‘Especial Sant Jordi 2010’, a DeBat a Bat

Share

(Publicat a DeBat a Bat, 23 d’abril del 2010)

“Però, primer de tot, hem de fer una reivindicació a la feina en general que porta endavant l’editorial Riurau, una proposta independent capitanejada per un valencià, Jaume Ortolà, i establerta a la ciutat de Barcelona. Es tracta d’una aposta per la literatura en majúscules -i, així mateix, per la nostra llengua en majúscules-, tot portant traduccions amb el màxim rigor que es pot exigir. A DeBat a Bat hem ressenyat l’esplèndida nova versió del clàssic de Goethe, Faust, així com dues obres del romàntic alemany Heirinch von Kleist, el (re)descobriment de la prosa trepidant del Michael Kohlhaas i l’obra de teatre El príncep d’Homburg, el batejat com a Hamlet alemany. D’una altra banda, també ens hem fet ressò d’una delícia llibresca en tots els sentits: el llibre de cuina El que es menjava a casa de Carles Ginès. Receptes sucoses reivindicades de la nostra tradició -que massa sovint oblidem cegats per un suposat cosmopolitisme mal entès- amb una presentació immillorable. Finalment, la posada en valor d’un gènere com el pamflet, amb la recuperació de dos clàssics tan lligats al seu temps com atemporals: Sentit comú de Thomas Paine i Allò que es veu i allò que no es veu de Frédéric Bastiat.”

Presentació de ‘El que es menjava a casa’ a Barcelona

Share

El dimecres 21 d’abril del 2010 presentarem el llibre El que es menjava a casa al Centre Cívic el Sortidor del Poble Sec de Barcelona (Plaça del Sortidor, 12). L’activitat s’emmarca dins del cicle A taula! Primavera-estiu 2010. Comptarem amb la presència de l’autor.

Activitat gratuïta. Cal inscripció prèvia. Les places són limitades. C/e: ccelsortidor@bcn.cat, tel. 934 434 311.

‘Aromes que fan somniar’, de Xavier Benavent

Share

(Article publicat a DeBat a Bat, el 31 de març del 2010)

Títol: El que es menjava a casa
Autor: Carles Ginès
Editorial: Riurau

Deia un cuiner famós del nostre país que cuinar és un acte d’amor vers els altres, és un acte generós. Trobe que té raó, sobretot, quan es cuina per a un petit comitè, per a unes persones concretes a qui cerques conquerir el cor. Puix també tenim un cor entre el lleu i el melic.

La generositat de Carles Ginès en El que es menjava a casa traspassa aquesta frontera i cal que l’elevem a l’enèsima potència. Carles Ginès ens ofereix les receptes casolanes de la seua família –una cosa que costa força d’aconseguir (si s’aconsegueix) sobretot si les demanes a una família que no és pas la teua!

La senzillesa i l’arrelament al territori dels productes, les elaboracions i les històries que hi ha darrere són combinades amb una cura excelsa de l’edició en què ens dóna informació detallada de cada àpat i de cada passa culinària. Fa goig repassar amb la mirada unes pàgines plenes d’abellidores receptes mediterrànies amerades de simplicitat tècnica però amb el rerefons d’unes grans receptes.

Carles Ginès es presenta com un afeccionat a la cuina, però dins el seu recorregut gastronòmic trobem dos pesos pesants que donen sentit a aquest llibre: les seues dues àvies. Elles són punt de partida d’aquesta obra que repassa tots els àpats del dia i tots els ingredients que separa en sopes i escudelles, ous, arrossos, les verdures i les fruites, la grana –una manera ben nostrada de referir-se als llegums– i molts altres apartats igual o més sucosos.

En aquest llibre, que sura entre els menjars i les remembrances que s’hi associen, no podem deixar de banda la faena ben feta de Riurau Editors: fotos, retalls, dibuixos i detalls, netament, deliciosos!

Presentacions de ‘El que es menjava a casa’ a Badalona i a Olot

Share

El llibre El que es menjava a casa de Carles Ginès es presentarà els pròxims dies a Badalona i a Olot.

El dimecres 24 de març del 2010, a les 19.30h, a la Llibreria Saltamartí de Badalona (Canonge Bananera, 78). Hi intervindran Carles Ginès, autor del llibre; Jaume Oliveras, periodista i escriptor; i Sebastià Solà, del restaurant El Mirall.

El divendres 26 de març del 2010, a les 19.30h, a la sala d’actes de Can Trincheria d’Olot, amb la col·laboració de la Llibreria Drac.  Hi intervindran Carles Ginès, autor del llibre; i Pep Nogué, periodista gastronòmic.

 Aquí podeu veure totes les notícies relacionades amb el llibre.

‘El que es menjava a casa’ al Club de Cuines de TV3

Share

(Article publicat al Blog del Club de Cuines, 3 de març del 2010)

Menjava a casaUn llibre molt i molt cuidat aquest que ha publicat Riurau Editors (30 euros). El grafisme d’estovalles de la contraportada, les excel·lents il·lustracions de Pere Ginard o els detalls de paper de paret de fa dècades que separen els capítols. Al servei del contingut, que és la historia gastronòmica d’una família gironina, la de l’autor Carles Ginés, i les àvies, un total de tres generacions. Al tirar tan enrere en el temps, el llibre és una fotografia molt interessant de la cuina tradicional a l’àrea de Girona, que ajunta des de la influència de la propera França fins a la saviesa dels que viuen del mar. El prologa Joan Roca (d’El celler de Can Roca), que ens presenta l’autor, amb qui és amic i destaca del llibre que és una “eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional de Girona, terra d’encreuament de camins que sempre ha acollit tècniques culinàries i receptaris que ha acabat fent seus”.

El que es menjava a casa no va néixer amb la idea de ser publicat, sinó per ser un quadern familiar per passar el patrimoni gastronòmic a futures generacions, però la cosa va sortir tan interessant que ha acabat en format llibre. Hi ha un centenar de preparacions estructurades en primers, segons, postres i berenars, i que conserven els noms que rebien a la casa de l’autor, encara que de vegades “no representin amb exactitud el contingut de la recepta”. De cada una d’elles, en tenim els ingredients, la descripció de com es prepara, la indicació de quina és la temporada per fer-la i apunts sobre el plat i la memòria que en tenia l’autor, com el seu rebuig pels caldos, la discussió amb l’àvia Carme sobre si posar pebre als calamars farcits o el moment en què es menjaven certs plats (les llenties guisades que es feien quan venia la cosidora a casa). Un llibre interessantíssim per conservar cuina casolana i descobrir receptes que funcionaven igual de bé com ara.

‘Calen tants receptaris?’, per Salvador Garcia-Arbós

Share

Salvador Garcia-Arbós publica un article sobre llibres culinaris a la revista Cuina (març del 2010).

El que es menjava a casa (2009), de Carles Ginès, reuneix els elements del llibre de cuina útil. Els comentaris savis de l’autor complementen el receptari familiar que il·lustra la veritable cuina de mercat, de productes frescos, del dia i del voltant de casa. Filosofia moderna del quilòmetre zero. Per adobar-ho, és elegant, ben il·lustrat i evocador, com si hagués nascut clàssic.

Llegiu l’article complet en pdf.

Presentació de ‘El que es menjava a casa’ a Castelló d’Empúries

Share

CANVIS: Per indisposició de l’autor, la presentació del divendres 5 de març s’ha suspès. La presentació es farà un altre dia que anunciarem oportunament.

El llibre El que es menjava a casa de Carles Ginès es presentarà el divendres 5 de març de 2010, a les 19h, a la botigueta  “D’aquí, d’allà i de més enllà”, al carrer de Sant Francesc, 6, de Castelló d’Empúries (davant l’Ecomuseu Farinera).  Hi intervindran Carles Ginès, autor del llibre, i Marta Gibert Ortensi, periodista.

Aquí podeu veure totes les notícies relacionades amb el llibre.

‘Els fogons de les àvies’, de Jaume Oliveras i Costa

Share

(Article publicat al diari El Punt, el 19 de febrer del 2010)

De les lleixes de la biblioteca he recuperat la modesta enquadernació que, a la segona meitat dels anys setanta, algú hi féu arribar, en la complicitat que era un únic exemplar d’un llibre fet a mà on s’ordenaven quaranta-quatre receptes de pastisseria. Eren el resultat del farcell d’un immigrant, vingut de Vélez Rubio per instal·lar-se a Catalunya, als anys vint del segle passat. L’immigrant, fill del pastisser del poble, havia guardat les receptes en la confiança d’entretenir-se davant els fogons, però la vida agitada d’anys i panys l’impediren dedicar-hi gaires hores, malgrat m’explicava, en els record propers, que, en els disset anys a Burgos, a la residència pagada i controlada pel franquisme, havia fet les seves incursions als fogons, tot i reservar-los a la cuina de subsistència. Les quaranta-quatre receptes, còpia de les originals fetes a mà i amb algunes ratllades, convidaven a endinsar-se al món pastisser i, en el trasbals del forn i els fogons, recuperar les olors i els gustos de les cuines tradicionals; les coques, els bunyols o les tortades que formaven part dels càlids records de la nostra infantesa.

Tot ve al cas quan m’ha arribat a les mans un nou llibre de receptes de cuina, fet des de la sensibilitat de qui se sent un autèntic aficionat als fogons –com, també, aficionat a moltes altres coses– i que ha recopilat tot allò que les seves àvies, Carme i Lourdes, convertien en el miracle de la taula i fan recordar a El que es menjava a casa, que és el títol del llibre. Carles Ginès és un gironí provinent del món de l’empresa que ara, prejubilat, es dedica a les seves aficions, de les quals destaquen la cuina i la micologia; autèntic expert en bolets, sobre els quals ha escrit algun llibre, és membre fundador de l’Associació Micològica de Girona.

Més d’un centenar de receptes expliquen els fogons de tres generacions d’una família gironina, mantinguts per les àvies, la mare i el mateix autor, que comenta cada menja i la situa en l’àmbit familiar i en la tradició de les festes senyalades en vermell. Encara, en una llarga i imprescindible introducció, Ginès ens fa passejar, acompanyant les àvies, pels mercats i les botigues de la segona meitat del segle passat, quan la compra diària ocupava les primeres hores de la jornada i calia descobrir el preu més assequible o el producte millor, encara que tot tenia una certa rutina i es conservava la fidelitat entre compradors i venedors. Després, el calendari marcava els plats diaris –l’arròs, el dijous; els macarrons, el diumenge…–, els productes de temporada –fruites i verdures segons estiu o hivern– o les diades assenyalades –Nadal, Setmana Santa, festa patronal…–, amb les sorpreses d’una troballa impensada al mercat o amb una bona oferta a la botiga. Sense oblidar els berenars més tradicionals, aquells que ara semblen perduts davant la dictadura de la brioixeria industrial. Els records associats al menjar porten aromes i textures, anècdotes familiars i imatges nostàlgiques que, amb el temps, resulten avellutades i de tendra dolçor.

Joan Roca, mestre de fogons i amic de Carles Ginès, prologa el llibre i afirma amb contundència que el treball publicat «és una eina valuosíssima per ajudar-nos a preservar la cuina tradicional», i constata que «el gran moment de la cuina moderna catalana no existiria si no l’hagués precedit una gran cuina tradicional». D’altra banda, l’il·lustrador Pere Ginard ha fet una bona feina i converteix el llibre en una autèntica obra d’art que fa bé de tenir a les mans.

He de dir que, entre les receptes recomanades, he trobat un munt de cuinats que es feien a casa meva i que encara fem quan la meva dona i jo ens disputem els fogons. És la constatació que hi ha una cuina tradicional i casolana que segueix conservant-se a moltes llars i que deu la implantació a molts anys i moltes hores perdudes a l’entorn dels fogons per generacions de mares i àvies que, amb cassoles i paelles, feien obres d’art de la gastronomia, en un temps en què encara es cuinava amb carbonet o es guardava la fruita sobre l’armari i el bacallà penjat al rebost (de tot això també en parla el llibre). El que es menjava a casa és un llibre per tenir prop dels fogons o a la secció de la biblioteca familiar que guardem a la cuina. I, segur, que el que es menjava pot seguir menjant-se, mentre la flaire de les coses bones anirà envaint tota la casa. Ginès ens diu que el passat és present i que sempre hi ha un lloc per a la bona cuina feta amb estima.

‘Un llibre, una cuina, una família’, d’Enric Mirambell

Share

(Article publicat al Diari de Girona el 7 de febrer del 2010)

Tinc sobre la taula un llibre ben curiós i interessant que s’ha publicat recentment. És un llibre de cuina que es titula El que es menjava a casa. El seu autor és Carles Ginès i Gibert. Enriqueix i avala l’edició un pròleg de Joan Roca. De llibres de cuina n’hi ha molts. No sé si es llegeixen, ni si se segueixen les seves receptes. Precisament avui que es fan tants àpats fora de casa, en restaurants de més o menys estrelles o en establiments de menjar ràpid. Avui que tan poques famílies es reuneixen els dies feiners entorn de la taula domèstica a l’hora de dinar, avui que tantes cuines magníficament muntades i amb tot de comoditats, serveixen mínimament, precisament avui es prodiguen els manuals del bon cuinar.

Però aquest que ara comentem és un llibre totalment diferent als molts altres d’aquesta matèria. El seu autor no és un professional dels fogons, sinó un home que ha regentat una important indústria; però que ha gaudit d’un extraordinari ambient familiar. Que s’ha assegut en uns cordials àpats entorn d’una taula en la qual els seus pares es veien envoltats d’una nombrosa i fidel fillada. Que a més pot recordar com de jovenet acompanyava la seva àvia al mercat diari, en una època en què encara les cases tenien el rebost i no la moderna nevera, en què la carn i especialment el peix, com també les verdures, s’havien de comprar al dia. Un mercat en què compradores i venedores mantenien un esgotador col·loqui per afinar el preu definitiu d’un producte. Un mercat en el qual si s’hi anava a primera hora es pagava més per la compra que si aquesta es feia quan ja les pageses estaven cansades d’aguantar el sol i la serena, i temien haver de tornar a casa amb la mercaderia que no havien pogut vendre. També en Carles era conscient de les hores que es necessitaven per fer uns bons guisats. Escollint els productes de millor qualitat, amb un preu assequible per no desequilibrar l’economia domèstica. La imaginació aplicada a aconseguir uns plats al mateix temps exquisits, i sanitosos i en el qual fos possible, amb una certa varietat i no caure en la rutina de l’escudella diària. Encara que sí recorda com alguns dies de la setmana tenien el seu ritual, com era l’arròs dels dijous i els macarrons dels diumenges.

Pot semblar estrany que un llibre de cuina casolana i vulgar vingui honorat pel pròleg d’un dels millors cuiners no només de la nostra ciutat, sinó també del nostre país, i amb una fama que traspassa fronteres. I és que entre en Joan Roca i en Carles Ginès hi ha moltes afinitats. A més de l’amistat personal, també hi ha, encara que pugui ser sorprenent, afinitat entre els orígens de la cuina del Celler de Can Roca, i la cuina domèstica de can Ginès.

La primera vegada que vaig sentir parlar de can Roca va ser, ja fa molts anys, quan la meva muller em va explicar que amb les amigues que diàriament es trobaven a ca la Teresa Barrot, del carrer de la Rutlla, fent punt de mitja mentre conversaven animadament, el dia de Santa Llúcia havien anat a berenar en un hostal de la carretera de Taialà, on servien unes galtes de porc que els àngels hi cantaven. En Carles Ginès ens parla d’una cuina viscuda en família. I el Celler de Can Roca és un restaurant distingit amb estrelles Michelin, però que s’ha originat i es manté en un ambient familiar.

Només llegint la dedicatòria, el pròleg i la introducció d’aquest llibre ja ens podríem donar per satisfets. Per si sols ja justifiquen la publicació. Però després segueix el cos del llibre. Les receptes amb els respectius comentaris que constitueixen un ric repertori en el qual comparteixen espai l’art del bon cuinar, els costums familiars i ciutadans i uns saborosos comentaris que ens recorden unes vivències d’un temps tan diferent al que ara estem vivint.

Per als que tenim edat per recordar aquells exquisits plats familiars, ens evoquen unes formes de vida que han evolucionat o que s’han perdut, i unes virtuts que feien possible una convivència que en bona part s’ha anat diluint. Els més joves hi aprendran un món per ells totalment nou, i uns costums que els sorprendran. El ritme de treball, de mobilitat i de distraccions ha fet perdre aquelles formes d’anar a la compra, de calcular el preu dels productes, d’encendre el foc de la cuina, de disposar la taula, de reunir la família. D’amenitzar els àpats diaris amb una conversa distesa i atenta. Una de les àvies d’en Carles, només havia de baixar l’escala de casa i travessar el pont i ja era a la plaça de mercat. L’altra només recorrent uns metres de carrer ja hi arribava. Ara hi ha molta gent que per anar al mercat han d’utilitzar el cotxe. Qui més qui menys tothom té pressa i fa la compra ràpidament i paga el que li demanen, sense regatejar. Aquelles àvies havien d’encendre els fogons amb carbonet, i ventar el foc per avivar-lo. Ara ja ni sabem que és el carbonet, ni el ventall d’espart que no mancava a cap cuina, ni la carbonera domèstica. Els fogons de gas, o la vitroceràmica proporcionen un cuinar més ràpid, més còmode, més net. Actualment són ben pocs els que a l’hora del dinar diari es veuen acompanyats per set fills que potser feien massa tabola; que algun es queixava per haver de menjar el que no li agradava prou, però que tots exposaven les seves inquietuds, els seus plans de futur, els seus jocs, les seves il·lusions.

De les receptes que es presenten en aquest llibre potser algunes encara es troben vigents en algunes cuines familiars. Però n’hi ha moltes que pels que no les han conegut, poden semblar una cosa estranya. En general la cuina moderna s’ha simplificat. Ja cap mestressa de casa es passa tot el matí davant dels fogons. Aquells platillos que requerien hores i hores de xup xup. Aquelles escudelles que requerien de tot un matí d’ebullició. Aquell brou amb unes llunes que acreditaven la seva consistència. Aquella carn d’olla que era per llepar-se els dits. Un dels productes del quals es feia un gran consum eren les menuderies. El seu preu era molt assequible i el gust, exquisit. El cervell de xai, que es comprava acabat d’extreure del cap. La melsa, la perdiu, la pota i tripa. Un plat molt típic i molt gustós era el que vulgarment s’anomenava “sang i fetge i ceba de porc”, fent cas omís de les normes gramaticals. El pit de xai i vena de coll amb samfaina. Els berenars a base de pa amb mantega, i xocolata, pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre. Les sopes podien oferir moltes variants des de la senzilla i tan saludable sopa de menta fins a la més selecta de rap i gambes. Era inesgotable la varietat de truites que sortien de l’habilitat de la mare d’en Carles.

La cuina moderna té molts condicionaments. Uns d’aquells plats tradicionals són massa laboriosos, exigeixen aplicació d’un temps del qual no es disposa, altres poden resultar indigestos, poden fer pujar la pressió arterial o alterar el nivell de colesterol. Tanmateix algunes de les receptes que s’ofereixen en aquest llibre encara poden ser i són vàlides. Però la seva lectura no defraudarà ningú, ja que en conjunt constitueix una lliçó d’història viscuda, de costums ancestrals, i de convivència familiar.

‘El que es menjava a casa’ a De Vinis

Share

(Del blog De Vinis de Joan Gómez Pallarès, 4 de febrer del 2010)

Ell diu que és un aficionat i jo no li negaré la condició perquè el DIEC li fa costat: “1 adj. i m. i f. [LC] [SP] Que cultiva alguna activitat sense tenir-la per ofici.” Però en Carles Ginès és molt més que això: de la passió n’ha fet afició, de l’afició n’ha fet virtut i de la virtut, art. Mireu, si no us creieu el que dic. Intueixo, a més, que la jubilació li ha arribat en un moment dolç i si algú podia pensar que la pota que quedava una mica coixa era la de l’escriptura, ara ens sorprèn amb un monument (és a dir, allò que està cridat a perdurar) de la literatura gastronòmica.

El que es menjava a casa, il.lustració de Pere Ginard

El que es menjava a casa (amb pròleg de Joan Roca) és un deliciós recull de la memòria gustativa i olfactiva dels Ginès de Girona, fet a base de les receptes de besàvies, àvies i mares passades pel sedàs d’un nen que va créixer entre mercats i cuines. Aquesta manera d’entendre el món a través de la relació amb el que ens acull, estació rere estació, a la cuina i al rebost, està desapareixent: les cireres arriben al gener i les maduixes fa dies que corren pel mercat… Ginès ha fet un exercici visceral, literalment, i d’ell n’ha sortit un llibre que jo he llegit gairebé com llegeixo Josep Pla (no sé si li agradarà la comparació, però El que hem menjat m’ha vingut sovint al cap…): amb plaer, amb complicitat, amb un mig somriure als llavis i, sobretot, amb moltes ganes d’anar a comprar i posar-me a cuinar!

Arròs de bacallà esqueixat, arròs de miracles (amb una llauna de tonyina!), col i patata amb xulla (cansalada viada), patates viudes, pota i tripa a la vinagreta, truita de carxofes, bacallà amb ous durs, carxofes i pèsols, calamars farcits, conill amb caragols, fricandó, pollastre amb farcellets de col, compota de pomes, crema, torradetes de Santa Teresa… Hi ha estones que he arribat a pensar si no m’havia equivocat de família i en Ginès i jo havíem compartit alguna cosa que H.G.Wells hauria d’haver esbrinat. El seu llibre depassa l’entorn gironí i s’endinsa en les arrels d’un país i d’un territori (som el que hem menjat i mengem) on tots hi acabem reconeixent àvies i mares, les seves cuines i els nostres mercats. Vet aquí un mèrit afegit del llibre: a més de la veta gàstrica, en Carles Ginès ens ha tocat la veta sentimental i jo, que vinc de l’Anoia i la plana de Vic (per part d’àvies i mare cuineres), també m’hi sento representat!

Que duri molts anys el llibre, que el facin servir les generacions que ens han de convertir en ombres i, per sobre de tot, que el llantiem força a la cuina: serà senyal que l’objectiu de l’aficionat Ginès s’ha acomplert.

La il·lustració de la portada (la mateixa que ofereixo aquí) és de Pere Ginard. El llibre, com a objecte, és una altra meravella: la compaginació, el tipus de lletra, el paper, l’olor que fa, les il·lustracions, tot el que han preparat els de Riurau Editors, el converteix, també, en un objecte preuat per ell mateix. Si hagués estat una magdalena, ja no en quedarien ni les molles…