinyes com a part del vestit de la dona. Eixes indumentàries, i altres complementaries, definiran el vestit, que diem de benissera, en les següents parts: interiorment una dona començava posant-se els camalets, que era una peça de dos camals que cobria des de la cintura fins baix dels genolls, nugant-se a la cintura i a la part inferior amb vetes. Sobre els camalets es posava la camisa, que era llarga, de dues mànigues, i que aplegava fins baix dels genolls. Aquesta peça fou substituïda en el temps per la xambra, que era més curta que la camisa. Totes eixes peces de roba interior eren de lli. Sobre la camisa, o en el seu cas, la xambra, anaven les sinagües (en forma de falda) que eren de lli molt més gros que la camisa, posada des de la cintura a un poc més avall dels genolls. Damunt de les sinagües, anava el faldellí (refajo), conegut també com a sobresinagua elaborat amb llana per a l'hivern i a l'entretemps de lli. La part superior, i mudadora, era la falda, coneguda en els documents antics amb el nom de basquinya, que solia ser de merino negre. Més modernament (1884) la descriuen com a falda. La basquinya degué ser la peça que més es deixà influir per l'evolució de la moda, especialment en el teixit, per tal com en els dots dels segles XVIII i XIX s'especifiquen teixits més moderns com les indianes i el tafetà. El denominat guardapeu, que es descriu també, és una faldilla de bon teixit. Per al bust, damunt de la camisa anava el cosset, que definitivament fou la peça posada directament sobre el cos (sostenidor) passant la camisa a posar-se sobre ell. El sostenidor, dit cosset o cotilla, no el trobem fins ben entrat el segle XIX. Damunt de la camisa anava el gipó. El gipó està descrit en els dots que es confecciona amb teles més riques com la seda, el raso, vellut o el xamelot. Com a peces complementàries estava el davantal fet amb teles de clarí, d'indiana o de tafetà. Els mantons eren de seda i les mantellines (mena de mantó gran per al fred) de baieta. Les cames les cobrien amb calces fetes amb cotó, amb costura o sense. El calçat era la sabata de mig tacó o les simples espardenyes de sola de cànem.

Vestit d'home

exteriorment el compon un gipó obert de vellut negre i uns calçotets del mateix teixit, i que anava de la cintura a sobre mitja cama que cobreixen amb calça sense costura. A l'interior portaven camisa de lli que li cobria fins als genolls i calçotets del mateix teixit que aplegaven fins als turmells. El gipó, a l'estiu es substituïa amb un jupetí. Podia portar, en temps hivernal una camisa teixida de llana. A l'hivern es cobrien amb capa de pany negre. Al contrari de la dona sempre utilitzava espardenya de cànem. Cenyia els calçotets exteriors una faixa que podia ser o negra o roja. No hi ha descripció de com es cobrien el cap. Les dones majors, o en els dols, s'empraven el denominat mocador negre de dol, del qual sí que hi ha referències a les deixes testamentàries. De primers del segle XX algunes fotografies mostren als homes majors de Benissa coberts amb un mocador nugat amb un sol nus en forma de cua. Els pocs barrets que es poden veure són dels denominats durs i confeccionats amb diferents feltres que recorden de lluny els del tipus calanyés. El barret, amb les evolucions normals, formaren part de la indumentària masculina fins als anys trenta del segle XX, quedant després tan sols utilitzat pels homes majors. També les dones d'edat eren molt afeccionades als grans mocadors negres cobrint-los per cobrir-les el cap.

Teles

Les referències de les escriptures sobre el dot matrimonial ens donen informació de la composició dels teixits que eren utilitzats per a la confecció dels vestits. En una d'elles, corresponent a l'any 1745 (notari J.Pérez Clemente), estipula que el xamelot (teixit de seda fort i impermeable) s'emprava per als cossets, així com el tafetà. Per a la roba interior s'emprava el cambrai. Altres teles per a roba interior era la sarga i el lli teixit a casa. Una altra escriptura feta al mateix segle, en l'any 1784, pel notari Josep Cerdà, continua descrivint eixe tipus de teles a les quals cal afegir teixits de Grenoble i de Constanza, així com altres dits de Clarin, Indiana i Colches. Són semblants les peces de la vestimenta per tal com ambdues descriuen el gipó, la basquinya, davantals, guardapeus, mantilles i mantons. Prop d'un segle després, en una declaració judicial d'un incendi corresponent a l'any 1880, s'observen poques variacions en la composició dels teixits, a excepció de la baieta i el cotó, sent ja significativa la presència de peces noves de la indumentària com era la jaqueta, persistint com a peça d'abrigar la capa i la manta morellana.

Sastres i modistes

Els vestits, generalment per a home, el confeccionava el sastre, del qual hi ha constància que aquest ofici estava present entre els habitants de Benissa en el segle XVII. La matrícula industrial de l'any 1859 especifica que l'ofici el practicava Joaquim Bonet, en obrador obert al cantó del Bot. La mateixa matrícula dóna testimoni que quatre establiments venien teixits i quatre més expenien sedes i cintes. Gran part dels teixits es confeccionaven al poble, constant una tradició industrial antiga que a darrers del segle XIX encara era pròspera amb quatre telers per a confecció de les teles més comunes.

Bibliografia: Alicante, trajes típicos. Coreografia de sus danzas. José E. López Mira. 1975. Temes d'etnografia valenciana. Vol I. 1983. L'Aixovar. Rev.Moros i Cristians. Benissa. J. J. Cardona. 1985.