L'endívia

Un corrent sociològic rebutja la nostàlgia i la culpa de bona part dels estats depressius. La nostàlgia, diuen, immobilitza. No ens fa avançar i ens ubica en l'espiral recreativa dels bons moments del passat. Renuncia al futur. Precisament l'èxit dels llibres d'autoajuda es fonamenta en el fet que l'atribolat lector ha de saber posar en present els seus passats instants d'optimisme. La malenconia que descrivien els antics metges higienistes no era altra cosa més que una nostàlgia que no trobava manera de recuperar l'antiga vitalitat anímica. Recomanaven aquells clínics que el malalt havia de passejar, anar al teatre i no lliurar-se a excessos de qualsevol índole. En resum, que la distracció per si mateixa curaria el deprimit. Una altra teràpia aconsellava la violenta sensació de mirar-se a l'espill i reconéixer-se u tal com és. Tant l'una com l'altra opció tancaven en fals la depressió en ignorar que reconéixer la realitat ens posava en camí de començar de nou donant per suposat que la lliçó ja estava assumida.

Una forma benigna de nostàlgia, afortunadament breu i de poca durada, és la que es presenta sobtadament davant d'un sabor o una olor que ens recorda una taula familiar. Dic que és benigna perquè no va més enllà del plat que tenim davant. Deixa de banda els que ens van acompanyar i ja no hi són. Eixa insignificant llampegada es concentra en la concreció del pas de gola. La fam, o la gana, ja és sabut, no té amics. Posem per cas que ens deturem en aquella font de fresca endívia que donava entrada a un dinar de festa familiar. L'oli i el vinagre que l'amanien venien de la pròpia collita, i saber que tot provenia d'una realitat esforçada en l'alegria del treball ens esperonava en això que sol dir-se autoestima, primera regla que ha d'observar una persona deprimida, o millor dit incapaç de gestionar les emocions.

L'amanida que es serveix actualment als restaurants té la virtut, com els esmentats llibres d'autoajuda, de posar-nos en situació de realitat: hui es menja així, l'ahir és cuina de fonda oblidada i demà viurem de sèmola de residència d'ancians. El que antigament eixia a taula representava la realitat del camp i el seu moment. L'endívia, per dir-ne un exemple, fou hortalissa hivernal. La disfressa actual de menjar-la amanida a l'estil soviètic li imposa dacsa bullida, herba de canonges i tomaca cherry. Hui, diumenge tercer de Quaresma, s'ha produït en un establiment de menjars on dinava eixa mimètica situació. Sense cap problema sentimental he tornat a la beneïda nostàlgia.

L'endívia ve ara, a punt d'acabar l'hivern, com una alegre premonició que la Pasqua de Resurrecció està a quatre passes. Essent la majoria de les seues fulles blanques, prou amargoses i tirant a la fragilitat, posseeixen el subtil tremolor d'haver vingut a la taula passant un hivern de manera heroica i cuirassant les seues carns en les blanques rosades de febrer. Ella, com la Quaresma, que és el temps de la seua adolescència, s'han curat de fragilitats i s'han fet carn ferma i potent. Cap concessió al nyeu-nyeu ploricó.

A la ciutat del Vendrell, en plena comarca del Penedès, existeix una fonda antiga, situada en una casa modernista, on serveixen un plat especial denominat xatonada. No passa de ser una amanida feta amb producte de temporada i amb la simple elegància de donar al comensal honestedat i bon servei. La xatonada, amb una base d'endívia arrissada que podríeu trobar en entrar la primavera, pretén alleugerir-vos d'un problema sempre difícil de solucionar quan viatgem: la tendència al greix, a la novetat d'uns plats carregats. Cap prevenció assenyada dels qui saben tractar la bona circulació de les artèries es té present quan, escarxofats als seients d'una taula pagada, mirem amb les celles arrufades la carta de la casa. Greix, pesantor de panxa, mareig de cap i tirada a fer la sesta. Res tan poc recomanable quan es viatja com perdre el temps obligats a aclucar els ulls per la debilitat que origina excedir-nos. Però nosaltres els simples mortals, per allò de la melangia, ens perdem recordant olors, vistes i el bon gust de tastar la cuina de la iaia. És això una carta de casa de menjars: recordar-nos d'on venim.

Veient que l'ésser humà tendeix a ponderar la novetat, i, una vegada tastada la melmelada, passa full, caldria que els gurus de la psicoanàlisi deixaren de dir la seua quan ens posen la pastanaga a un pam de la boca i ens diuen mossega. Si bona part de la teràpia que intenten transferir als seus hipotètics i desballestats lectors la farciren d'un suau toc d'enyoradís vapor d'olla de sopa de creïlla i ceba, amb un breu fil de safrà i el caragolat curull d'un plat d'endívia cruixent, amb el seu raig d'oli com cal i el brevíssim gotellar d'una llàgrima de vinagre, la retornada al cove daurat de la infància, ajudaria, i molt, a justificar per què el doctor Freud fomentava recordar aquell temps, i des d'allí construir una personalitat nova amb capacitat de saber si al plat es posa el que cal, quan cal i de quina manera. La realitat tal com és, i la superació a tots els nivells com a divisa.