Les faves

Si l'hivern és benigne, a l'entrada de la Quaresma el favar trau la flor. És un gest de rebel·lia i de solidaritat fet enmig de la cruesa hivernal. La flor del favar, que és blanca amb taques negres molt brillants, ens recorda l'austeritat de costums i la necessitat de no caure mai en vanitats. Com tampoc en la fermesa de creences poc fonamentades. Si els solcs de favar, en aquells dies llampants de l'hivern, mantenen les humils flors enjogassades de cara a un sol tebi, no ens estan manifestant alegries avançades. Els colors simples de blanc i negre són anunci que tot pot canviar quan entra pel cantó de mestral un temporal de vent. Després d'un parell de dies de ventada les tiges del favar es manifesten abaltides i malmeses de fulles, però les flors encara es mantenen vives, com ulls que canten a la vida. Si ve pluja i veiem el gat que s'arrecera al sol de migdia, la fava pujarà altra vegada.

La coma de la Perereta, fondalada immensa que tinc davant de casa, remunta per la costera dels Feliu i, quasi a punt de trobar les primeres cases del poble, ofrena breus llençols de terra conreada. Enmig de la groga flor dels agrets i el salvatge trenar dels margalls, apareixen rengleres, breus i ben dibuixades, que ens recorden el tremp de la civilització. La voluntat de persistir enfront de les inevitables entrades de l'aire sec i violent del mestral. Com la vida que lluita contra la mort. Com la simbòlica senyera de la flor del favar en el blanc i en el negre. El treball que tot ho pot i tot ho venç.

La fava té unes inevitables connotacions litúrgiques. Entra a la terra conreada el dia de les Ànimes, en la tardor acabada de començar. Trau ulls pel temps de Nadal i floreix a la Quaresma. Passa eixe temps de gestació en cant d'esperança, entre el Venite creator de l'Advent i el pulvis erit quaresmal. Amb sàvia lentitud de promesa o amb breus esclats de misericòrdia quan un gra, tendre i primerenc, ve a la boca dolç i aspre a la vegada. Creix i engreixa.

La fava, per tradició del meu poble, sempre s'ha preferit de gra dur, amb la cella negra. Ens obsequia amb carn, amb generositat de poder omplir el plat i matar seculars fams endarrerides. Apareixerà a taula cuinada amb daus menuts de cansalada, perfumada amb brots d'herba sana i coronada amb un ou mig cuit. Arribada a la cruïlla del camí que ens endinsa a la Pasqua, propiciarà, el diumenge de Laetare, quasi damunt de Sant Josep, fer un parèntesi d'austeritat. Tot com un dir que Déu ofega, però no és traïdor.

Mes la fava, tot i ser un recurs, quan es cuina seca a la hivernada, que a més sol tindre els seus partidaris, té els seus moments de glòria a la primavera acabada d'estrenar. És producte històric en el berenar de Pasqua. Admet des d'eixir a la taula nua, empolsada de sal, i com a amanida, fins a formar part d'unes monumentals i extraordinàries truites que són l'entrada indispensable a les postres lluents de la mona pasqual.

La fava seca sempre m'ha semblat la cara aspra de la fam. O el recurs inevitable quan la barra de bar no gaudia de més amenitats. Treta surant sobre un brou abrasat pel foc del pebre coent, estava posseïda del térbol rancor de la pobra cuinera mullada de la sutja miserable d'aquells fogars de casino de poble. Tot cant fervorós dels seus incondicionals m'ha paregut sempre el resignat mastegar d'aquelles ovelles de runar primes i escarransides. A la fava, quin remei!, li passa com al bacallà. Pot ser barroera ofegada pel coent complement o cristianitzada amb la fulla de menta. En qualsevol cas, i torna el lament, és farina. Tendra o marcida. No hi ha remei.