El rave

Bona part de l'equilibri emocional es fonamenta en les rutines. Tenim tendència en la nostra vida a fer els mínims canvis possibles i deixem que l'esclat de la creativitat es manifeste quan aparega la inspiració. Tot ho fem des de la base de les sòlides fermeses i a partir d'aquestes assagem alguna novetat o altra. Eixa actitud, en els millors dels escenaris, ens condueix al conformisme i a la incapacitat per a la creativitat. En qualsevol cas res podem fer de part nostra, perquè la cosa és que som com som. Però, ben mirat, el costum, portat com a harmonia, ens facilita l'estabilitat. Em manifeste com un conformista recalcitrant quan en alguna rara nit d'insomni trobe a faltar, si és que s'ha parat, el tic-tac del pèndol del rellotge del menjador. És la constatació que tot rutlla com cal i no s'ha de fer altra cosa que pegar mitja volta al llit i intentar tornar a dormir. He heretat de mon pare el sentit de l'ordre i la disciplina. La ratlla del pantaló ben dreçada, el pèndol que ha de marxar i la llum del sol endevinada de bon matí. L'ordre és fonamental en aquesta vida. Ens dóna seguretat.

He admirat sempre com a exemple d'harmonia un camp ben llaurat. Amb aquells cavallons com rengleres de barra de xocolate. Sense una herba, proporcionat en les mesures i amb els senyals de les canyes totes a una mida exacta. La natura domesticada d'aquells sembrats que apareixen a les pintures rurals de Pissarro indueixen a pensar en una collita pulcra. Deixar-se dur per la bellesa i la netedat del paisatge de les terres conreades pels amish americans ens retorna al classicisme de quan tot es feia a ritme sideral. Això ho podem veure vora les ciutats en aquelles diminutes hortes fetes per oci o nostàlgia d'antics llauradors. Són admirables rectangles de no més enllà de quatre pams mal comptats. Parlen del ora et labora, del rítmic bategar de la vida i de fer les coses amb la rutina i la imprescindible calma.

Allí creixen hortalisses familiars, i d'entre aquestes, el rave, que com que no té massa complexitat de conreu respon divinament a l'aspiració molt humana d'aconseguir l'equilibri en la vida. La dificultat que el senzill tubercle té per a considerar-se un gran producte de mercat el fa créixer en petites taules. No pot garantir una collita industrial. Té problemes d'anarquia en la mida i la tendència a buidar-se per dins que el fa massa coriaci. Precisament per la seua rebel·lia a ser enfaixat, encaixat i etiquetat, apareixerà a les parades de mercat en manolls lligats per un espart. Però, presentat a la vista del comprador com un ram de clavells rojos, ens retornarà a l'evidència que la seua naixença en petits hortets l'aproxima més a la jardineria que a l'horticultura. El jardí, ja ho sabem, és teràpia, ajusta els nervis i dóna entreteniment. Equilibri, en fi.

No sé de cap llaurador a gran escala que considere el rave com un lucre que ha de conrear al seu hort. Les bones hortes són aquelles que presenten quadrats de diferent mida i rics en matisos del verd. El llenç d'eixa pintura rústica, amb els breus caminets que van d'una part del bancal a l'altra, distribueixen l'espai en el que és hortalissa de cabàs i el que s'ha de collir pessigant. El rave vol això. Ser tractat amb manyagues i regals. En eixa actitud de ser un caprici de l'hortolà, vivia fa anys en ma casa un espai arrecerat dels vents del nord, junt amb els crisantems, i destinat per ma tia Marieta a ser el breu, íntim hort dels raves. Separat un parell de pams del bròfec i procaç espinac, de les dures xirivies i els proletaris naps, la fràgil quartilla dels raves rebia la primera ruixada, l'amorosa eixarcolada i la protecció contra els caragols. Les altres verdures, per la seua violenta vitalitat, vivien entre els ravenells, les faveres i els primers margalls. Era una lluita de poder a poder entre la feréstega natura que creix a l'hivern i la dura condició de les plantes de perol condemnades a fer d'acompanyament a les carns de segona.

Quan el sol de març rebeca la mata granada, el rave ja ha florit en petites i belles floretes blanques deixant després la llavor en pulcres capsetes com capolls de seda. Així es conformarà fins al despullar virginal de les seues fulles, i quedarà un esquelètic matoll que demana el recer del riurau. Veure penjant d'un clau la mata secallona refermava la tranquil·litat que, acabat l'estiu, venint els primers vols d'estornells, la natura posaria damunt la serra de Bèrnia el plomall de coliflor de la tempesta. Els ruixats violents deixarien xopa la terra, tornaria a eixir el sol i la saó cridaria la llavor del rave. Així, la nostra vida, recordaria, una vegada més, que la rutina, el cicle de la tardor, fa possible veure les taules de les cols, les carxoferes rebrotant i les matetes bivalves dels raves trencant la crosta de la terra, com un tendre borrissol de rutina, de pau i serena existència.