Diferència entre revisions de la pàgina «A Sant Joan, bacores»

De Biblioteca Joan Josep Cardona
Salta a: navegació, cerca
(Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Els polítics del dinou, aquells que representaven els interessos dels nostres terrupers, tan pobres i curts de molla, havien vist poc món. I s'ex...».)
 
(Cap diferència)

Revisió de 14:50, 10 feb 2018

Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges
Els polítics del dinou, aquells que representaven els interessos dels nostres terrupers, tan pobres i curts de molla, havien vist poc món. I s'explica perquè don Mariano Roca de Togores, que era un d'ells, ens va vindre a visitar per mar. Era ministre de marina. No es sap si marejat del viatge, o per tindre massa vistos els camps de la seua pàtria nadiua, que era la Manxa, es va entusiasmar en veure l'horta alacantina. Amb poca cosa s'acontentava aquell bon home, i ple d'entusiasme li va escriure en clau poètica al seu amic Bretón de los Herreros allò tan famós de «la millor terreta del món». Els alacantins, avesats a viure amb poca cosa, feren d'aquells versos el símbol de la pàtria xica. La poca amenitat paisatgística d'aquella desolació africana és contemplada per ells cada dia, i ho porten amb cristiana resignació, i fins i tot amb orgull de pertinença. Però a nosaltres, la gent de la Marina Alta, aquells tossals tan pelats ens espanten i els travessem quasi com si portàrem ulleres de matxo que bat. I sort que Alacant posseeix l'encant de l'Esplanada i bars amables que ens ofereixen un generós tall de moixama i un vi fresc i rosat de Monòver. És l'esperança que tenim per a passar aquell trajecte de la millor manera possible.

L'amor dels alacantins per la lletra d'aquell poema, tan èpic com engrescador per a ells, els fa posar els ulls en blanc quan l'evoquen. Per Sant Joan, que és la seua festa major, aplega al deliri i el canten, no sé si amb música del mestre Torregrosa, amb l'orfeó, la delicada coca amb molletes, el vi fort de la Condomina i les dolces bacores.

La bacora és una fruita molt unida a la festa de Sant Joan. No parle de l'actualitat, que es passa amb el poc respecte de la gent que sol anar a mitjanit a vora mar saltironejant per les ones i bevent un glop de cava barat. El meu cor i el meu pensament estan amb aquells bonassos clergues de la vella parròquia de Sant Pere de Benissa que permetien als devots del sant traure'l a passejar després de missa major. Ells, per a cobrar la revestida, es posaven de capa i els esperaven a la porta principal fumant bona tabaquera i parlant de l'oratge. No els venia bé acompanyar el sant. Era processó sense música, sense cera i anant les andes del sant ací caic i allà m'alce. Es deia que les bacores que portava el sant penjant del braç dins d'un cistell eren robades i que els devots feien la processó a pas lleuger per no trobar-se amb el guarda de terme.

La festa de Sant Joan guarda encara aquell caràcter tan especial de ser de mitja gala. És dia no firat, que té categoria de solemne, i l'epacta mana que es traguen als oficis els ornaments blancs. En altre temps els qui celebraven l'onomàstica anaven a missa, es miraven els uns als altres de lluny i es saludaven silenciosament amb un gest mandibular. Es treballava amb un cor alegrat per la contínua parada i l'agraïment de les felicitacions desitjades pel veïnat.

La bacora és una fruita capritxosa. Mai es sap si per Sant Joan en tindrem a l'arbre. Juga sempre a l'ambigüitat de ser o figuera o bacorera, i així les coses fins Déu Nostre Senyor la va maleir en no trobar-ne ni una per a apagar la seua fam anant de pas pels camins de Judea. Les d'ara ens fan enquimerar perquè les podem veure créixer a l'arbre a principis de la primavera. No passen a edat adulta i cauen de l'arbre com una pluja de granís negre. Si alguna supera la catàstrofe i vol madurar, és objecte d'un atac estratègic i calculat de les merles, ocell que s'ha fet amo i senyor de la fruita primerenca. I té tan poca vergonya, la bacorera, que permet que les figueres de les varietats de cameta, de verdiol d'Oriola o de negral de Fraga, en facen per ella. Vénen al seu temps, i són blanques. Vist això, podem dir amb propietat que aquesta, ara sí, és la millor terreta del món.