(Article publicat al diari El País, Quadern, edició de Catalunya, dijous 25 de juny de 2009. Descarrega l’article en pdf.)
Al segle XVI, un home de llinatge, dedicat a la remunta, portava un dia un ramat de cavalls dels seus estables, situats a la riba del Havel, cap a una ciutat del ducat de Saxònia, per vendre’ls en una fira. En travessar l’Elba va topar amb el castell del senyor Wenzel von Tronka —noble, per tant—, que s’havia atorgat de manera il·legítima el dret a cobrar un aranzel a tota persona que passés pels seus territoris amb la intenció de mercadejar. Aquest home va trobar el costum inesperat, arbitrari i tot —en la història real va dir-se Hans Kohlhase, però en la novel·la de Henrich von Kleist de què parlem avui es diu Michael Kohlhaas—, i va tenir una discussió amb el majordom i altres servents de la casa noble. Com que Kohlhaas no duia prou diners a sobre, va prometre que, en tornar de la fira, pagaria l’aranzel que li demanaven, per bé que li semblava un desafur. Els del castell, malfiats, van reclamar que Kohlhaas deixés, com a penyora, dos cavalls negres magnífics que duia entre la colla, i així va fer-ho el nostre heroi. Va tornar de la fira amb tota la voluntat de pagar el deute pendent, però, en l’endemig, els cavalls havien estat maltractats, utilitzats en les feines del camp i reduïts a un estat lamentable. Kohlhaas va trobar allò una injustícia molt gran, i va posar un plet al noble del castell. No hi va plànyer esforços ni diners. Va pignorar les seves propietats, va contractar advocats per fer-se càrrec de les gestions davant les instàncies judicials, i fins i tot va demanar a la seva dona que s’adrecés al príncep de Brandenburg, el seu país, amb el desig que es fes justícia. La dona va morir en un incident malaguanyat en aquell viatge, i a Kohlhaas la sang se li va encendre encara més. Va continuar pledejant només amb aquesta obsessió: que es fes justícia i que el senyor von Tronka li restituís els dos cavalls en l’estat que ell els havia deixat, per força, al seu estable. L’argument continua embolicant-se, i les desgràcies d’aquest bon home entren en una voràgine espantosa, enrevessada i del tot absurda. Com que les autoritats pròpiament dites no li fan cap cas i li aconsellen que s’emporti els dos cavalls negres, en l’estat que es trobin, i deixi córrer l’afer, Kohlhaas, mogut per una ànsia que a l’inici només és de justícia, però acaba sent de venjança, organitza un petit exèrcit que arriba a fer-se força gros, per lluitar amb les armes contra els homes de von Tronka i després contra les tropes de Saxònia —com és sabut, llavors Alemanya era un territori de principats, ducats i altres formes administratives, sense posseir la unitat que té avui dia. Aquest és el nus de la història d’un dels llibres més importants de tota la narrativa romàntica alemanya del millor període —abans de la mort de Goethe, posem, o sia l’any 1832; o abans de l’aparició del ja moderníssim Georg Büchner—, ara traduït de nou en català per Jaume Ortolà, Michael Kohlhaas, Riurau Editors, 2009. Acaba d’una manera que no direm, per no espatllar l’interès dels lectors. La història és verídica, encara que Kleist la desfigurés, tal com ho permet el gènere de la novel·la; la font de l’escriptor va ser, en especial, l’informe de Schöttge-Kreisigs, de 1731, anomenat Espígols diplomàtics i curiosos de la història de l’Alta Saxònia i les terres veïnes. L’important de la qüestió és que Kleist, aprofitant una història d’arbitrarietat jurisdiccional, va escriure una de les obres d’art literari més perdurables i més “modernes” de tota la producció romàntica, caient només esbiaixadament —la història de la gitana, uns fantasieigs del protagonista que fan pensar en l’episodi de la cova de Montesinos, del Quijote, i coses així— en l’àmbit de la fantasmagoria tan estimada per Hoffmann, per exemple. Si hem escrit que aquesta història està narrada a la manera ja moderna, és pel fet que l’autor va representar en el seu llibre, com potser cap altre narrador no ho havia fet abans, el contrast entre la perplexitat i la impotència d’un sol home carregat de raó, i la complexa maquinària de la justícia, del poder i de l’Estat modern. Dickens faria una cosa semblant en molts episodis de novel·les seves situades a Londres; Büchner, ja citat, en donaria una altra mostra en el seu fabulós Woyzeck; i Kafka, molt especialment, s’inspiraria en aquesta novel·leta de Kleist per ordir les interminables marrades i els laberints inextricables del món de l’advocacia, ja en ple segle XX, tot explicant al capdavall la mateixa cosa, o gairebé. Posem que Kohlhaas lluita contra formes de poder que són una deixia embastardida del poder feudal; Kafka, de la seva banda, ja presenta sense ambages l’enorme impotència dels homes del segle XX davant uns Estats que, en comptes de fer-se visibles per la violència, la policia i el menyspreu, han escampat el seu poder, d’una manera no menys humiliant que al segle XVI, gràcies a haver-se transformat, de fet, en poders “invisibles”, d’impossible localització: ¿on és el castell de la novel·la homònima de Kafka? ¿com s’hi arriba? ¿qui mana, en aquell llogarret de la novel·la kafkiana? ¿on és la Llei? Vet aquí una lliçó de com mites que són de tota la vida —vegeu Antígona, de Sòfocles— són sotmesos, per la literatura, a metamorfosis tan interessants com dignes, avui, de preocupació.