Diferència entre revisions de la pàgina «El cabrerot»

De Biblioteca Joan Josep Cardona
Salta a: navegació, cerca
(Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}La Societat Cultural de Benissa —el casino del poble, per dir-ho amb propietat— allà cap als anys cinquanta del segle passat era un referent a...».)
 
(en la tertúlia)
 
Línia 3: Línia 3:
 
Mes aquell centre de reunió, en aplegar l'estiu, s'animava. Bona part de la colònia benissera a València retornava al poble a prendre la fresca o collir la renda. Ben passada la festa de la Mare de Déu del Pilar, encara feia bon temps a la nit, i al cobert de la immensa passionera que cobria el pati tenia càtedra acreditada i escoltada Caye Cervera, industrial amb galeria de fotografia oberta a València, al carrer de Ribera, número 7. Soci de l'Ateneu Mercantil, i confrare de Lo Rat Penat. Caye pontificava i deia la seua de manera apassionada i amb gestualitat teatral, que d'alguna forma s'havia de notar que era persona llegida i informada. I en el temps de la verema es parlà del cabrerot.
 
Mes aquell centre de reunió, en aplegar l'estiu, s'animava. Bona part de la colònia benissera a València retornava al poble a prendre la fresca o collir la renda. Ben passada la festa de la Mare de Déu del Pilar, encara feia bon temps a la nit, i al cobert de la immensa passionera que cobria el pati tenia càtedra acreditada i escoltada Caye Cervera, industrial amb galeria de fotografia oberta a València, al carrer de Ribera, número 7. Soci de l'Ateneu Mercantil, i confrare de Lo Rat Penat. Caye pontificava i deia la seua de manera apassionada i amb gestualitat teatral, que d'alguna forma s'havia de notar que era persona llegida i informada. I en el temps de la verema es parlà del cabrerot.
  
El cabrerot, aquells tres o quatre grans de raïm agafats a un peçó de la sarment, és, després de Sant Miquel, el mut testimoni de la passada verema. Madura malament i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bóta de vi, es sol collir, però si la cosa va de bona saba, el cabrerot va morint de forma miserable al cep. Es podreix, i allà per Tots Sants és un cadàver sec i ennegrit que algun caçador busca per a apagar la set. I s'afirmava a la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Mancava de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. ''Cabrerote'' era impensable per massa bròfec i podia ser malentés en els llavis de les criadetes xurres quan així ho demanaren a la parada de fruites d'un honest comerciant amb parada acreditada de tota la vida. I a més, l'humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver. Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurs per a quan no hi havia altra cosa per a matar el gust després del plat d'arròs amb fava pelada.
+
El cabrerot, aquells tres o quatre grans de raïm agafats a un peçó de la sarment, és, després de Sant Miquel, el mut testimoni de la passada verema. Madura malament i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bóta de vi, es sol collir, però si la cosa va de bona saba, el cabrerot va morint de forma miserable al cep. Es podreix, i allà per Tots Sants és un cadàver sec i ennegrit que algun caçador busca per a apagar la set. I s'afirmava en la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Mancava de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. ''Cabrerote'' era impensable per massa bròfec i podia ser malentés en els llavis de les criadetes xurres quan així ho demanaren a la parada de fruites d'un honest comerciant amb parada acreditada de tota la vida. I a més, l'humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver. Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurs per a quan no hi havia altra cosa per a matar el gust després del plat d'arròs amb fava pelada.
  
 
La galant poesia de Jaume Roig, allà pels temps del Renaixement, ja recordava el cabrerot: «ni de brocada/ ni d'esporguim/ tard fa raïm/ ni cabrerot». Mentrestant, per ponent, no estaven els homes de lletra per cantar una fruita que rebia el nom de ''redrojo'' o ''cencerrón'', que tant recordava el nom de la cabra, animal infamant i tan de mal governar. Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoral, tot fa pensar que l'humil i de vegades agre cabrerot mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta per a poder penjar en elegants salons.  
 
La galant poesia de Jaume Roig, allà pels temps del Renaixement, ja recordava el cabrerot: «ni de brocada/ ni d'esporguim/ tard fa raïm/ ni cabrerot». Mentrestant, per ponent, no estaven els homes de lletra per cantar una fruita que rebia el nom de ''redrojo'' o ''cencerrón'', que tant recordava el nom de la cabra, animal infamant i tan de mal governar. Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoral, tot fa pensar que l'humil i de vegades agre cabrerot mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta per a poder penjar en elegants salons.  

Revisió de 11:23, 22 jul 2019

Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges
La Societat Cultural de Benissa —el casino del poble, per dir-ho amb propietat— allà cap als anys cinquanta del segle passat era un referent a la comarca. No vull dir amb això que la producció diguem-ne cultural fos per a bufar i donar-se vanitat davant els pobles veïns, perquè era absolutament inexistent. Però l'aura de comptar a les tertúlies amb el senyor notari, algun metge, quasi tots els mestres i els industrials del moble, donava per a impressionar i oferir un confortable ambient burgés que s'envejava. La part agrària anava al trinquet de Mariano i feia la partida de brisca de després de dinar al casino del tio Paco. Repartint-se d'aquesta manera l'oci del diumenge, la resta de la setmana la Cultural, a partir del café de les tres de la vesprada, es pansia i la vitalitat baixava de to. Les hores restants es becava al costat de l'estufa, es llegia la premsa o es feia tertúlia. La videta simple i conseqüent a l'aixopluc del temple laic. El laïcisme és un pour parler, perquè, segons afirmava Xotxim el Gitanet, de la Cultural eixien les misses fetes, en una assenyada conclusió que allí es covava tota intriga, tot negoci més o menys brut i la fama o el descrèdit de qualsevol benisser llicenciat ja de quintes.

Mes aquell centre de reunió, en aplegar l'estiu, s'animava. Bona part de la colònia benissera a València retornava al poble a prendre la fresca o collir la renda. Ben passada la festa de la Mare de Déu del Pilar, encara feia bon temps a la nit, i al cobert de la immensa passionera que cobria el pati tenia càtedra acreditada i escoltada Caye Cervera, industrial amb galeria de fotografia oberta a València, al carrer de Ribera, número 7. Soci de l'Ateneu Mercantil, i confrare de Lo Rat Penat. Caye pontificava i deia la seua de manera apassionada i amb gestualitat teatral, que d'alguna forma s'havia de notar que era persona llegida i informada. I en el temps de la verema es parlà del cabrerot.

El cabrerot, aquells tres o quatre grans de raïm agafats a un peçó de la sarment, és, després de Sant Miquel, el mut testimoni de la passada verema. Madura malament i sempre té un gust aigualit, com de record alleugerit de la dolçor del moscatell. Si fan falta alguns cabassos per a completar la bóta de vi, es sol collir, però si la cosa va de bona saba, el cabrerot va morint de forma miserable al cep. Es podreix, i allà per Tots Sants és un cadàver sec i ennegrit que algun caçador busca per a apagar la set. I s'afirmava en la tertúlia que no era fruita apareguda al mercat de Sant Joan a València. Mancava de promoció per no tindre, segons parer general, traducció al castellà. Cabrerote era impensable per massa bròfec i podia ser malentés en els llavis de les criadetes xurres quan així ho demanaren a la parada de fruites d'un honest comerciant amb parada acreditada de tota la vida. I a més, l'humil penjollet de quatre grans molt malament es podia defensar al costat de les pomes asperiegues, reinetes, les primeres mandarines o el raïm de Monòver. Per primera vegada la tertúlia es declarà impotent i acceptà que el cabrerot no era fruita, sinó recurs per a quan no hi havia altra cosa per a matar el gust després del plat d'arròs amb fava pelada.

La galant poesia de Jaume Roig, allà pels temps del Renaixement, ja recordava el cabrerot: «ni de brocada/ ni d'esporguim/ tard fa raïm/ ni cabrerot». Mentrestant, per ponent, no estaven els homes de lletra per cantar una fruita que rebia el nom de redrojo o cencerrón, que tant recordava el nom de la cabra, animal infamant i tan de mal governar. Veient la natural influència que els corrents literaris tenen entre els pobles diversos, i en especial aquella poesia dita pastoral, tot fa pensar que l'humil i de vegades agre cabrerot mai fou pensat com un element de figura retòrica, ni com a component gràfic de naturalesa morta per a poder penjar en elegants salons.

La rebaixa estimatòria del senzill penjoll de grans de raïm que van morint indiferents agafats a la sarment, s'ha de prendre dins de la nostra pobra economia agrària com un testimoni que recorda permanentment amb quina desvalguda precarietat es movia aquella nostra antiga societat camperola. El cabrerot, fruita que madura per la festa de Sant Francesc, pobre en tots els sentits, ofrena la seua existència al modest servei d'alimentar els estornells i les merles negres, alegrant, com per caritat, el paladar d'aquell passavolant que el veu a vora del camí pengim-penjam a la fresca ventada del vent de tramuntana.