La canyamel

El gènere literari dels dietaris sempre ha donat un bon joc quan l'autor es converteix en un reporter. Si s'obliden les manies personals, el pensament passa a la redacció amb fluïdesa. Res fatiga més el lector que un dietari justificat, ple d'amagatalls. Josep Pla, Stefan Zweig, el mateix Proust, són d'aquells que escriuen retratant, fent un exercici desinhibit, contant les coses tal com les han vistes. Els qui es declaren seguidors del seu estil ho fan precisament perquè l'autor desempara el seu jo i entra a formar part del quadre narratiu difuminat en el paisatge. Escriure dietaris doma l'esperit perquè qui el redacta pensa en la transcendència i vol estalviar al possible futur lector la fatiga que acaba per fer tancar el llibre a la pàgina vint-i-dos. Un dels dietaris que fullege amb més gratitud és el redactat per mossén Francisco Cabrera, oncle de ma mare. Inèdit, per ara, és un regal espiritual on em submergisc quan l'ànima va una mica carregada de banalitats. Fet per un home savi, exhuma l'aroma pròpia d'un clergue rural avesat a veure les coses des de les traduccions llatines. L'escriptura diàfana declara una ment regulada pel compàs de les vuit hores canòniques com un camí ferm que no produeix més alteracions que petits impediments trobats a l'atzar. Fer un viatge, per exemple, equivalia a pensar quan, de quina manera es feia i què s'havia de fer en aplegar. Aprofitar el temps basant-se en el costum de no perdre'l. I el dietari és abundant en descripcions de trajectes que van a un espai més proper i dins del terme o de més volada cap a la capital. Amb quina tartana s'ha d'anar, on ens quedarem i quins encàrrecs hem de complir. Regla, ordre i utilitat.

La meua generació és també filla de fer viatges lents i deixar testimoni de per què es produïa un desplaçament planificat. Mon pare utilitzava el revés del bitllet de tren per a anotar quants diners li havia costat dinar a La Palmera. Altres viatges, fets per mà de l'ordinari, s'utilitzaven per a trametre, a més de fardells i cistells, una carta, una lletra pagada, i tot, d'una manera o altra, quedava constatat per escrit. La dona de Joanet del Gitano rebia de sa casa de Callosa puntuals manteniments de boca, que cronomètricament deixava a casa del meu avi Porcellanes l'atent Savall, honest ordinari d'aquell poble de muntanya; i ma tia Marieta estampava la seua firma al rebut i feia nota al calendari de l'hora de pas del transportista. Que Joanet controlava. Reminiscències professionals de funcionari municipal, encarregat del registre.

Els esmentats subministraments de resistència de cuina per a ajudar a pujar amunt la família de l'eficient funcionari quedaven dipositats al magatzem del meu avi. S'havien de guardar les formes oficials i salvaguardar l'honorabilitat d'un bon servidor municipal, que, tot i anar encorbatat i embotit en rigorós vestit negre, hi havia fi de mes que el dipositari dels fons no trobava en caixa municipal més que dos quinzets mal comptats.

La canya dolça es convertí per un temps en un recurs pobrissó que a mitjan vesprada, tallat un canut i pelat de la part dura, servia de complement dietètic a la inefable tallada de pa untada de sagí blanc. Quan, de vegades, el suc de la canya regalimava de la mà al puny del jersei, la massa ensucrada perllongava uns minuts més la llepolia. Xuplàvem aquells escorrims infinitament encara a la nit a la llum esmortida de la cambra d'estudi, intentant saber si Pitàgores fou més filòsof que matemàtic, i si el sistema pitagòric podia incommensurablement pronunciar la diagonal famosa sobre la nostra pobra ment, tan obtusa per a deixar-se portar per un pensament tan evident.

Dins de la fira de Sant Antoni actual, ací al meu poble, la invariable programació d'uns actes fets a mida d'un protocol que rarament supera esquemes establerts, tendeix a regular la festa dins de l'estricta observança del tipisme. Poc es pot fer en temps de presses i corregudes, amb tan poca afecció a lectures de dietaris, amb tan efímera valoració de la creativitat. No crec que avui aquells tenderols de llepolia humil, regnant sobre els cornalons de fruita assecada, el plomall hortolà de la canya dolça, pogueren competir amb avantatge sobre la dubtosa golafreria dels dolços de goma i sucre mòlt. Quan algun il·lustre dietarista, com segurament ho va ser don Pasqual Madoz, va parlar de les singularitats benisseres en el seu enorme diccionari, no va oblidar l'honesta presència d'algun bon passar de boca temporal, i així ho va dir: «celébrase en aquel hermitorio de Sant Antonio un concurrido porrate». Així consta, a major glòria del tot mesclat i l'honrada canya dolça, dita en altres llocs canyamel.