(El País, suplement “Quadern”, edició valenciana, 17-12-2009)
[…]
I ja que parlem d’editors o traductors valencians, cal fer un esment a part de Jaume Ortolà i la seua editorial Riurau. Ortolà és un jove valencià resident a Barcelona, on ha publicat, entre altres coses, el Faust de Goethe. Ara torna a la càrrega amb tres llibres traduïts per ell: Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat, Sentit comú de Thomas Paine i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Bastiat fou un dels grans economistes liberals del segle XIX. Algú pot discutir l’oportunitat de llegir aquest autor, sempiternament citat per Hayek, ara que sembla que s’imposa el retorn a Keynes, però això seria ignorar la claredat, l’agut sentit de la ironia i la intel·ligència d’un pensador econòmic —i polític— molt brillant. Més oportú encara és el llibre de Paine: un pamflet a favor de la independència americana, escrit amb un rigor conceptual, una verva i una habilitat polèmica que es troba molt a faltar darrerament. Al contrari que els nord-americans, els independentistes catalans se sorpendrien molt si algú els deia que podrien mobilitzar el sentit comú a favor seu, i per això no han escrit mai, ni de lluny, un llibre com el de Paine. Ni l’han escrit ni se l’esperen. Ells s’estimen més Alfons López Tena (que també és valencià), i així els va.
Finalment hi ha aquest geni estrany i prodigiós que és Von Kleist. El príncep d’Homburg, com totes les seues, és una obra desconcertant. Ens parla d’un conflicte entre disciplina i passió, amb molt de patriotisme per enmig, però també d’un xoc, brutal, entre somni i vigília, d’un inquietant laberint de principis en pugna i d’una estranya lògica de l’absurd. Com en aquella devastadora i quasi còmica tragèdia de la dignitat que és Michael Kohlhaas, com en la sinistra meravella de El terratrèmol de Xile. Amb raó Franz Kafka admirava l’art abismal de Kleist. El lector d’aquesta obra pot sentir-se estranyat, o indecís. Però si se la mira bé, tindrà prou matèria per a rumiar la seua perplexitat al llarg dels dies. Sens dubte, un gran regal de Nadal.
(Llegiu ací l’article complet en pdf)