Les bellotes

La meua generació no ha conegut al terme de Benissa alzines com cal. No crec que els qui ens han precedit les veren. Els seus avis n'abusaren. Calia escalfar amb la seua fusta el perol de cigrons i fer bons mànecs d'aixada, que falta feien. Nosaltres el que hem aplegat a conéixer és el coscoll i alguna alzina de poca alçada. Ara se'n comencen a veure alguns exemplars aïllats que prometen anar amunt. Són coses de l'abnegada feina dels mestres d'escola i les colles de joves ecologistes. Tot no han de ser retrets al món actual. Prop de l'ermita de Santa Anna va creixent una rotllana de carrasques que fan goig. Els miracles de la fe amb l'afegit de la bona mà dels jardiners municipals han fet un bon treball. Si tot va com cal, els meus néts berenaran a la seua ombra l'entrepà de mullador amb pelleta el dia de la romeria, allà a mitjan juliol. Ni els sants pares caputxins, que segons el pare Fabregat rebutjaren aquell hospici, esperarien veure com de polit i endreçat està aquell indret. Són coses que reconforten i reconcilien amb la modernitat.

El fruit de la carrasca pren el nom de bellota, gla o aglà, segons els llocs. Jo mai he conegut a Benissa altre nom que el de bellota. Fou tan terrible la capolada d'aquest arbre tan noble, que no han quedat per a nosaltres més vestigis que la proverbial resistència de les seues arrels com a testimoni d'un passat gloriós. Tan sols cal veure les fotos antigues de la Solana, amb aquella desolació vegetal, per a fer-nos càrrec de la magnitud de la tragèdia. Forns de coure pa, o de calç, fornals de ferrer, cubs de carro, trulls i tot moblatge que havia de durar, van tindre en la dura carrasca un material prestigiós i complicat de treballar. No hi havia manera humana de parar aquella croada contra la natura. La mateixa prosa oficial, per docta mà del secretari municipal don Enrique Pasqual Navasqüés, que a més era pèrit agrònom, ja posava les coses al seu lloc: «en el monte de propios de la Majada Verde no se saca otro provecho que el arriendo de los pastos y la extracción del esparto, que arbolado maderable no lo hay.»

La carrasca, i la bellota, el seu fruit, ja són arqueologia. Pur testimoni al qual es recorre per a definir un cap obtús: «el té dur com una carrasca», diuen.

Recórrer a la memòria per a justificar que en la nostra infància aplegàrem a menjar bellotes com a llepolia de diumenge a la vesprada és trist. I a més ens iguala al fill pròdig, bíblic i capsigrany. Ni un pensament per a la soferta garrofa, que almenys sí que compta amb una gloriosa i ben documentada història com a producte per a enganyar la fam. La població infantil, i també la més granada, en menjava, i, amb perdó de tothom, cal pensar com de blava la devien passar els porcs. Però aplegava l'Advent, i la bellota apareixia per uns dies exposada en humils comerços com a reclam de públic infantil. Què sabíem nosaltres d'un passat tan humiliant per a la pobra bellota! Ni tan sols resistia per a aplegar a regal de Reis, que pel camí anava cucant-se i s'obria la cuirassa que protegeix el galló de la carn. Si arribava fresca a la màgica nit, era un miracle ordit per Ses Majestats. Uns benemèrits samaritans que havien fet perdurar en bon estat un fruit tan equívoc, que tant pot ser amarg com dolç. Quasi com la mateixa vida. Mes allí estaven, dins de la capseta ornada amb randa fina i paper d'argent, presentant aquell aspecte de bala llustrosa i tibant.

No hi ha altra opció de futur per a l'alzina que el testimoniatge. Ser pàgina oberta del passat. Quasi com un remoreig dels temps durs, de fam negra, com una perenne bandera enlairada. Si religiosament ens agenollàrem al costat del seu venerable tronc i l'auscultarem, Pere la Mel, aquell joglar rústic i benisser emigrat a Orà, ens tornaria a cantar:

Dicen algunos autores que la ausencia causa olvido, eso lo dirá algún necio que bellotas no ha comido.

Posava els ulls en blanc, polsava la guitarra, i passava boirosa per la memòria la vella alzina somniada, allà a la Coma de les Cerdanes, prop del barranc dels Guillem, de cara a la mar Mediterrània, que ell va veure encara de bolquers.