Les figues

La figuera és arbre de carena de bancal. Isolada. Vivint entre fenolls, fenàs i olivardes. Tolera malament l'entrada del forcat i admet de mala gana l'aixada. De vegades viu als corrals i molt sovint la trobem enlairada i feréstega a mitjan muntanya. És arbre difícil d'entendre perquè és esquerp de tracte. Fa ombra dolenta, la fusta no serveix per a res. En temps de la pansa tan sols servia per a fer pilons. També els mestres d'aixa la gastaven per al fre dels carros. Impossible fer-hi foc. Crema sense flama i deixa gran quantitat de cendra. A tres passos et pica tota la pell i t'ixen grans. Fa mala olor. És terrible per als pous perquè les seues quilomètriques arrels busquen l'aigua i foraden les parets de les cisternes. Enganya la medicina en el nom. La dita sal de figuera no és tal, sinó la popular magnèsia. La flor, sense cap color ni aparença, passa directament a ser fruita. La figuera, sobre el paper, repel·leix.

Però la figa, en quant fruit en plena maduresa, amb el permís de tota la fauna volàtil que li té voler, és un mos excels. Mes la degustació s'ha de fer quan naix el dia, com a desdejuni, amb la llepada de la rosada de la nit i a peu d'arbre. La fragància de l'herba seca mullada ajuda. És menjar que requereix un ambient, i que quedaria perfecte si hi hagués una mica llunyà un toc de campana. Això sublima i fa més bucòlica l'escena, que per a ser impecable vol absoluta soledat. Evocació d'un salm, el primer raig de sol pegant-te a la cara passant per les branques de l'arbre, el vol de les oronelles que emigren.

La figa madura de pressa i quasi de la nit al dia, situació que obliga a competir amb els pardals, que les piquen una per una fins a aplegar a la més dolça i carnosa. Rivalitza també l'abella, i en moltes ocasions la vespa, però aquesta, menys hàbil, ho fa quan el bec del pardal l'ha esberlada pel mig. La figuera de l'antiga abadia de Benissa, a més d'aquesta competència, era sol·licitada per l'òliba del campanar, però no sé si era per la tirada natural a beure l'oli amb què Toni Marro, expert xantre, les untava per a fer-les madurar, o per a regular-se el fetge dels excessos nocturns. Eixa precocitat a engreixar i rebecar el coll que té la fruita obligava a una urgent recollida, apressada escaldada i lenta assecada en canyís. Perquè la figa, com el raïm fet pansa, ajudava a millor passar l'hivern.

La figa en sec és a l'hivern un dolç incomparable. Es guardava en sacs de fil, entre llavors de fenoll i frígola. Era un present per als convidats quan, oferida dins d'un garbellet de triar arròs, l'acompanyaven gallons d'ametla mollar. En la meua infància la figa seca i el te de l'hongo ens ajudaren a pujar dreta l'ossada amb l'eficient contribució del Calcigenol, beuratge lletós, elaborat a la Vila. I si això acompanyava el «Cavalcases» de Vicent de Marxena, afirme amb la mà posada al pit, que la nostra ben guanyada i actual cultura es deu a uns principis energètics tan saludables, naturals i de bon passar, que una declinació llatina o l'equació de segon grau poc podia entrebancar la ment clara i ben nodrida, nascuda des de contundents, i alhora agradables, suports dietètics.

El just reglatge de les collites fruitals ha de caminar dins d'una sàvia dosificació. Pas a pas i succeint una fruita a l'altra. Mossén Francisco Cabrera, habitador abans que nosaltres del pla dels Molins, tenia un dels bancals plantat de diverses espècies de figuera. La verdiol d'Oriola, la negra de Fraga, la napolitana, la verdiana i la de cameta. Així assegurava de Sant Joan a quasi Tots Sants el plat diari de fruita, i la reserva escaldada per als dies hivernals. L'atenció d'aquells arbres, segons deia ma estimada mare, es feia seguint la metodologia científica dels botànics francesos per via d'aprenentatge a l'Alger, terra pròdiga en la cosa de la figa. L'oncle Francisco, arromangada la sotana vella, bonet al cap i serra a la mà, podava l'arbre amb tall pulcre tapant la ferida amb fang i fem de conill. I deia l'erudit empeltador Salvador de Castanyeta que ni el Morrut de Cabrera, senyoret de poble, collia figues al Tossal tan bones com aquelles. Ara, ací, seguint aquella fama, jo vaig plantar anys enrere i al mateix lloc, set figueres diferents. Afirme, pecador de mi, que la collita és dolenta, els fruits sense sabor i les malalties constants. Déu Nostre Senyor va maleir una figuera avara. Considere, desolat, que la figuera, ja ho he dit, és esquerpa, quimèrica i capritxosa d'afectes. No sé si la sotana, vestit amb falda, l'enganyava en el temps de la llaurada.