Diferència entre revisions de la pàgina «La nespra»
(Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}La vida del treball —per entendre'ns, la bona harmonia entre amo i dependents— ha originat en el món del pensament una gran quantitat de liter...».) |
(Cap diferència)
|
Revisió de 14:46, 10 feb 2018
D'aquell temps queda a la memòria una lectura de Pessoa («Quanto mais fundamente penso, mais/ Profundamente me descompreendo./ O saber é a inconsciência de ignorar…»). Els àpats de confraternitat laboral servien tant per a la reivindicació d'una cuina casolana i patriòtica com per a la il·lustració literària. A l'hora del café, si llegíem Verlaine, bevíem calvados; amb Machado, màlaga, i amb Pessoa, porto, i per la memòria dels bons vins, o pel tracte amb gent tan adorable, el subconscient em recorda que, gràcies a auxilis tan oportuns, ni jo ni els companys de la banca vam requerir els ansiolítics per a sobreviure a la professió. I de tot allò també cal recordar i parlar de les modestes postres que, com a aportació nostàlgica, acompanyaven les libacions. I d'aquestes, les quasi exòtiques nespres, les criades a la riba esquerra del Quisi al punt exacte on mor el barranc del Pou de la Perera, meresqueren, en un gloriós àpat fet a la tardor, exaltades admiracions semblants a les que manifestem en retrobar una antiga i oblidada amistat.
Les nespres haurien de ser considerades per tots els regidors municipals amb comandament sobre jardins com una espècie que cal protegir. Haurien de poblar llocs visitats, exemplificant amb la menudesa del seu volum la justa mida del que som. Com a testimoni exacte, amb la seua carn aspra i agredolça, del sentit de la vida.
Novembre, en plena tardor, propicia invocar hores d'agradable companyia. Les nespres, creixent tan oblidades a les ribes dels barrancs, xuclant de les fontanelles l'aigua blaneta, extraient de les arrels la recordança, són la fruita del mig de la tardor. De la qual menjàrem amb els amics allà pels temps boirosos de la infància. Qui millor que elles —oblidades en un racó de l'armari quasi en el temps de sexagèsima, madures i a punt de marcir-se, confitades, amb aquell gust de mantega endolcida— per a tornar-nos amb eficàcia la mirada al passat. La nespra, nascuda a les fondalades dels barrancs, no aspira a altra cosa que ser o mistério tornado carne, com també canta Pessoa. Fragant regal, infantil memòria d'ara, del temps de l'Advent, que és quan vénen.