Els codonys

Els antics codonyers estimaven la soledat del ribàs. Conviure entre la cambronera i el fenàs els agradava. Les arrels estevades nues sobre la terra, xuclaven molt endins la mantinença. Curts de brancam, aguantaven bé les llebetjades dures. Alvaro Cunqueiro, que tant els apreciava, ja ho deia: «¡Alà enriba darános millor o vento!». Perquè el codony sempre ha necessitat sentir el mos del vent, aquell remei que el deslliura del prematur podriment, flaquesa quasi única d'arbre sofert, conjurat contra la mort. Quan el corc del tronc principal el deixa candit, surt de la terra la tija nova que el revitalitza. Puja de les pròpies arrels i, caragolant-se sobre la fusta envellida, beu d'aquesta l'experiència de la vida. I així, quasi eternament, l'arbret es reencarna i ens ofrena cada primavera la florida excepcional, la que ens mou a considerar que la natura, clarament, no mor, sinó que es transforma.

Ens vivia allà, als bancals nostres de les Mallades de Benimarraig, l'admirable successió d'una enfilada de codonyers que en el temps de les témpores d'acció de gràcies, just a l'altura de la festa de Sant Francesc, tenien a punt la collita. Duts a casa, omplint la post més ventilada del rebost, captivaven amb el seu perfum delicat i poderós. En eixe temps, únic en tot l'any, l'espai domèstic conjunta la riquesa madura de la collita més completa i variada que podrem trobar. Però el codony sempre serà el company més compatible amb el meló que s'exhaureix, la garba d'alfals assecant-se a la pallissa i la garrofa en espera ensacada.

El codony morirà sempre en l'ofrena del caliu del forn de pa, quan el sol tebi de la pedra escalfada ja no pot esprémer la sal que prova la seua fortor. Amb lenta minva de la feréstega aspror de la seua carn blanca, s'obri com una flor, aquella única i espectacular que ens recorda la seua primaveral naixença. La taula casolana el rebrà sempre amb la glòria d'un mos excels, i nosaltres l'hauríem de saludar amb un got de fondellol a la mà, perquè el codony torrat recorda el final del banquet d'un rei. Així naix, viu i mor el codony. Segur senyor dels marges oblidats.

Si la hisenda on s'ha criat es pot permetre la modèstia del sucre, el codony mor sense la violència d'un forn d'inquisició. Que pot morir fent confitura entre mans de madona mare, tendrament remenat fins a aplegar a ser xarop endurit. La carn del codony, així transformada, dorm en la bolcada de fil, vorejada de sucres i somniant dolçament en capseta de fusta fina. A l'hivern, en discreta festa de Quaresma, alegra la penitència i entra a taula amb greu solemnitat, com correspon al temps feriat.

Ací a casa el codonyer ofrena cada any collita regular, i quan «amb mà forta lo vent l'empeny, lo vent de tramuntana canigonenc», succés inevitable del temps de maduresa, s'ha de collir. És collita de fruits grossos, que amb l'arbre no s'escatima cura assenyada. Difícil d'encendre ara el forn familiar, una mica escassos de llenya prima i rovellats els estris que el menaven, els codonys ja no passen a l'altra vida ensucrada i regalada de fruita confitada. Són, per qüestions d'estètica i per a regal de la vista, natura morta al cistell ceràmic de damunt la taula del menjador. Que morir exhalant el perfum de la tardor és, també cal dir-ho, mort elegant.

Tenint el codony aquella tirada aristocràtica, manté enlairada tradició llibresca, i és costum d'aquesta casa confiar-li la guarda flairosa dels llibres més vells, nobles de pell, cuirassats de saviesa. Dormint lenta agonia, perint amb tanta elegància, exhuma el record dels dies que, com la gloriosa senyera, l'entraren, plançó jovençà, sense abaixar el cap per la llinda de casa. Que l'havia portat l'haca roja de Pere els Ossos, aquell que havia vist tocar la sambuca a casa el bei de Tunísia; això ho digué l'avi Caixa, i s'ha de creure, que fon mon padrí de pila.

La vida del codony és vida perllongada, recordada, com la dels sants de barba blanca, abats sol·lícits dels seus, d'aquells que en dies prims, sonsos de sol i flacs en pluja, el treien a taula, en blanca vaixella, perfil de sucre, brillant de vista, gemegant al tall de creu de faca. Es feia ofici de vespres i es cantava el salm XXX, amb submissa voce, per a tornar dolçament a la vida.