L'espinac

El meu país, considerat en la més reduïda expressió afectiva, és a dir el breu espai del terme municipal benisser, és pobre. Aquest territori que la conca del Quisi parteix en dues meitats no té aquell dolç morir de les vinyes de les Terras do Basto descavalcant sobre el Tàmega i madurant el raïm per al porto. Ni participa dels espirituals ocres de l'Úmbria allà a Assís. La visió que ens pot donar la nostra terra observada des del tossal de Navarro és plàsticament espectacular i bella, però la desolada percepció dels centenars de bancals prims i de poca cabuda exhuma la realitat que el múscul econòmic és eixut.

El nostre país —reitere, el més immediat i casolà— ha viscut sempre amb dificultat de referència, i ha costat penes i treballs fer evident que hi ha vida més enllà de la Mallada Verda. El campanaret no dóna més vistes que els quatre punts cardinals ofegats per les muralles de Bèrnia o la planícia de la mar. Terra ingrata i subjecta a la retroalimentació en difícils i pesades digestions d'autoestima molt domèstica i de volada de perdiu. De visita al mercat de dissabte, on es busca intercanvi de parers i troballa de notícies, de dir la paraula justa i dissimulant la mirada al preu del producte. En eixe espai de tan poca ambició es fomenta l'espartana visió d'un món en què el càlcul de la bossa condiciona el comportament públic. En l'àmbit domèstic la realitat és semblant, i l'economia, sempre en pla preferent, viu, com les antigues imatges votives, presidint la capçalera de taula.

Mirant la cosa a mitjan camí entre la dissimulació i la consciència que la nostra vida és flama de dèbil cresol, hem tret a taula, amb més gust que consistència, el sabor i la vista. Una catalana de vi i el pa pastat. Cuina a la romana i culte a l'inefable plat de calent. Amb el que dóna la camada de faves i el que es pot arreplegar pels marges hem tingut la barra d'anar per eixos mons pontificant i donant lliçons dels nostres menjadors íntims sublimats a l'excel·lència de plat autòcton. Enaltim en eixe honor les cuineres dels Feliu, dels Torres o els Abargues, que serviren a les més exigents genives valencianes, fent passar amb innegable optimisme que le morue aux fines herbes no era altra cosa que un simple tall de bacallà tractat amb amor propi. La nostra història pobletana forneix les seues més admirables pàgines quan el serf sabia que hi havia bon senyor, i a més fou cert.

Les fines herbes esmentades, aptes per a acompanyar un dinar hivernal, sempre haurien de comptar amb espinacs. Tal com aquells de l'ombria de l'Almatimi, al llindar del Tossal, que creixen «a la diabla», vora els ametlers de perpinyera. L'espinac representa la violència de l'horta, la individualitat enfront del seny de la bona verdura que s'ha de sotmetre a la disciplinada regla de fer bondat al reg, a l'aixada i a l'espart que la subjecta. L'espinac menysprea l'ordre reglamentat i sol tindre una tirada a créixer on no toca. És una d'eixes herbes que considerem hortícoles, que les tenim com a casolanes i necessitades, però que es revolten una vegada i una altra mostrant-nos el seu orgull creixent a la soca d'una olivera, damunt un mur mig enderrocat o a una escletxa de la paret. Al bancal fa admirable societat amb la conillera i la favera, de les quals tot bon llaurador sap el perill que signifiquen per als animals de casa. No sé si amb tan poc recomanables amistats ens vol mostrar que li va la mala vida i que a l'hort familiar no li plau fer bondat. El seu abrupte final de temporada ens l'anuncia amb la seua llavor, punxeguda i d'aspecte temible.

La desolació que en certs moments de l'any presenta la terra del meu país condiciona la cuina. Pense per un moment en la tragèdia de posar al perol alguna cosa per a acompanyar l'arròs fadrí. I pense moltes vegades en la madona de casa bona i la responsable evidència de quedar com toca quan es dóna el cas que hi ha convidats. La mort de l'espinac, agafat quasi com un delinqüent en eixos casos, s'ha de fer a la brava, netejant-li el fang, llevant-li la llavor i tallant l'arrel que trau sang. Amanit amb pinyons, un pensament de tomaca i un brot de salat ha de morir al forn, com un relapse, quasi com morien antigament tots aquells rebels contra l'ordre establert. Res escapa a les normes, res al reglament ni a les lleis universals. La mort d'un espinac és un exemple. Mor punxant i donant flatera, i, a més, laxa. Molest fins al final.