El tot mesclat

De Biblioteca Joan Josep Cardona
Salta a: navegació, cerca
Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges

Aquell nostre rebost antic i familiar passava, en segons quins moments, per situacions crítiques. En començar la tardor ja patia. No estem parlant de circumstàncies extremes, ni tampoc que aplegaren a un dramatisme exagerat. Però acabar el dinar sense dur-se a la boca un mos fresc, afruitat per entendre'ns, era viure una certa frustració. La general precarietat prenia així forma. La taronja primerenca, escassa, agra, i a més cara, apareixia al mercat desafiant. Inabastable. Però, essent ja temps d'Advent, s'agafava l'absència d'aquell modest luxe de mercat pel cantó del sacrifici. Austeritat i penitència. Camí que s'havia de fer pensant en el premi de les festes de Nadal.

El cove daurat de la infància estava farcit del jonc sever de la disciplina domèstica, i aquell ordre de saber esperar, tindre paciència i mantenir sense marcir les il·lusions, segurament conformà caràcter. Ignore si la posterior abundància i l'oferta pertorbadora del consum desenfrenat ens haguera fet millors. En qualsevol cas descobríem el món amb un equipatge tan rudimentari, i amb tanta lleugeresa a les ales, que somniar sense més entrebancs pel mig supose que ens fou útil i profitós. Adorar aquell temps sense cap recança conforta. Descobríem el món des de la simple observació, construint-lo amb particular visió i varietat d'arestes.

Dins d'aquell somniar rotllos jugava fort la gana de menjar, però l'absència de possibilitats de millorar el plaer del paladar, sotmés, com així està unànimement reconegut pels de la meua quinta, a una espartana, austera i frugal dieta d'arròs amb bledes, creava caràcter, i si a més afegíem el berenar, aquell del cantó de pa amb oli i sal, elevàvem la doma del cos a la virtut de la temprança, tan necessària per a combatre futures vel·leïtats.

L'Advent, per aquesta disciplina d'asserenar ànims exaltats, havia d'oferir una cuina discreta i un alleujament de postres en plena concordança. Secor. El regne del tot mesclat: cacaus, tramussos i cigrons torrats arrebossats amb algeps. Evocar el meu paladar assedegat després de menjar a taula un pessic d'aquell producte em produeix, encara avui, la urgent necessitat de beure aigua fresca. Ben mirades les coses, l'humil tot mesclat va tindre i tot un exemplar reconeixement. El llibre de lectures infantils de la recordada Editorial Luis Vives, en què jo em vaig iniciar en l'afecció, portava musicats uns poemes de Don Luis de Góngora («compraremos de él/ (que nadie lo sepa)/ chochos y garbanzos/ para la merienda»). Fou una cançó que sempre m'ha portat a la memòria una plaça menuda de ciutat, uns arbres sense fulles, una font i uns xiquets; una cançó que, com seguia la lletra, descrivia una vesprada de diumenge en què no regnava altra cosa que no fos un candor infantil arravatat i senzill, que per això l'Edelvives, era, i crec que encara ho és, dels germans maristes, pedra picada de la més correcta educació que pot tindre un xiquet.

No obstant el quadre literari evocat, el tot mesclat té una lectura més ardent, més plena de febre, que si és eròtica, arriba a descentrar la ment més equilibrada i a produir matèria per a parlar als casinos. Traspassat el senzill cucurutxo de cacau, tramús i cigró torrat a les foscúries d'un cine de poble, i mastegat amb lentitud per aquelles parelles de nuvis decents, produïa uns tals augments d'embogiment mental que no hi havia mans per a dur la llanterna de l'acomodador d'un costat a l'altre del pati de butaques. Si afegim que el material a exhibir estava en un lamentable estat de conservació, ja teníem davant un conflicte social que afectava, i molt, el bon crèdit de respectables parelles compromeses de paraula. Els talls continus de l'exhibició posaven al descobert, amb la cruel llum de la instantània il·luminació d'emergència, situacions còmiques, vergonyants o provocadores, segons el caràcter dels afectats, o la més intel·lectual dissimulació de qui sabia posar cara de no haver trencat mai en sa vida un plat. Però la cara vermella, a punt de l'hemiplegia, no mentia. S'havia pecat, quasi mortalment.

Mes vingué un dia que la Cifesa, tradicional subministradora de material d'exhibició cinematogràfica, fou arraconada per la Metro-Goldwyn-Mayer, tan plena ella de frenètiques cavalcades de caravana i de metralleta de gàngster contraposades al remoreig del tranquil parlar d'Ana Mariscal, còmplice del joc de mans i abric damunt les cuixes. Havíem posat fi al tot mesclat provocant l'ensulsiada industrial dels tramussers de la Nucia. Imperava el temps d'Olivia de Havilland, la de Lo que el viento se llevó. És a dir la descoberta de les pipes de gira-sol i el xupa-xup. La modernitat.