Els perellons

Passada la festa de Sant Mateu, i a prop de la Mare de Déu Pobra, allà a Xaló, el mercat del dimarts prenia vela. Reviscolava de les ardents basques estiuenques. La Vall en els mesos caniculars es torna inhabitable. El llebeig troba, en aplegar al Collao de Benimallunt, una depressió geològica que li complica l'entrada. De colp i volta, el viatger passa dels trencalls benissers a una vall ampla, suau, que, si no fos per l'aridesa d'aquells tombants tan aspres i pelats de la serra del Castellet, podria passar per una vall pirinenca, però ací civilitzada per una renglera ben treballada de mallols de vi antic i renomenat. El vent de la mar passa per damunt sense temps de refredar aquella terra roja i feraç, i al ple de migdia puja del guaret un tel com de foc sense flama. Però, entrats en el temps de les messes del vi, amb les pluges de setembre refresca, i als bancals retorna la catifa verda de l'herba nova de la tardor.

Xaló és molt romà, vull dir que ens acosta als nostres orígens culturals. No poden mentir d'això la potència dels seus cups i els trulls de pedra picada que bullen d'activitat a la tardor. Ple l'ambient d'un baf endormiscador del raïm fermentant, hom respira la plena entrada dels diners de la collita. El comerç s'activa. Mon recordat avi Porcellanes, en eixe temps, tornava a inflar les rodes al Citroën, llevava la pols del seient i bufava el carburador brut de busques de gasolina vella. Anava a fer mercat a Xaló. Treballava en eixa temporada el licor fort. Conyac i rom, gènere que condeix, no com l'absenta, que barreja molta aigua i fa poca despesa.

El mercat de Xaló —no el d'ara que s'enfila a les voreres del riu, amb eixe aspecte tan aglomerat, universal i massa ple d'humanitat, sinó aquell antic, reclòs a l'àmbit de la plaça, a la porta de l'església i el Banesto de tota la vida— estava viu amb animals d'engreixar, feia flaire de peix salat i espart cru, de muntanyencs de Bèrnia. Aquell senzill aiguabarreig de gent coneguda ordint tractes i comentant la novetat. I els seus entaulats, amb una única branca de plàtans i uns munts enormes d'aromàtics perellons, fruita d'ara i d'aquest temps.

La meua memòria recorda aquells fruits, ara en vies d'extinció, com l'obsequi del mercat de Xaló. El seu aspecte entre poma oval, quasi com una pera, i el seu mos farinós i dolç em condueix a evocar la fi de l'estiueig. La tornada al poble. El perelló era la fruita que precedia la magrana; la seua olor perdurava molt de temps al rebost de la cuina, i ens acompanyava la retrobada de la realitat del llibre, del quadern i la bossa de cuir revingut. La vida tal com havia de ser. Però el perelló, amb aquell suau i penetrant perfum, ensucrava les hores i retardava la fi de la llibertat camperola.

Xaló, el més important mercat a llevant de les valls d'Ebo, tenia el privilegi de ser el primer a traure a la venda el perelló. Sempre fou fruita escassa, de poca permanència i fràgil, que prompte madura. És arbre de senyoret de poble que no té inconvenient a destinar al seu conreu bones terres, i jo testifique que donya Maria Cabrera en tenia allà als primers esglaons de la serra d'Aitana, al poble de Benimantell. Era collita beneïda per fra Francisco Agulló, del convent de Benissa, i que la senyoreta mantenia a taula en el temps estiuenc al seu castell de Guadalest. Pel regal del passeig de vesprada anava donya Maria al bancal de perellons, agafada del bracet del seu marit, el pulcre i ben mudat don Lluís Gonzàlbez, fill de Muro, amb el seu postís al cap, ratlla a un costat i perfumat de lavanda anglesa. El pare Francisco, cant pla passat per Montserrat, que els acompanyava, en sentir el toc de l'avemaria entonava les vespres, i era cosa comprovada veure el bon profit que dels salms treien els arbres.

El perelló, fruita una mica porrera, va causar ensorraments de fortunes. No aguanta bé el magatzem i tendeix al pansiment. Joan de Catxapí, el més acreditat comerciant de raïm de Benissa, va veure passar sobre ell la més dura de les fallides de mercat. D'això va quedar memòria escrita al llibre major del Banc de València del meu poble. El perelló mor amb olor sumptuosa i dolça, quasi discretament i sense molestar. L'honor de l'audaç Catxapí va quedar immaculat, perquè una cosa era morir, comercialment parlant, acompanyat del més gloriós perfum afruitat, i una altra patir amb el podrimer del raïm. Perquè el raïm, tot i la seua consideració folklòrica, acaba els seus dies agre, bavat de caragol i amb núvol de mosquit. El dandisme antic del comerç tenia aquestes coses.