El moniato

França és, segurament, el país que més mitifica la seua història. En cada poble, per menut que siga, mantenen en perfecte estat de conservació el monòlit que recorda els seus fills morts en qualsevol gran guerra. No hi ha res que represente tan bé eixe sentiment de perdurar com aquell mític Citroën, del model «11 ligero», negre, brillant, fet per a competir en confort i bona mecànica amb els seus adversaris alemanys. Les avingudes per on circulaven aquells vehicles porten noms de gent significada per haver fet agradable la vida als altres. La indispensable renglera de plataners dels seus bulevards sempre ens condueix com un imant a la mairie, la casa comunal, el centre de l'administració municipal. Tot net, polit, en situació de prevenció higiènica. França és a més el país de la bonne baguette, la barra de pa blanc, tendra i gustosa. La vida de pedra picada i amb la taula senzilla i consistent. Quan França aconseguí tot això, es curà de per vida de fer més revolucions sagnants.

A mida que es fa el viatge cap a Espanya, França es desinfla una mica i els camps tan perfectament conreats es contaminen un poc del menfotisme espanyol, que es fia més de la providència de Nostre Senyor que no de l'expérimenté paysan, el d'egua llustrosa i forcat en ordre. Mai s'ha tingut ací orgull a elevar a sublim d'alta cuina la modèstia del que pot donar un bon camp conreat a escala i escaire. França, per exemple, idolatra la charlotte, tan indispensable per a la bona sopa provençal. Ací hem anat cap al producte a l'engròs, i a hores d'ara la poca horta que es veu prop de València presenta una perspectiva molt improvisada. Un any veus col; un altre, safanòria, i l'altre, bleda. Tot en tan sols quatre pams de terreny. Així és impensable que puguem tindre, com els francesos, estima per la perdurabilitat. Mai la nostra creïlla, ara tan poc gustosa, aplegarà a ser tan excelsa com la pomme de terre. Fins en els noms són poètics: la poma de la terra.

En temps de la meua infància bona part de l'horta de Gandia sí que va viure uns anys de continuïtat i es va donar a produir el moniato. Aquest tubèrcul, que de vegades aplegà a ser de proporcions monstruoses, va significar en aquella etapa de fams irreductibles un aliment de primera necessitat i un succedani de mil aplicacions. Per exemple, serví per a substituir el sucre en el café de malta del matí, o per a donar més volum al bullit del sopar. Però va ser torrat al forn quan el seu potencial alimentari va tindre més adhesions. Aquells moniatos rostits, amb aquella ferida crostada de la pell mostrant la pols d'un sucre rebentat pel foc eren una pura delícia. Eren cuits al forn del poble. Quan el forner, a cada fornada, feia lloc per a posar més llandes, els que anaven covant-se els podies veure bufar i esclatar la pell negra. Olien a terra dolça, molt vegetals i assaonats. No aplegaven a l'embafament del pastís, ni a la rusticitat de la carabassa torrada. Es quedaven en un terme mitjà. Molt en el seu paper d'humil i sofert succedani de pa blanc i tou, amb sobrassada o cansalada vinçada, que era el que es somiava per a berenar, i no n'hi havia.

Evoque amb tendresa aquells moniatos de les cruels vesprades dels hiverns benissers, les de vents del nord, secs i productors de prunyons, crosta de verducs sagnants als genolls, en aquell punt exacte on la vora del pantaló de pana s'encreua amb la nuesa de la carn exposada. Crec en el seu benèfic poder de calmar les fams històriques i en el seu agradable caliu a les mans. En els nassos glaçats, el baf de l'alé, les bufandes de cotonet, les espardenyes tapades, la fam, la negra esperança de trobar en eixir d'escola un moniato calent i dolç com l'arrop.

La frivolitat amb què a vegades tractem la memòria històrica ens ha de passar factura, ja que, com diu l'Eclesiàstic, el nostre nom caurà en oblit. Pensant això creix el meu sentiment de gratitud a tot poble, que, com el francés, sap posar on cal els fets i les coses que els han permés anar pel món amb això que ells diuen la grandeur. I pense, amb nostàlgica mirada al meu temps d'infantesa, que l'heroic i abnegat servei que féu al famolenc poble de la postguerra l'humil moniato, bé mereixeria el respectuós homenatge de les forces vives. Allò tan despectiu de dir-li a algú que és un moniato podria servir per a anomenar els que anem fent balanç generacional amb un qualificatiu que el digne tubèrcul no mereix, i que nosaltres, tal volta, tenim més que ben guanyat.