L'albercoc
Crec que el bon albercoquer és aquell que no és plantat per mà humana, sinó que creix on vol i des d'un pinyol que aplega al bancal embolcallat entre el fem. Els veurem a les puntes aïllades de bancals o en llocs insospitats. El nostre antic llaurador no es podia permetre deixar ni un pam de terra ociós, i l'albercoquer, arbre prou senyoret, era un luxe imperdonable, que, a més, quan moria deixava estèril el lloc que havia ocupat. Mon recordat avi Caixa, gran empeltador, havia practicat sobre un ametler amarg de la terra de Bonaire experiències positives amb gemmes d'albercoc tendral, i havia aconseguit traure profit d'aquell arbre condemnat a servir de perpinyera, redimint-lo del seu destí reproductor per un altre més agraït. Va fer el seu paper per una temporada fins que un llamp el va badar en dos.
L'únic i últim albercoquer de casa que ens quedava creixia arrimat a la mitgera de bona pedra que ens separa de la finca dels antics Saus. No l'havíem plantat i crec era fill d'un pinyol que les gallines no s'havien cruspit. Va prosperar ocupant el lloc d'un enorme ametler de marcona. Era el resistent testimoni de la mort dels seus germans. La formiga roja hi va fixar la mirada i a toc de generala el va ocupar. Li minà les entranyes, s'esgrogueí, demanà, com se sol dir, confessió i morí. Sospitant que la inicial tija del nouvingut no resistiria la terra santa d'una mort, li estalviàrem melindros, però ell es féu gran. La puixant brancada i el verd fosc del seu fullam ens deixava en mal lloc a nosaltres. Era un arbre orgullós i molt pagat de la seua anàrquica creixença. Mes pagà la seua supèrbia en no trobar fins on abastava la vista cap company o companya que volgués compartir amb ell el vivificant pol·len que li assegurara nissaga. L'escassesa de la collita ens obligava a la quasi pornogràfica munyida d'anar palpejant les seues foscors per a trobar la minvada fruita que podia anar immediatament a remeiar la migradesa de les postres del dinar. Però el seu moment de més luxuriant intimitat es produïa quan tombava la vesprada. El ventet suau de llebeig aixecava la provocadora rama amagada i el sol darrer del dia oferia a la vista la promesa d'un albercoc, que, al mos redó del desig, entrava dolç com un pecat inconfessable. Aquesta primavera tragué fulla, s'esgrogueí i ara ha mort.
L'albercoquer em porta a imatges infantils, a camps de blat amb roselles i al vol rasant de les oronelles. Em transporta a exàmens de fi de curs, i associe els dolors estomacals d'un excés de la seua fruita a l'estrés dels últims repassos. Però alhora em condueix a la pàtria de les olors, en què la flaire d'una cistella ubicada al rebost, embolcallats els albercocs entre les seues fulles, ens omplia la casa d'una aroma primaveral, al Corpus, a la festa de Sant Antoni.
El mercat ha portat de nou albercocs. Em diuen que són de la classe dels mitgers, i que d'ací a dues setmanes vindran els de la galta roja, d'allà de la Vall d'Albaida. L'albercoc, domesticat i ben presentat al basquet i a la parada del mercat, fa el seu paper testimonial d'això que diem la cuina de temporada. El seu gust, tal com sempre, no ha canviat, i el seu mos, quan està madur, ens recorda la brevetat de les coses, el carpe diem, perquè l'albercoc no té espera. Que naix, viu i mor tal com la primavera. Quasi un no res.