Les pomes de la cera

Aquelles fotos que tots guardem en les caixes i que ens confirmen qui som i qui ens ha precedit —les de la vida familiar—, capturaren, en el moment de passar per l'objectiu, una situació que no es podia dissimular, amb absoluta fidelitat i sense concessions. El retrat els havia atrapat el físic i l'ànima. Segons els vestits que s'havien posat per a aquella ocasió, i sobretot per l'aspecte sanitós de la cara, sabem com anava en eixe instant el compte d'estalvis posat a rèdit al banc. No falla. L'aspecte exterior determina el baròmetre del bon o mal oratge de les butxaques particulars i, amb absoluta seguretat, el del món que ens és més immediat. En eixa línia especulativa ens ubiquem en el temps d'aquelles fotos que reflecteixen l'època de la postguerra espanyola. Els meus familiars allí immortalitzats, quasi tots sense excepció, ofereixen un aspecte esfilagarsat, espiritual, i en alguns casos amb inequívocs senyals que la carn penja flàccida. Al coll sobretot, falta consistència.

Quan les societats passen per aquestes serioses mancances, les primeres privacions es noten a taula. La meua infància, amb la solidària disposició que ens era comuna a tots els xiquets, compartia les universals carències alimentàries. La taula del meu avi Porcellanes, per posar un exemple que ens il·lustre, es parava amb aquell modest luxe de casa burgesa. Coberts d'alpaca de la casa Krupp, tovallons de fil bo i cristalls fins. Ara, les coses de consistència quedaven en expectant espera de quan vingueren les festes grosses. Això vol dir que el comerç, ofici del meu avi, anava d'aquella manera, i que ací el que podia traure un bon tall de llonganissa i untar-ne un tros de pa blanc havia de tindre hisenda abundant i ben llaurada.

Prop de ma casa, a l'entranyable cantó de les Cabres, s'havia instal·lat aquells dies una malaltia seriosa. La tuberculosi. La fam feia estralls i sóc testimoni del consumiment d'un bon llaurador posant a la venda els seus millors bancals per a dur a taula pa blanc i una provisió de carn suficient per a traure amunt dos fills que es morien. Aquella casa semblava com la llum d'un cresol que s'espavilava quan xuplava bon oli. En eixa gràfica situació entrava una mica d'alegria en aquella llar quan arribava el bon temps. Vol dir això que en un dels pocs bancals que li quedaven a aquell bon home creixien un parell de pomeres que en certa manera aportaven a la dieta unes quantes vitamines. Done fe que aquelles pomes blanques, de carn farinosa i sabor agredolç, amb aquell aspecte de ser creades simplement per a lluir en un fruiter tornaven el color a la cara a aquells dos xicots. Les pomes de la cera, les úniques que ens eren conegudes al terme, mereixerien tan sols per eixa gran caritat ser recuperades en el cultiu i reconegudes com cal en placa de marbre en un carrer.

Les nostres antigues pomeres de la cera sempre foren considerades en general com un conreu que no tenia altre valor que el purament exòtic, quasi com fruita de xiquets. Es portava a tal grau de menyspreu que no recorde que es fera a les de casa cap tractament preventiu que ens permetera traure a taula un plat mínimament presentable. Absolutament cucades, farinoses i amb un gust ni dolç ni agre. I l'arbre, i el pobre tronc, subjecte a les prospeccions arqueològiques que el minador de cap gros anava provocant, deixant darrere seu un rastre de serradura anunciador del pròxim declivi de la planta. Si el temps de treball ho permetia, algun curiós llaurador administrava per a aquelles prospeccions dels minadors una polsada de sulfat de ferro amb l'empírica bona voluntat de fer morir aquell tossut animalet que es fotia a poc a poc la pomera.

És queixa general entre la gent de certa edat la desaparició quasi total de les pomes de la cera al nostre rodal. Crec que no és altra cosa que un pur exercici de nostàlgia, perquè aquelles pomes, de tan poca alegria al mos, amb aquell fondre's de farina a la boca, en els temps que corren, no aguantarien competència. Però —les coses com siguen, i que a ningú se li oblide— feren el seu paper quan la cosa anava més agra, i la pobra poma de la cera, ella tan agra de naixença, madurava perdent, perdent, fins això: aquell punt de personalitat. No eren temps d'aportar més agror a una vida ja de per si prou àcida i mala de passar.