La coliflor
Les olors són a la memòria el que les confirmacions a la vida. Sentir pel carrer, en una nit gelada de l'hivern benisser, la fragància d'una costella rostint-se al foc, ¿no ens fa recordar la convalescència d'un refredat juvenil? ¿S'ha de ser insensible al suau perfum d'un gesmiler en la lluna d'agost? ¿Qui no recorda la misèria quan s'empastifa amb el baf d'un perol de coliflor? És aquest vegetal, i no un altre, el que amb més evidència ens posa al pensament la més negra indigència, amb aquelles escales de cases de veïnat, les fosques cuines de carbó vegetal i aquells comensals de cara aspra mastegant resignadament el tendre vegetal amanit per un raig d'oli revingut. Tot eixe sinistre memorial està gravat en el meu subconscient com una amanida de declinacions del rosa rosae i del resum de la desgraciada existència del turmentat Raskolnikov, heroi de la novel·la de Dostoievski. Afegim-hi una cambra, com era la del meu estudi juvenil a la casa del cantó de les Cabres, ajuntem-hi la humitat freda d'una nit de febrer i olorem escales amunt el lent bullir de la coliflor i ens posarem en la pell d'un forçat estudiant.
Dic ara que la sentor que pot deixar la blanca carn de la humil coliflor quan irresponsablement es posa a cuinar en una honesta casa benissera em posa sensible. Afectable per totes aquelles mancances i recordatori infal·lible de roba empastifada de misèria, de trista pensió pobletana, hostatge d'artista de circ passavolant, fum de sopar de jornaler caducat, el de flassada de cotó i taula acostada a un forat de paret que deien llar de la casa. I venien, sense remei, cada dissabte al mercat del diumenge, immensitats de fardells de carn enganyosa de la suprema coliflor, rebentant luxuriosa per damunt del varal. El bordell de l'horta inesgotable paria sense parar safanòries, napicols, xirivies, moniatos, cols, bledes, tot com un desficaci exuberant, com un afrontós ultratge a un terreny benisser tan poc agraït, que oferia per racons arrecerats fràgils camades de favar, temorenc sempre de l'imprevisible mestral. La misericòrdia de Nostre Senyor i el sofert «què s'ha de fer!». Bull al foc la tendra carn de l'hospiciana coliflor.
Les cuineres de casa bona —aquelles ames dels Feliu i la del senyoret Tono, dit del Morrut de Cabrera— sempre maldaren per dignificar de manera sofisticada una taula de modestes però compromeses pretensions; intentaven el constant quedar bé, que mai es diguera d'elles una paraula ofensiva, amb aquell compromís de qui veu diàriament penjat al llindar de la porta un escut amb plomall i morrió, amb etern, fidel, abnegat i honrat servei a l'amo, al senyoret, aquell a qui s'havia d'oferir un plat d'arròs amb coberts d'alpaca, el vi propi amb vidre verd de l'Olleria i el plat de figues i pansa amb safata argentada. Cuina de senyoret, simplement ben cuinada. Taula, menjador i pesades cortines, tot feia olor de colònia d'espígol. L'honor i el bon crèdit d'hisendat modest concentrat en un simple i essencial criteri de fer bona olor, de netedat de cos i d'ànima.
Desterrada d'aquells models domèstics tot allò que com la feréstega coliflor ens recorda la fonda ferida del passar gana i la pena de recordar-la encrostada a la subtil borreta de la bufanda alcoiana, menestral abric de qui lluïa misèria, la coliflor, hui i ara, servint-se la venjança amb fredor criminal. Enlairant-se superba als mercats en blanca muntanya salvatge, esparracada de carns i arrufada de peçó. La coliflor reivindicada, enaltida, cobejada, la bròfega autora de desolades flairances, acreditada per la xucrut polonesa, literatura de Reymont i Orkan, rural i descriptiva, i el curatiu misteri de fer baixar la sang engreixada. Desterrat de l'etern saber del lector, del simple record olfactiu, la més meretriu hortolana és, i així s'escriu, màgica triaca saludable, guaridora de mals incurables. Malgrat la sentor, el desagradable retorn a la memòria de la pudor de penúria.
