L'alficòs

Els horts benissers, vull dir els antics, els havia definit el botànic viatger Cavanilles com «las cañadas donde en algunos sitios se cría el maíz». Veure el verd intens de la vegetació prop del barranc del Quisi li devia asserenar l'ànim. S'havia espantat en entrar al terme de Benissa —«a la sazón es un sequeral aquel recinto», deia i no li faltava raó. La bona taula que li havien preparat els Feliu i els Torres, la promesa d'ajudar-lo a dur a bon terme el seu viatge i un descans en bona cambra degueren alleugerir la mala impressió originària. Res com una intendència de casa principal. Però no crec que el panorama, des d'aquella visió fins avui, diferisca massa. La foia que forma l'immens alcavó del barranc del Quisi era ja en aquell temps l'única excepció a un assedegat terme pidolaire etern de pluja caiguda a temps. Però els llocs on Cavanilles afirmava que es podia sembrar dacsa eren, i són, estretes faixes de terreny que competeixen amb els canyars amb l'heroica persistència de dir-se horta.

Els humils horts que en altre temps cresqueren a vora el Quisi i els seus afluents, administraven les aigües amb el concurs de sénies de construcció precària. Veure voltar el rosari dels catúfols, cada un d'una forma i material diferent, ens aportava la clara afirmació que no érem en terra d'excessius coneixements hortolans. Aquells utensilis reparats una vegada i una altra pel mateix camperol utilitzant, ja en aquells temps, accessoris reciclats, havia de produir, no hi havia altre remei, productes aleatoris. Com, per exemple, l'alficòs. En tot cas, carabasses tendres.

Un alficòs, tan llarg, prim i retorçut, sembla, quan està a la mata, una serp. El Quisi proporciona a l'imaginari benisser tota una fantasiosa llegenda sobre el món dels ofidis. El canyar, ja és sabut, és un lloc ple de misteris. La serp amb cabellera aportava tots els estius a la barberia dels Vaquetes interminables sessions de xerrameca. I l'alficòs, sensible a aquell protagonisme de la germana serp, amb la qual havia conviscut des que era una tendra flor allà pel temps del Corpus, la imitava, més que fóra amb la retorçuda aparença. La humil cucurbitàcia, segurament la menys aparatosa de la família, d'alguna manera ha d'oferir una singularitat o altra per a justificar aigua, fem i conreu. El seu parent, el cogombre, amb aquelles formes fàl·liques tan suggerents és una altra cosa. Ací, que jo recorde, no era costum plantar-ne als horts. La rúbrica litúrgica «atque contra omnes morbos» estava massa present en el subconscient d'un camperol. Temptacions visuals a l'hora de fer la sesta a l'ombra d'un xop, amb aquella calda del mes de juliol, amb aquells obsessius presents tan llustrosos, tibants i plens de feréstega vitalitat eren, que ningú ho pose en dubte, una temerària provocació.

La flexible conformació d'un alficòs, que ara hem tornat a veure al mercat, no recorda res de pecat. És cucúrbita senzilla i amb vocació ascètica. Ha ofert a les taules camperoles i menestrals benisseres una suplència fruital quan no hi havia altres postres que tallaren el gust del plat d'arròs caldós de primers d'estiu. La seua aparença ens retorna a la taula franciscana, tan imitada a Benissa, en la qual en el platet de reforç suraven dues anxoves salades sobre la mar d'oli convidador a generosa mullada de pa dur i setmaner. Els talls prims i d'honesta carn blanca de l'alficòs, barrejats amb la ceba morada de l'amanida i, si es donava la circumstància, d'una pebrera primerenca, ofrenaven a taula l'alegria de l'estiu que començava. Un vent suau de la mar envoltant de salobre la fresca estança que precedeix el riurau, en aquella penombra que flairava a sòl de terra batuda, alfàbega, palla del corral i les humitats de la cisterna, era, i és l'opinió de la gent del meu temps, alcova cobejada on ens retorna la vocació proustiana, tastant, com es pot imaginar, el cruixent mos d'un alficòs.

Un hortet d'aquells antics havia de ser, per condicions del terreny, i per disponibilitat de temps del camperol, minúscul, amb les precises atencions que es podrien oferir en temps de sega, batuda, ensofrada i maquinada de sulfatar. Era com anar a veure la núvia a l'hora capvespral. Res tan ple de serenitat com contemplar a eixes hores quasi seròtines els brolls freds d'una aigua blanca saborosa de terrenc que vessen sobre la bassa d'un hort perdut a les fondàries d'un barranc. I a més, observar el curs de l'aigua amorosir la terra solcada de clivells fent tornar la vida a la rebecada torre de canyes on van creixent les bajoques, els plançons de ceba, i aquells retorçuts, prims i senzills alficossos, tallats al punt mateix que esclata la flor de gesmiler i que porten a la taula casolana la carn blanca de terra prima, on es cria la dacsa, segons deia Cavanilles.