Els plàtans

En els anys de la infància va quedar sense resposta la pregunta de quines cases del poble compraven els plàtans. Mercaderia cara i disponible tan sols en taules solvents. El seu exotisme s'avenia malament amb aquella barreja d'hortalissa proletària arribada al mercat dels diumenges de Benissa en sàrries bastes d'espart. La dignitat dels plàtans quedava salvada. La panolla no viatjava entre bacs i rebolcons contaminada pels honestos sacs de creïlles i la vulgaritat de la ceba. Penjava de la contrapata del gallo del carro, opulenta i molt senyora. A darrera hora del dia de mercat s'havia exhaurit, i no sé quina acabalada madona l'havia afegit a la barxa de la compra. No recorde haver-lo vist passar per davant ma casa, allà al cantó de les Cabres, dins dels cistells de les dones de Senija, aquelles del gràcil balanceig de cos mantenint equilibrada al cap l'ampla panera plena de cols, creïlles i cebes que deixaven al seu pas la rebufada d'un perfum d'horta ferma, potent i fecunda. Que no hi havia flaire nyeu-nyeu de plàtan, sinó de rotunditat de col i bleda. Ja ho va dir Pla. La verdura ha de fer olor, però olor fresca i jove. Clorofil·la. Vent nou que renova el rebost. Que no de plàtan, sempre amb aquell punt de decrèpita senilitat.

Vivíem uns temps autàrquics, defensant allò que la terra nostrada oferia i posant a les taules del mercat producte nacional, quasi casolà, com aquelles agres taronges dels horts del Quisi. Un patriotisme enravenat que, com la col rebutjada, es pansia en perdre l'alé de la rosada. De tant en tant una gentilesa del règim, una lleu escletxa a la cartilla del racionament. Podia ser un basquet de pomes reinetes, i done també testimoni de l'excepcionalitat del plàtan que, a més, feia el paper d'un regal i en tal comissió ens aplegava com a obsequi de mon pare quan tornava d'un viatge a la capital. O com a extraordinari present del padrí el dia del sant.

Però el plàtan s'amaga dins de la boira d'un temps remot. Mai tan contundent i procaç com una fresca taronja. Sempre pastós, una mica embafador. Com una mantega vegetal, molt en foto de color sépia que evoca la trista taula de les fondes Escoda o Frau. Bistec o lluç. Poma o plàtan. Vi o sifó. Cambra amb dret a aigua calenta duta en perol de la cuina econòmica. Una clientela passavolant de viatjant de comerç embolcallat en gavardina tacada de forats d'espurna de cigarret. El plàtan, per tant, menú escrit en modest full de quadern escolar sense cap concessió a la varietat. Temps de lenta rutina, en què el plàtan, en la resignada espera a la verdureria, subjecte a l'entrada o no d'hostes a l'hostal del poble, passava del verd intens al groc canari, a la pallola de les taques marrons i al càndid pansiment de la fruita covada, natura morta. Tot com un temps en què no calia més diversió que esperar i veure pujar o baixar l'autobús de la Unió de Benissa. Com el tic-tac del rellotge de paret.

Quan el plàtan s'alliberava de la seriositat reglamentaria, vull dir, de tot allò que es circumscrivia a una oficialitat de carta de restaurant, podia tindre moments de glòria. Eren episodis feliços perquè és fruita que en el punt d'exacta maduresa, quasi amb les hores comptades per a ser humiliada com a apèndix vergonyant d'una branca exhaurida, podia, amb criteri de perdut per perdut, ser venuda «a mig capte» al mercat del dimecres. Dic del mercat de mitjan setmana com un «tot a cent» actual, com un verdader racó de venda d'encants i com un recurs barat que permetia ser companatge de berenar escolar. Jo no recorde altra llepolia més agradable que un dur cantó de pa assaonat, pastat a casa, sobre el qual s'havia aixafat mig plàtan empolsat de sucre. I no tinc més agraïda recordança d'uns diumenges d'hivern malcarat que polsar entre els dits la mantega ensucrada del plàtan madur, quasi fos com un sagí vegetal, perfumat, d'intensa aroma de paradís llunyà, perdut en unes illes que devien tindre un cel groc com el plomall dels canaris.

He vist penjar als menjadors burgesos del meu poble les litografies d'aquelles natures mortes on el plàtan cau indolent del cistell historiat, amb aquell aspecte de desmai de dama cortesana. Amb aquelles tonalitats esvaïdes pel greix de milers de plats d'arròs caldós posats diàriament a taula, suport proteic de generacions d'honestes famílies amb el deure sagrat de dur avant la saga, dir al casino una sentència i posar al plat de la missa el que cal per a sostenir els pobres. He vist el plàtan com un símbol de vaporosa sensibilitat de casa bona, quasi com un singular fer més del que es pot, com un present per si ve un convidat honorable. El plàtan, tan evocador de llocs llunyans, tan delicat de conservar, tan com un record que en res s'assembla al trist embolcall actual de cel·lofana a la tenda de la cantonada amb número seriat, aquell que s'ha de prémer a la màquina del pes, perdudes per sempre les dignitats d'allò que fou objecte cobejat, menjar de rics, ignorat passatger de fonda. Tan asèptic i vulgar, amb gust de plàstic, quasi inodor, en record de natura morta, decoratiu i ostentós.