Un pensament introductori

A tots ens aplega un moment en la vida en què l'amplitud de la mirada supera l'actualitat. Ens fem majors i nostàlgics. En eixe instant es poden fer dues coses: o mastegar les vivències en soledat o buscar altres persones per a compartir-les. La simple tertúlia de botiga. O també portar un dietari. I no per vel·leïtats literàries, sinó com un recordatori que, amb un pròxim afebliment de la memòria, podem caure en la repetició i no és el cas d'anar molestant la gent fent preguntes.

En això estem. I, tot s'ha de dir, es fa sense cap pretensió de part meua de causar a ningú cap molèstia de lectura. Tot es pot entendre millor si ho considerem com aquelles antigues visites de mitjan vesprada. Com quedar per a prendre café. Fet i fet, sempre tindrem necessitat de compartir retrospectiva, i si es fa amb calma i amb grata companyia, ens ajudarem els uns als altres.

Immers el meu món vital en dos espais geogràfics, urbà el cantó de les Cabres i rural el pla dels Molins, he estat espectador de primera fila de la petita i ensopida vida del meu poble. Benissa és ciutat levítica, amb una forta tirada agrària. Un món de moderades passions, però que no impedeix que es miren sempre amb curiositat. Per passar el temps.

A força d'anys, i amb poques ambicions, et vas fent al paisatge fins a formar part de la decoració. La qüestió sempre serà buscar la novetat en si plou i hi ha temporal o si el bon temps ha vingut per a fer estada perllongada. Parar-se a observar i traure conclusions sempre ajuda a anar per la vida amb harmonia. Al capdavall, el món, en la seua primera manifestació, és allà on vius, coneixes la gent i sempre trobes algú per a parlar.

Tot això es pot contar per escrit per si no ens trobem a mà. Perquè sempre tindrem curiositat de pensar si l'espai on respirem és aire covat per una altra gent i de quina manera hem anat fent un camí, hem anat construint una casa o hem plantat un pi a la punta de l'era. Per poc que fem ja ens haurem acompanyat. I això és, i molt. Un compromís sempre ajuda a viure. I el nostre, per no caure en falta, serà anar traient regularment vivències antigues, tal com qui trau una cadira a la visita, li espolsa la pols i diu: pren seient i xarrem una miqueta.