Les figues de pala

A l'estiu la gent fa una intensa vida social. Es visiten molt els uns als altres, i al riurau paren la taula per a sopar. La gent, especialment la més jove, descansa poc. Beu una mica de més, xarra pels colzes i es gita tard. Vetlar en la meua joventut era anar al cine d'estiu, parar-se després a la terrassa del casino per a prendre una aigua llimó, i entrar a la fresca cambra de dormir tenint cura de no despertar els majors, tot en ordre i a la una de la nit com a màxim. L'estiu era el temps de la recollida de la renda i l'os havia d'estar descansat; tan sols es permetia, i en festes molt grosses, un modest passar de la ratlla. La nit era el regne dels grills, de la corneta xisclant dins dels canyars i del silenci de la llum de la lluna. I si venia vent de gregal, tocava patir una basca impertinent. Tot això fet amb la més absoluta normalitat. La regla d'un bon comportament social no permetia més transgressions nocturnes que la rebuda de visites a hores prudents i amb intenció de retirar-se amb discreció i quan tocava.

Ma casa, ací al pla dels Molins, té fama de ser el lloc més ventejat del poble. En patim de tots els colors. Però quan alena lleuger el llebeig en eixes nits en què dins del poble cau una basca llepissosa, tinc observat, d'ara i de sempre, que els que no estiuegen al camp pugen fins ací a prendre la fresca. En temps dels meus pares era rara la nit que no rebíem la visita dels íntims. El nostre pi, vorejat de l'aroma del fenoll i l'olivarda, era un reclam. La xerrameca no era gratuïta i calia oferir als visitants un fresc passar de gola. Ma recordada mare resolia la situació amb la generosa collita de la immensa palera que creixia a vora del sequer. Tots els dies, a mitjan vesprada, en collia un poal. Utilitzava en eixa delicada operació un enginy amb tres boques o mesures, fet de llautó, que expressament s'havia manat fer al manyà Pepe l'Hort, veí de la casa del poble. Subjectat a l'extrem d'una canya, li permetia anar collint les figues de les branques més altes. Fet això, les pelava agafant-les amb la pera de goma d'una vella botzina del nostre automòbil. Era un art veure la delicada harmonia amb què les dipositava en una gran font de ceràmica. Les refredava dins d'una caixa en la profunditat de la cisterna, quasi arran de l'aigua.

Les figues de pala han caigut en desús. Les poques que veig creixen a les runes de cases de camp abandonades. El seu fruit, havent-hi a l'estiu tan gran competència, no té acceptació. Al mercat de la Boqueria en vaig veure de ben presentades i dins d'unes capsetes de cartó. Entre nosaltres, la modesta figa de pala era fruita d'obsequi, de menjar immediat, acompanyada després d'un got d'aigua fresca, perquè era de general creença que amb eixe glop no lligava en excés el ventre. La figa de pala és astringent.

El mos que facilita eixe fruit de farina dolça és redó però equívoc. Ens omplim la boca de llavors menudes, impertinents i molestes, i inevitablement sempre queden restes de les queferoses punxetes que ens fan patir. Mes tot s'ha de perdonar pel seu gust exòtic i ple de calidesa que recorda els seus orígens en terra ardent, les d'aquelles missions franciscanes del pare Juníper Serra pels extrems septentrionals de Mèxic. Sempre associarem les penques esquelètiques d'aquest cactus amb un poblat desbaratat, polsós, amb un matoll sec que s'arrossega pels carrers i la melodia de fons de «Si Adelita se fuera con otro…».

La figuera de pala tingué fama de curar la gelosia dels xiquets, i en altre temps fou creença que dormir amb la presència d'una pala penjada al sostre alleujava eixa síndrome. Salvador Soliva, cèlebre cirurgià de l'il·lustrat segle XVIII, va descriure fins a disset històries clíniques. No cal dir que el no menys ponderat Tesoro de los pobres li feia costat. Acusen també Plini el Vell de ser propulsor de tronades teories sobre les virtuts del xarop de la figuera per a expulsar les pedres de la bufeta del fetge. La ciència mèdica, amb aquells avanços nascuts dels professors valencians de l'Hospital Clínic del dinou, dictaminaren que «los celos son producto de mala crianza, mimos excesivos, que no siendo escalón de furor maniaco suelen remitir con buenos hábitos en la manutención y el sano ejercicio a que debe someterse el cuerpo». La senzilla i humil figa de pala, com a fruita, estava sentenciada. No li calia més que resignació i esperar que algun modern artista de les cuines actuals hi experimentara. I això, en un moment o altre s'ha de produir. Encara som a temps que en un assaig casolà, en un sopar familiar, es faça per casualitat una desconstrucció, un descobriment que ha de posar al seu lloc l'espartana fruita de les mil punxes.