La carabassa
Considerant la volatilitat de l'aparença i entenent que fer durable un estat de perpètua inflor pot produir molèsties orgàniques, la gent aplega a unes conclusions: s'ha de buscar una fórmula que ens permeta fer lluir la cosa el màxim temps possible. S'ha de poder mesurar i donar estabilitat a viure modests moments de lluïment personal, i com més millor. La qüestió és que perdure en el temps. La carabassa, modest producte d'hort familiar, allà pel temps de la calor, creix amb vocació de deixar sempre en bon lloc a qui la cava i sap tirar-li a temps un cànter d'aigua. Primer quan és una flor de corol·la groga i opulenta, i després quan va engreixant al bancal sense més necessitats que rebre la mirada complaent del llaurador a l'hora de posar-se el cabàs al coll i anar a sopar al recer del riurau. Quan allà per Sant Miquel s'han vist ja pansir les fulles, es fa evident que la carabassa demana viure a vora casa. I ella va escarxofada al portaequipatge de l'automòbil furgoneta de qui l'ha sabuda conrear. Però requereix fer una estació davant del bar de la plaça. El seu propietari encendrà un cigarret i esperarà ser objecte d'admiració, ell, que no la carabassa. Veureu la vanitat manifestada en una cara on les parpelles s'acluquen, el nas s'arrufa i la panxa enorme del llaurador no es pot sotmetre a la disciplina d'una camisa tibant. Ja tenim ací un home satisfet.
Les carabasses que veig pel meu veïnat han viscut en el seu temps eixe gratificant instant de cortesana exhibició. Recorden aquelles cocottes de carns de color polp d'alguer exposades als aparadors del Barri Roig d'Amsterdam. Reduït el llum de neó vermell del barri de pecat holandés a la cruesa de la llum mediterrània, l'espectacle guanya. En naturalitat i en contundència. Ací la carabassa s'ha fornit del vent gelat del temporal de desembre, el gebre de la fira de Sant Antoni i de l'incert oratge de febrer. Camina cap a la primavera amb una carn ferma i cuirassada, en aquell punt de maduresa que fa cruixir de plaer quan la fulla del ganivet l'escapça en dues meitats.
La vida senzilla dels antics del meu poble remunta la memòria de convit i vanitat a un simple plat de bunyols de pasta de carabassa; a sucar l'inconsistent pastís entre la dolça mixtura del sucre, refregant entre dit polze i índex l'oli flairós a muntanya; a sentir la proximitat primaveral a mida que va morint la florida de l'ametler. Com olorar els primers esclats del capoll del codonyer. Fent això vespres de Sant Josep, passant religiosament per la llum humida dels matins dels Set Diumenges, cantant un gregorià antic de missa de vuit, volant al cim del cimbori el núvol blanc de l'encens. Perfumada la plaça de l'oli fet bullir cent vegades i de carbó de carrasca. Xurros i bunyols, tan casolans, tan en aquell matís pet du fleur de monsieur Auguste Escoffier, rebaixats, no sense un honest saber fer, a l'esguit popular i savi d'aquell que com el tio Batiste Buigues, dit del Xurrero, oficiava, kyrie eleison, la roda de xurros com la pamela de madona baronessa de Bearn.
Elevada la humil emoció de qui no té més terrestres vocacions que fixar la vida en una gola de mil sensacions gustatives, clavàrem la fita dels valors humans, no en la volàtil i sempre frívola vanitat de qui bufa i peta, exhala fums o deixa anar sentències de bromera, sinó en la roca ferma. En la pedra picada. I s'han de respectar com cal. En tenim constància. Aquell que fou dit Pere l'Agrària, tractant de bon bestiar i home de parlar com un jutge de districte, la va dir, i ben grossa, allà en la santa Quaresma del cinquanta-dos, ponderant en el cenacle de la Cultural la bona mà de Maria la Parra, sa santa muller, en allò de fer com convé un llibrell de bunyols. Es va fer veredicte favorable el diumenge de quadragèsima, després de missa tercera. Va ser al recer del seu riurau, enfront del carrer les Parretes. No fou convidada. Es va pagar a tant per barba. Érem al temps de l'autarquia i no va quedar clar si el sucre fou de contraban. Coses així s'han de pagar, més que siga en demèrit del vol efímer de la vanitat.
