Les xates

La gent de la meua edat té molt viva la percepció dels sabors i, especialment, de les olors. Tot prové de les estretors econòmiques que patírem en el temps de la infància, en què moltes coses s'havien de barrejar amb pretensió de disfressar creences. Aliments una mica passats de caducitat, robes que s'havien de tenyir, i una general, exhaustiva i constant obsessió per la dissimulació sofisticant cuines, rober i estances amb auxilis complementaris. La química d'adrogueria i les espècies aromàtiques de la tenda de la cantonada feien miracles i modelaven la nostra personalitat sensitiva.

Mai ens podrem traure de damunt, per posar un exemple, l'embolcall de sentor de fum del tabac negre, paper revingut, sola d'espardenya de cànem i la crosta de pols, que era la percepció que ens cobria de cap a peus en entrar en un espai públic destinat a les coses de l'administració. És un baf familiar i solvent que sentim encara en el nostre subconscient quan obrim un expedient d'esgrogueïdes pàgines relligades amb cànem ben trenat mentre es desfà a les mans la goma cristal·lina que les unia a les tapes. La goma, aquell líquid que es guardava en un flascó amb tapa foradada d'on eixia el pinzell, i que havia de resseguir allò que calia fixar per a tota la vida.

Pensant en la goma, que és la suor seca dels arbres, m'apareix la imatge del préssec, aquell que amb el nom de xates, o de paraguaianes, ve ara al mercat d'inici de l'estiu. La goma era el seu mortal enemic i la causa primera de la mort dels presseguers, però, com que tot tenia profit en aquella estalviadora societat de la nostra infància, era guardada, i després tractada, per a fer un inapreciable servei burocràtic. Utilitzada com a adhesiu, deixava acuradament relligats els expedients de quintes, aquells que els oficials municipals ens han deixat als arxius i que encara guarden aquella afruitada aroma de la nostra infància.

El presseguer, per tant, mai ha estat considerat pel nostre llaurador un arbre seriós i digne de consideració. Ha nascut al bancal per accident i el fruit que ha produït ha estat un caprici que, donada la tendència a cucar-se, difícilment aplega a taula en condicions, a menys que l'enverinem quan la primera cuca intente avançar-se a nosaltres. Mai he vist en ma casa que foren recordats amb agraïment els presseguers que van fornir el temps crític d'escassedat de fruita, com és l'entrada de l'estiu. Creixien a vora casa, sempre plens de goma i cau promiscu de formigues roges. Tan sols se'n podien traure talls estantissos que es barrejaven dins de l'ampolla de vi, i, si no, es deixaven dins d'un flascó al sol per a obtenir un miraculós oli curatiu bo per a tota mena de ferides.

Però el préssec participa d'allò que he dit de les sensacions olfactives de la memòria, perquè ens retorna a un temps en què anunciava tant l'inici de l'estiu com el seu final, quan, amb el nom de bresquilla, venia allà vespres de Sant Miquel, oferint, més que carn, una aroma delicada que emplenava la casa, juntament amb els melons. El préssec és el record de plenitud de cambres farcides de collita i de celler que espera la verema.

Un presseguer, d'aquells nostres antics, mai es podia prendre de manera seriosa perquè tenia tendència a la disfressa. Ho dic amb un punt de vergonya en recordar que manteníem penjades a les branques unes quantes botelles amb una barreja d'aigua, vinagre i dues cullerades de sucre que servien com a parany per a tota mena d'insectes que volien beneficiar-se de la dolça carn de la bresquilla. O el seu tronc blanquejat amb calç per a fer fora la formiga roja, tan aqueferada a fer cau i viure de la saba d'un arbre tan predisposat a eterna malaltia. Tindre a casa un arbre tan melindrós era ocupar-se sense massa il·lusió de luxes que mai podríem fruir.

Però una bresquilla sana —cosa que és un dir per la quantitat de remeis que s'han hagut de prodigar a l'arbre— és un regal inapreciable. Veure aquella epidermis amb grocs suaus creuats per solcs venosos, el borrissol que recorda una galta jovençana, i el mos que xarrupem de la seua carn, fa vindre a la memòria la temptació del paradís, en el primer instant. Després, la bíblica maledicció d'haver de guanyar-se el pa nostre de cada dia amb treballs i patiments, posa les coses a lloc. La bresquilla, el préssec, dit també xata o bunyol, era als nostres antics camps la reducció fruitera dels mals pensaments; frivolitat tan sols permesa si es mantenia limitada, més que fóra dins d'un barralet de vi, tradicionalment tirant a agre.