Les cireres

L'atracció que a la gent de la literatura li han suggerit els cirerers en flor ha fet possible que a hores d'ara tinguem a l'abast una notable producció escrita que va de la delicadesa dels haiku japonesos a la pesada atmosfera dels drames de Txékhov. I entremig, l'arrop amb talladetes que és l'ensucrada prosa del melancòlic Gabriel Miró. Supose que tota eixa inspiració prové de la bellesa que suscita un camp ple de cirerers en ple esclat de floració. El cirerer és un arbre agraït en estètica que, tant en la florida com en l'ofrena del fruit i en el groc encés de les fulles a la tardor, manifesta un dandisme que rarament podrem trobar en un altre arbre dels nostres horts. El brancam és net i llustrós, i quan la fusta és emprada en ebenisteria regala un elegant color roig que dóna prestigi als tallers artesans. Quan el vent vincla les fulles, produeix una música semblant a la corda mitjana d'una orquestra, i no hi ha ombra que més recorde la frescor de les obagues de muntanya que un descans al mes de juliol al seu recer.

Però el cirerer creix malament al nostre rodal, perquè necessita clima de mitja muntanya, terrenys que escorreguen cap a la profunditat les pluges i oir molt pròxims els cursos d'aigua senzills i sense massa cabal. Vol altura i vents frescos. I si de cas algun cirerer viu entre nosaltres, ofegat pels canyars a vora els barrancs, perd l'orientació, i treballa forçat com un esclau conformat i de coll rebecat.

No trobarem clima adient per a veure camps de cirerers si no remuntem el nostre altiplà benisser i ens endinsem rere la pelada serra de la Solana i entrem al Cau. Aquell solitari paratge oferia, en la meua infància, un autèntic món de misteris. Ocult per la maternal imatge de la nostra més amable muntanya, era terra de bous, feréstega i freda, i on era fama que creixien salvatges alguns cirerers centenaris. Però, malgrat el seu bandejat prestigi, no recorde mai haver vist en el temps de la fruita cap plat al rebost que provinguera d'aquell amagat indret. I, si la memòria no em falla, les úniques, grosses i dolces, acudien religiosament a casa dins d'una cistella de caixa ampla i des de l'hort del nostre parent Feliu, d'allà Orxelles.

Mon respectat pare va tindre la pensada de plantar a casa nostra un cirerer. Son cosí Salvador de Castanyeta, que era qui l'havia d'empeltar, va recomanar que primer es plantara el patró, que havia de ser del silvestre verprú (cirerer de Santa Llúcia), arbre bord i prou resistent que creix a vora dels barrancs. Aquell arbret va acompanyar quasi tota la meua infància i part de l'adolescència, creixent a cor què vols i tenint a l'estiu sempre assegurada una bona saó. Un any, quasi al temps de Nadal, finalment va ser empeltat. Miràvem tots amb esperançada confiança que aquells tendres rebrots no patiren ni polls ni cucs ni caragols. I, una primavera, oferí unes quantes flors que quallaren en quatre o cinc pomells. L'any següent morí. I moriren també altres tres que vaig plantar jo, i, com aquell, després de donar la primera collita.

Descartant les possibilitats que el comerç actual posa al nostre abast, les cireres sempre foren exotisme a taula. Eren fruita de cromo de calendari, d'aquells que penjaven al costat del camperol rellotge de pesos. Coubert, pintor simbolista francés, aprofitava el gust dels burgesos del seu temps i els encolomava via natura morta un plat com una panera. Servint allò per a lluir-se al menjador, no faltava, per a completar l'escena, una ampolla del seu licor, d'aquell anomenat kirsch. Les papallones de nit, les amigues de Verlaine, el xarrupaven fent dringar amb la punta de l'ungla pintada el terrosset de gel. Mes aquest no és el cas, que la nostra exaltada cirera, abans de fer-la esclatar amb les dents, s'oferia a les dames com silvestre arracada, i aquelles madones de cara de poma de la cera, amb aquella ofrena pagana, eren per breus moments l'estampa rural que mai havien deixat de ser. Ni els mirinyacs fets a casa milloraven la situació. Tot era un bufar en caldo gelat.