La nespra

La vida del treball —per entendre'ns, la bona harmonia entre amo i dependents— ha originat en el món del pensament una gran quantitat de literatura. De tots els colors i de tota ideologia. Quan ha passat de la bellesa literària al camp dels sociòlegs, la qüestió s'ha fet més confusa i aspra perquè queda a una banda la creació artística i en l'altra ens ubiquem en el simple llibre de caixa. Vermell el que devem i blau el que tenim. Mon admirat avi Porcellanes, patró i criat a la vegada —un autònom, per acabar prompte—, per a dur avant el dipòsit de begudes, s'apanyava molt bé tan sols amb el llibre major i la Bailly-Baillière. Segurament hui la cosa s'hauria complicat i el conyac Siglo XIX i l'anís Salzillo portarien afegits tan singulars com la promoció comercial, la prospecció de mercat i l'estadística dels nivells d'alcoholització general. Si a més hagués tingut un ajudant, les dificultats haurien vingut acompanyades dels apèndixs de la medicina laboral, el dret de fumar o el plus de productivitat. Quan les coses apleguen a l'extrem de mirar tan prim, s'ha de fer el cor fort o plegar el negoci. I que jo recorde, ara en l'àmbit personal i com a cap que era d'una oficina bancària en el temps que m'havia de guanyar el panis nostrum quotidianis, patia per mi, pels que tenia sota el meu comandament i per la soferta clientela. No tenia a les mans la facultat per a tancar la porta i dedicar-me a una altra cosa de més profit, que hi havia família per a criar. Era un horror de vida que s'havia de fer passar amb el millor bon humor possible. Per exemple, anant a dinar com cal. Com que eren temps de candorosa reivindicació de drets i ens havíem apuntat al sindicat més roig i de gloriosa història, féiem en els dinars proselitisme de base. Temps de bigots i barbes, perruca greixosa, jupa de pana i pancarta enlairada. Allò s'acabava amb lectures de Verlaine, Machado i Pessoa, infinitament més fins que Marcuse i Sartre, icones d'aquella progressia tan arravatada. Tal com hui solen fer els joves cadells passats per la facultat d'econòmiques o d'empresarials, preocupats com estan per l'humanisme.

D'aquell temps queda a la memòria una lectura de Pessoa («Quanto mais fundamente penso, mais/ Profundamente me descompreendo./ O saber é a inconsciência de ignorar…»). Els àpats de confraternitat laboral servien tant per a la reivindicació d'una cuina casolana i patriòtica com per a la il·lustració literària. A l'hora del café, si llegíem Verlaine, bevíem calvados; amb Machado, màlaga, i amb Pessoa, porto, i per la memòria dels bons vins, o pel tracte amb gent tan adorable, el subconscient em recorda que, gràcies a auxilis tan oportuns, ni jo ni els companys de la banca vam requerir els ansiolítics per a sobreviure a la professió. I de tot allò també cal recordar i parlar de les modestes postres que, com a aportació nostàlgica, acompanyaven les libacions. I d'aquestes, les quasi exòtiques nespres, les criades a la riba esquerra del Quisi al punt exacte on mor el barranc del Pou de la Perera, meresqueren, en un gloriós àpat fet a la tardor, exaltades admiracions semblants a les que manifestem en retrobar una antiga i oblidada amistat.

Les nespres haurien de ser considerades per tots els regidors municipals amb comandament sobre jardins com una espècie que cal protegir. Haurien de poblar llocs visitats, exemplificant amb la menudesa del seu volum la justa mida del que som. Com a testimoni exacte, amb la seua carn aspra i agredolça, del sentit de la vida.

Novembre, en plena tardor, propicia invocar hores d'agradable companyia. Les nespres, creixent tan oblidades a les ribes dels barrancs, xuclant de les fontanelles l'aigua blaneta, extraient de les arrels la recordança, són la fruita del mig de la tardor. De la qual menjàrem amb els amics allà pels temps boirosos de la infància. Qui millor que elles —oblidades en un racó de l'armari quasi en el temps de sexagèsima, madures i a punt de marcir-se, confitades, amb aquell gust de mantega endolcida— per a tornar-nos amb eficàcia la mirada al passat. La nespra, nascuda a les fondalades dels barrancs, no aspira a altra cosa que ser o mistério tornado carne, com també canta Pessoa. Fragant regal, infantil memòria d'ara, del temps de l'Advent, que és quan vénen.