Categoria: premsa

‘Els beneficis palpables de la llibertat’, per Melcior Comes

Share

(Article publicat al Diari de Balears, suplement L’Espira, el 20 de febrer del 2010) 

Allò que es veu i allò que no es veu
Frédéric Bastiat / Traducció de Jaume Ortolà
Riurau Editors, Barcelona, 2009
74 Pàgs. / 10 €

En un dels seus darrers escrits, arreplegat en el volum 44 de la seva obra, Josep Pla s’interroga a si mateix. “—Vostè, senyor Pla, és conservador o liberal? —De vegades sóc conservador i de vegades gens. De vegades sóc liberal i de vegades ben poc. Depèn del que es té davant dels ulls, del que va passant”. “Depèn del que es té davant dels ulls”: és l’opció de l’empirisme. Ara bé: segons Frédéric Bastiat (1801-1850) hi ha, per una banda, el que es veu, i, per l’altra, el que no es veu. “Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible; l’altre para esment en l’efecte que no es veu i en el que cal preveure”.

La teoria del que es veu i del que no es veu en la gestió dels diners públics i en la reglamentació de les activitats privades va ser formulada per Bastiat en aquest pamflet vigorós i argumentat, una de les primeres anàlisis que es feren dels beneficis de l’economia de mercat lliure, emancipada de distorsions benintencionades per part dels gestors de l’erari governatiu. Aquests serien els que tan sols s’atenen al que es veu —un mínim efecte immediat—, mentre que són incapaços d’avaluar fins a quin punt les seves intromissions, fiscalitzacions i controls generen dinàmiques perverses, nocives per al bé públic i per la moralitat civil (i això és el que no es veu o no es vol veure—o no es té prou sagacitat per preveure). Bastiat desmunta, un per un, amb gràcia i solvència, molts dels tòpics i de les fal·làcies que han acompanyat —i que per desgràcia encara s’escolten…— el discurs econòmic fet des del poder, el qual sempre ha sabut vestir-se d’una moralitat superior, com si només el legislador pogués portar la societat pel camí de la prosperitat i la justícia. 

Segons Bastiat, aquest mena de fraus en el discurs delaten una fe sense fonament en el polític —”el senyor Prohibidor”—, mentre que la llibertat econòmica aposta per la convicció que una societat —una humanitat— que pacta i treballa en llibertat ens porta a resultats més apreciables pel que fa al benestar comunal. Una humanitat lliure, conscient de les seves necessitats i dels seus interessos, és molt millor, més positiva, que no la forçada per un “pretès reformador” que “vinga a imposar-nos la seva fórmula i la seua voluntat i a concentrar, per dir-ho així, la humanitat en ell mateix”.

Bastiat, un dels primers periodistes que feren el que després s’anomenà divulgació econòmica, ha estat considerat com un dels pensadors del fet productiu que primer feren èmfasi en el consumidor més que no pas en el productor, cosa que el fa precursor de l’escola de Viena, d’on sorgiren cappares del liberalisme i de la crítica a l’economia totalitària com von Mises o Hayek. Certament, els lectors de Camí de servitud (1944), l’obra més llegida de Hayek, descobriran que Bastiat n’és un precursor molt clar, tot i que el nostre home no podia preveure, a mitjans del segle XIX, fins a quin punt el seu “senyor Prohibidor” tindria també tendències massivament homicides.

Bastiat critica el funcionariat, les subvencions, el proteccionisme, els impostos excessius i l’exèrcit parasitari, i explica els beneficis dels intermediaris o comerciants, o de les màquines que treuen la feina a l’home, sempre amb arguments ponderats i equànimes, exposant una sèrie d’apòlegs —com el ja mític del vidre trencat—que ja formen part de qualsevol recull d’exemples de funcionament del sistema econòmic. Tot i que el liberalisme passa per hores baixes a causa de diverses lectures no precisament imparcials de la crisi global, Bastiat continua persuasiu i inspirat en aquest pamflet, el qual ens ha estat traduït amb elegància per Jaume Ortolà, qui també, en un exercici d’aposta liberal molt lloable, edita el llibre des d’una empresa de nova creació.

‘Els fogons de les àvies’, de Jaume Oliveras i Costa

Share

(Article publicat al diari El Punt, el 19 de febrer del 2010)

De les lleixes de la biblioteca he recuperat la modesta enquadernació que, a la segona meitat dels anys setanta, algú hi féu arribar, en la complicitat que era un únic exemplar d’un llibre fet a mà on s’ordenaven quaranta-quatre receptes de pastisseria. Eren el resultat del farcell d’un immigrant, vingut de Vélez Rubio per instal·lar-se a Catalunya, als anys vint del segle passat. L’immigrant, fill del pastisser del poble, havia guardat les receptes en la confiança d’entretenir-se davant els fogons, però la vida agitada d’anys i panys l’impediren dedicar-hi gaires hores, malgrat m’explicava, en els record propers, que, en els disset anys a Burgos, a la residència pagada i controlada pel franquisme, havia fet les seves incursions als fogons, tot i reservar-los a la cuina de subsistència. Les quaranta-quatre receptes, còpia de les originals fetes a mà i amb algunes ratllades, convidaven a endinsar-se al món pastisser i, en el trasbals del forn i els fogons, recuperar les olors i els gustos de les cuines tradicionals; les coques, els bunyols o les tortades que formaven part dels càlids records de la nostra infantesa.

Tot ve al cas quan m’ha arribat a les mans un nou llibre de receptes de cuina, fet des de la sensibilitat de qui se sent un autèntic aficionat als fogons –com, també, aficionat a moltes altres coses– i que ha recopilat tot allò que les seves àvies, Carme i Lourdes, convertien en el miracle de la taula i fan recordar a El que es menjava a casa, que és el títol del llibre. Carles Ginès és un gironí provinent del món de l’empresa que ara, prejubilat, es dedica a les seves aficions, de les quals destaquen la cuina i la micologia; autèntic expert en bolets, sobre els quals ha escrit algun llibre, és membre fundador de l’Associació Micològica de Girona.

Més d’un centenar de receptes expliquen els fogons de tres generacions d’una família gironina, mantinguts per les àvies, la mare i el mateix autor, que comenta cada menja i la situa en l’àmbit familiar i en la tradició de les festes senyalades en vermell. Encara, en una llarga i imprescindible introducció, Ginès ens fa passejar, acompanyant les àvies, pels mercats i les botigues de la segona meitat del segle passat, quan la compra diària ocupava les primeres hores de la jornada i calia descobrir el preu més assequible o el producte millor, encara que tot tenia una certa rutina i es conservava la fidelitat entre compradors i venedors. Després, el calendari marcava els plats diaris –l’arròs, el dijous; els macarrons, el diumenge…–, els productes de temporada –fruites i verdures segons estiu o hivern– o les diades assenyalades –Nadal, Setmana Santa, festa patronal…–, amb les sorpreses d’una troballa impensada al mercat o amb una bona oferta a la botiga. Sense oblidar els berenars més tradicionals, aquells que ara semblen perduts davant la dictadura de la brioixeria industrial. Els records associats al menjar porten aromes i textures, anècdotes familiars i imatges nostàlgiques que, amb el temps, resulten avellutades i de tendra dolçor.

Joan Roca, mestre de fogons i amic de Carles Ginès, prologa el llibre i afirma amb contundència que el treball publicat «és una eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional», i constata que «el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional». D’altra banda, l’il·lustrador Pere Ginard ha fet una bona feina i converteix el llibre en una autèntica obra d’art que fa bé de tenir a les mans.

He de dir que, entre les receptes recomanades, he trobat un munt de cuinats que es feien a casa meva i que encara fem quan la meva dona i jo ens disputem els fogons. És la constatació que hi ha una cuina tradicional i casolana que segueix conservant-se a moltes llars i que deu la implantació a molts anys i moltes hores perdudes a l’entorn dels fogons per generacions de mares i àvies que, amb cassoles i paelles, feien obres d’art de la gastronomia, en un temps en què encara es cuinava amb carbonet o es guardava la fruita sobre l’armari i el bacallà penjat al rebost (de tot això també en parla el llibre). El que es menjava a casa és un llibre per tenir prop dels fogons o a la secció de la biblioteca familiar que guardem a la cuina. I, segur, que el que es menjava pot seguir menjant-se, mentre la flaire de les coses bones anirà envaint tota la casa. Ginès ens diu que el passat és present i que sempre hi ha un lloc per a la bona cuina feta amb estima.

‘Les atrocitats d’un home just’, per Pere Antoni Pons

Share

(Article publicat al Diari de Balears, al suplement L’Espira, el 13 de febrer del 2010. Versió en pdf.)

Riurau Editors és un altre petit gran miracle del món del llibre en català. És una editorial jove i modesta, amb seu a Barcelona i amb un catàleg encara poc voluminós –només cinc títols– però ja contundentment exquisit, el qual inclou una nova versió del Faust de Goethe, els pamflets Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat i Sentit comú de Thomas Paine, i dues obres del gran romàntic alemany Heinrich von Kleist, la peça teatral El príncep d’Homburg i la novel·la breu Michael Kohlhaas.

L’impulsor i màxim responsable d’una tan singular i encomiable empresa és el valencià Jaume Ortolà, enginyer i músic, i també traductor –una proesa– dels cinc llibres que el segell ha posat en circulació fins al moment. El primer d’aquests títols, Michael Kohlhaas, va sortir al carrer el mes d’abril de l’any passat, va encapçalat per una introducció concisa, interessant i molt útil signada pel propi editor i traductor, i constitueix una lectura tan amena com fascinant.

Heinrich von Kleist (1777-1811) és un dels màxims representants, tant per obra com per peripècia biogràfica, del romanticisme alemany. Tal com Ortolà explica al pròleg, la seva obra –plena “de les casualitats i de les passions, la fatalitat i la crueltat dels homes”– va xocar frontalment amb “l’humanisme idealista que inspirava les obres madures de Goethe i Schiller, els representants del classicisme de Weimar”: Goethe, sense anar més lluny, el menyspreava sense pietat, la qual cosa li va impedir de ser reconegut en vida. Narrador, poeta i dramaturg, Kleist també va ser un gran viatger i un patriota inflamat: va formar part de l’exèrcit prussià que va guerrejar contra Napoleó. A més, i per rematar l’arquetípica estampa d’artista romàntic torturat i sublim, va morir molt jove, suïcidant- se a la riba del llac de Wannsee juntament amb la seva companya, malalta terminal.

Tot això, però, només és informació, context i etiquetes. El que importa és la literatura. I Michael Kohlhaas és una novel·la esplèndida: entretinguda i senzilla, però intel·lectualment densa i moralment desafiadora. Per confegir-la, Kleist va fer servir la història real –D’una antiga crònica n’és el subtítol– d’un comerciant de cavalls que va viure durant la primera meitat del segle XVI. N’hi ha prou de llegir les frases amb què l’autor presenta el protagonista a l’inici del relat per sentir- se inquietantment persuadit per la història. Michael Kohlhaas, ens diu Kleist, va ser “un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps”, i “el món hauria beneït la seua memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia, però, el va convertir en un assassí i un lladre”. Com a mínim, impactant.

L’anècdota històrica, que Kleist utilitza permetent-se unes poques llicències, és aquesta: un dia Kohlhaas es dirigia a la fira de Leipzig amb una rècula de cavalls per fer-hi negoci quan, en passar pel territori d’un senyor saxó, li varen ser presos dos dels animals; indignat per la injustícia, el comerciant va litigar perquè reparassin el tort que li havien fet, però la burocràcia, les corrupteles i el favoritismes varen frustrar les seves intencions; ofès per tanta deshonestedat, Kohlhaas va decidir prendre’s la justícia per la seva mà, va organitzar una banda d’homes lleials i va començar a atacar –incendis, assassinats, saqueigs– diverses ciutats del país; ni la severa intercessió de Martí Luter va deturar-lo; tot plegat acabà quan les autoritats el detingueren i l’executaren.

Contada per Kleist, una tan increïble història esdevé una novel·la d’aventures en tota regla –trama engrescadora, prosa intensa– i alhora un tèrbol tractat sobre les més intricades qüestions morals. Injustament agreujat, en principi carregat de raó, Kohlhaas acaba convertint-se en una bèstia: ¿com pot ser? Justament, el més gran mèrit de Kleist és haver sabut expressar –sense perdre cap matís, reproduint amb perfecte vigor el batec de la vida– l’enorme complexitat que s’amaga rere el caràcter i les desventures d’un home encegat per l’orgull de la rectitud i per la supèrbia criminal de qui se sent pur i bo entre malfactors, un home que comet els pitjors desastres –la modernitat de l’assumpte és inqüestionable– motivat per la més virtuosa de les intencions. Gran literatura.

‘Un llibre, una cuina, una família’, d’Enric Mirambell

Share

(Article publicat al Diari de Girona el 7 de febrer del 2010)

Tinc sobre la taula un llibre ben curiós i interessant que s’ha publicat recentment. És un llibre de cuina que es titula El que es menjava a casa. El seu autor és Carles Ginès i Gibert. Enriqueix i avala l’edició un pròleg de Joan Roca. De llibres de cuina n’hi ha molts. No sé si es llegeixen, ni si se segueixen les seves receptes. Precisament avui que es fan tants àpats fora de casa, en restaurants de més o menys estrelles o en establiments de menjar ràpid. Avui que tan poques famílies es reuneixen els dies feiners entorn de la taula domèstica a l’hora de dinar, avui que tantes cuines magníficament muntades i amb tot de comoditats, serveixen mínimament, precisament avui es prodiguen els manuals del bon cuinar.

Però aquest que ara comentem és un llibre totalment diferent als molts altres d’aquesta matèria. El seu autor no és un professional dels fogons, sinó un home que ha regentat una important indústria; però que ha gaudit d’un extraordinari ambient familiar. Que s’ha assegut en uns cordials àpats entorn d’una taula en la qual els seus pares es veien envoltats d’una nombrosa i fidel fillada. Que a més pot recordar com de jovenet acompanyava la seva àvia al mercat diari, en una època en què encara les cases tenien el rebost i no la moderna nevera, en què la carn i especialment el peix, com també les verdures, s’havien de comprar al dia. Un mercat en què compradores i venedores mantenien un esgotador col·loqui per afinar el preu definitiu d’un producte. Un mercat en el qual si s’hi anava a primera hora es pagava més per la compra que si aquesta es feia quan ja les pageses estaven cansades d’aguantar el sol i la serena, i temien haver de tornar a casa amb la mercaderia que no havien pogut vendre. També en Carles era conscient de les hores que es necessitaven per fer uns bons guisats. Escollint els productes de millor qualitat, amb un preu assequible per no desequilibrar l’economia domèstica. La imaginació aplicada a aconseguir uns plats al mateix temps exquisits, i sanitosos i en el qual fos possible, amb una certa varietat i no caure en la rutina de l’escudella diària. Encara que sí recorda com alguns dies de la setmana tenien el seu ritual, com era l’arròs dels dijous i els macarrons dels diumenges.

Pot semblar estrany que un llibre de cuina casolana i vulgar vingui honorat pel pròleg d’un dels millors cuiners no només de la nostra ciutat, sinó també del nostre país, i amb una fama que traspassa fronteres. I és que entre en Joan Roca i en Carles Ginès hi ha moltes afinitats. A més de l’amistat personal, també hi ha, encara que pugui ser sorprenent, afinitat entre els orígens de la cuina del Celler de Can Roca, i la cuina domèstica de can Ginès.

La primera vegada que vaig sentir parlar de can Roca va ser, ja fa molts anys, quan la meva muller em va explicar que amb les amigues que diàriament es trobaven a ca la Teresa Barrot, del carrer de la Rutlla, fent punt de mitja mentre conversaven animadament, el dia de Santa Llúcia havien anat a berenar en un hostal de la carretera de Taialà, on servien unes galtes de porc que els àngels hi cantaven. En Carles Ginès ens parla d’una cuina viscuda en família. I el Celler de Can Roca és un restaurant distingit amb estrelles Michelin, però que s’ha originat i es manté en un ambient familiar.

Només llegint la dedicatòria, el pròleg i la introducció d’aquest llibre ja ens podríem donar per satisfets. Per si sols ja justifiquen la publicació. Però després segueix el cos del llibre. Les receptes amb els respectius comentaris que constitueixen un ric repertori en el qual comparteixen espai l’art del bon cuinar, els costums familiars i ciutadans i uns saborosos comentaris que ens recorden unes vivències d’un temps tan diferent al que ara estem vivint.

Per als que tenim edat per recordar aquells exquisits plats familiars, ens evoquen unes formes de vida que han evolucionat o que s’han perdut, i unes virtuts que feien possible una convivència que en bona part s’ha anat diluint. Els més joves hi aprendran un món per ells totalment nou, i uns costums que els sorprendran. El ritme de treball, de mobilitat i de distraccions ha fet perdre aquelles formes d’anar a la compra, de calcular el preu dels productes, d’encendre el foc de la cuina, de disposar la taula, de reunir la família. D’amenitzar els àpats diaris amb una conversa distesa i atenta. Una de les àvies d’en Carles, només havia de baixar l’escala de casa i travessar el pont i ja era a la plaça de mercat. L’altra només recorrent uns metres de carrer ja hi arribava. Ara hi ha molta gent que per anar al mercat han d’utilitzar el cotxe. Qui més qui menys tothom té pressa i fa la compra ràpidament i paga el que li demanen, sense regatejar. Aquelles àvies havien d’encendre els fogons amb carbonet, i ventar el foc per avivar-lo. Ara ja ni sabem que és el carbonet, ni el ventall d’espart que no mancava a cap cuina, ni la carbonera domèstica. Els fogons de gas, o la vitroceràmica proporcionen un cuinar més ràpid, més còmode, més net. Actualment són ben pocs els que a l’hora del dinar diari es veuen acompanyats per set fills que potser feien massa tabola; que algun es queixava per haver de menjar el que no li agradava prou, però que tots exposaven les seves inquietuds, els seus plans de futur, els seus jocs, les seves il·lusions.

De les receptes que es presenten en aquest llibre potser algunes encara es troben vigents en algunes cuines familiars. Però n’hi ha moltes que pels que no les han conegut, poden semblar una cosa estranya. En general la cuina moderna s’ha simplificat. Ja cap mestressa de casa es passa tot el matí davant dels fogons. Aquells platillos que requerien hores i hores de xup xup. Aquelles escudelles que requerien de tot un matí d’ebullició. Aquell brou amb unes llunes que acreditaven la seva consistència. Aquella carn d’olla que era per llepar-se els dits. Un dels productes del quals es feia un gran consum eren les menuderies. El seu preu era molt assequible i el gust, exquisit. El cervell de xai, que es comprava acabat d’extreure del cap. La melsa, la perdiu, la pota i tripa. Un plat molt típic i molt gustós era el que vulgarment s’anomenava “sang i fetge i ceba de porc”, fent cas omís de les normes gramaticals. El pit de xai i vena de coll amb samfaina. Els berenars a base de pa amb mantega, i xocolata, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre. Les sopes podien oferir moltes variants des de la senzilla i tan saludable sopa de menta fins a la més selecta de rap i gambes. Era inesgotable la varietat de truites que sortien de l’habilitat de la mare d’en Carles.

La cuina moderna té molts condicionaments. Uns d’aquells plats tradicionals són massa laboriosos, exigeixen aplicació d’un temps del qual no es disposa, altres poden resultar indigestos, poden fer pujar la pressió arterial o alterar el nivell de colesterol. Tanmateix algunes de les receptes que s’ofereixen en aquest llibre encara poden ser i són vàlides. Però la seva lectura no defraudarà ningú, ja que en conjunt constitueix una lliçó d’història viscuda, de costums ancestrals, i de convivència familiar.

‘El que es menjava a casa’ a la premsa

Share

Aparicions del llibre El que es menjava a casa de Carles Ginès a la premsa:

–Entrevista a Carles Ginès (mp3) en el programa Tàpias Variades de Catalunya Ràdio, 16 de gener del 2009.
– Entrevista a Carles Ginès (mp3) en el programa El Rebost d’en Pep, amb Pep Nogué, a Ràdio Olot, 4 de gener del 2010.
– Ressenya de Salvador Garcia Arbós (pdf) a la revista Presència, 1-7 de gener del 2010.
– Ressenya de Jaume Fàbrega (pdf) a la revista El Temps, 22 de desembre del 2009.
– Recomanacions del programa Tàpias Variades (mp3) de Catalunya Ràdio, 19 de desembre del 2009.
– Notícia del diari El Punt,  19 de desembre del 2009.
– Recomanacions del programa Qwerty (vídeo, minut 18) de Barcelona TV, 18 de desembre del 2009.
– Ressenya del diari Avui (pdf), suplement Sortim, 13 de desembre del 2009.

‘Regals’, d’Enric Sòria

Share

(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)

[…]

I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.

(Llegiu ací l’article complet en pdf)

Villatoro: ‘Economistes – Bastiat – Crisis’

Share

(Article publicat al diari Avui, 20 d’octubre del 2009)

Trossos
Vicenç Villatoro

Economistes
“El mal economista persegueix un petit bé present que serà seguit d’un gran mal futur, mentre que el verdader economista persegueix un gran bé futur a risc d’un petit mal present. […] Vet ací la diferència entre un mal i un bon economista: l’un s’até a l’efecte visible (immediat); l’altre para esment en l’efecte que es veu i en el que cal preveure (el que no es veu, el que no és immediat)”.

Bastiat
Aquestes frases anteriors pertanyen al llibre Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat, un brillant economista, polític i escriptor francès de la primera meitat del segle XIX. L’acaba de publicar en català Riurau Editors, que és una petita editorial que edita des de Barcelona en català de València. Bastiat és un clàssic del liberalisme i el llibre aplica aquesta distinció entre allò que es veu, els efectes immediats de les lleis i de les mesures, i allò que no es veu, els efectes que produeix després en cadena i que molt sovint van en direcció contrària del primer efecte visible: mesures que semblen arreglar un petit problema immediat n’acaben espatllant de grans, i a l’inrevés.

Crisis
Quan vaig llegir aquest petit text, per poder-ne parlar al programa Qwerty de BTV, que és on me’l van recomanar, vaig pensar de seguida que era un manual encara molt útil per pensar en les sortides de la crisi actual i per avaluar algunes de les mesures que s’estaven prenent entre nosaltres, alguns plans i alguns pedaços, que aparentment tapen un forat per avui mateix, però poden fer-lo més gros per demà. Les reflexions de Bastiat serien útils per a molts responsables actuals de polítiques econòmiques. Però en el fons ja ho saben. Però saben també que seran avaluats -per les urnes- en un moment en què ja serà visible l’efecte immediat positiu i encara seran invisibles els efectes negatius posteriors. Abans se’n deia populisme, d’això.

‘Els pamflets de Riurau’, article de Marc Arza

Share

(Article publicat al diari digital Catalunya Oberta, 14 de setembre del 2009)

“(…) de què són acusats els economistes? (…) Quan rebutgem la subvenció, de rebutjar la cosa mateixa que es tracta de subvencionar, i de ser els enemics de tot gènere d’activitat, perquè volem que aquestes activitats, d’una part, siguen lliures i, de l’altra, que cerquin per elles mateixes la seua pròpia recompensa”.
(Frédéric Bastiat, Allò que es veu i allò que no es veu)

“La societat és, en qualsevol estat, una benedicció. Però el govern, fins i tot en el seu millor estat, no és més que un mal necessari”.
(Thomas Paine, Sentit comú)

La bibliografia liberal en català és més molt limitada. Els clàssics del liberalisme polític i econòmic traduïts a la llengua del país son més aviat escassos. És per això que des de l’Espai Hayek fa temps que s’impulsa la publicació en català de les obres de Friedrich Hayek, començant pel Camí de servitud, ja editat, i afegint-hi La fatal arrogància, de pròxima aparició. Però més enllà del gran Hayek hi ha una llarga llista de títols indispensables que una editorial de nova planta, Riurau Editors, s’ha decidit a publicar en la llengua del país. Per als liberals i per a tots els lectors de ment oberta, la col·lecció de Pamflets de Riurau Editors és un autèntic regal.

Una col·lecció que fins ara ha publicat dues joies. Començant pel primer volum, Allò que es veu i allò que no es veu, de Frédéric Bastiat. És l’economista i polític francès de la primera meitat del XVIII que Schumpeter definia com “el periodista econòmic més brillant que mai hi hagi hagut”. Un llibre lleuger que ressegueix en poc més de setanta pàgines algunes de les falsedats econòmiques més repetides i que, desgraciadament, son encara massa repetides com a veritat a casa nostra: del proteccionisme a la l’intervencionisme, de la garantia pública del crèdit a la promoció estatal de les arts. Bastiat destapa amb claredat i ironia els efectes amagats d’unes polítiques públiques que mai no son ni gratuïtes ni innòcues. Acompanyant aquest primer pamflet, Riurau publica també Sentit comú, de Thomas Paine, un dels opuscles fonamentals de la revolució i la independència dels Estats Units. Un clàssic de l’argumentació política americana que reclama un govern democràtic, proper, laic, constitucional i deslliurat de l’urpa britànica. Dos llibrets extraordinaris que ja era hora de poder llegir en català.

Només cal desitjar que la col·lecció creixi aviat amb noves traduccions de pamflets liberals com La llei, del mateix Bastiat, o L’economia en una sola lliçó, del brillant Henry Hazlitt. Els esperem!

‘Lo que no se ve’, article de Xavier Sala i Martín

Share

En aquest article de La Vanguardia (17 d’agost del 2009), l’economista Xavier Sala i Martín comenta qüestions d’actualitat política i econòmica a partir de les idees que Frédéric Bastiat exposa en el seu llibre Allò que es veu i allò que no es veu, publicat en català per Riurau Editors. Podeu descarregar gratuïtament la versió electrònica del llibre en la web de Riurau Editors. Només cal que us hi registreu prèviament.