El raïm de verema
Veremar sempre és una festa i depén del bon o mal estat d'ànim que el vi ens isca com cal o que fem una vinassa imbevible. Per tant, és imprescindible acudir de bon matí al mallol amb cara riallera i gaudint de la fresca rosada. Com és també necessari xafigar a vora el capvespre tot allò que hem anat transportant al cup, saludant a tothom pel camí i engolint de tant en tant un gra madur del raïm. Un bon llaurador ha d'anar damunt del seu tractor amb un posat una mica fatxenda, desafiant i rialler. Porta gènere que alegra el cor i puja l'esperit.
Hi ha dues maneres de portar la terra, tal com deien els antics. Una, la professional, dedicada i experta. L'altra, la dita «com els oficials», aquells que la conreen a temps parcial, amb una certa descurança i entrant el forcat quan no cal. Jo recorde els oficials del taller dels Ivars totes les vesprades anar després de la faena a veure el seu bancalet de raïm. Aquella bona gent, després de tot el dia tancats en aquelles naus desgavellades, sentien com un alliberament eixir al camp, mossegant un tros de pa i una botifarra i portant al muscle el cabàs i l'aixada al coll. Senties com una mena de tendror i paties una mica per aquelles mans d'artista de la fusta enfrontant-se amb la rudesa d'una aixada de tres lliures a un terreny àrid i terrible. Però, ¿qui no beu amb l'aire lliure un glop de responsable autonomia?
Les veremes glorioses i de veres són aquelles de casa bona. Les que es feien amb carro de dos animals i sorra minera deixant un soll de suc verge pel caminal. De gent al bancal, cabassos de palma i esmorzar de sardina salada. Aquelles de cup de cambra fosca, de cresol i olor de sofre. Les de lenta i silent fermentació amb una renglera de bótes negres, brutes i envellides sense cap condescendència higiènica. Flaire marejadora i aire resclosit. Verema de si l'encerte l'endevine.
He vist també, davant de casa, fer la verema en terra portada en arrendament, ribassos sempre plens de malesa, de bancals prims i llaurats amb matxo dolent i llogat. Creixien aquells ceps escarransits i de collita curta dejuns de fem vivint l'anyada a la bona de Déu. Quan aplegava la festa de la Mare de Déu del Pilar, per allò de ser festa quasi doble i estalvi de jornals, es feia la verema. L'arrendadora i els seus gendres omplien cabassos apedaçats amb cara resignada i aires de tristesa. Passaven els llauradors de sempre i, mirant aquella gent desvalguda, feien una rialleta sorneguera: la terra dels oficials…!
La major part de les terres benisseres dedicades al raïm de vi es nodrien de les varietats de giró i de merseguera, que vénen a ser de la tribu de la garnatxa i la marisancho, conegudes amb bon profit en altres llocs de tradició vinícola. Mirant la debilitat extrema que a primera vista tenen ací els ceps, sembla un miracle poder traure en condicions un porró de vi a taula. Amb tots els meus respectes pel xovinisme de la zona, ací es va començar a beure vi una mica acceptable quan don Luis Selva va posar els duros comprant el primer John Deere que va entrar al terme i organitzà com cal el cup de donya Clara Cabrera, la seua digna senyora. Ell, fill de Villena, hereu dels Colomer de Mergelina, potents en terra de vi i amb escut a la porta de casa, sabia el que es feia. La cosa fou imitada, però a una escala, quin remei!, més franciscana, perquè ací es mirava molt la pela i s'havia de recórrer als consells més econòmics de don Ramon Campos Bonastre, «el gordo de la mistelera», bigot caragolat, també d'allà la Manxa i congregant del tercer ordre, que en aquell temps treballava a comissió dels Loidi y Zulaica, de Donostia, fabricants de vi de missa. Va fer el que va poder. El «coixo dels diaris» lliurava a don Luis l'ABC i a don Ramon el Levante. En el diari madrileny es difonia el pensament de José María Xandri Tagüeña, el primer talent ibèric de fer vi de primera. El Levante ja feia alguns anys que havia perdut la seua capçalera del Mercantil Valenciano, i de mercats, ciència i trellat, n'hi havia els que n'hi havia, que allí el pensament era blau, com la mar del golf valencià, poèticament dit pels ratpenatistes el Sinus Sucronensis. La pura bambolla. Simple sifonet, com vi de llaurador pobre.
