Bunyolada

La pasta barrejada amb polpa de carabassa i fregida en abundant paella d'oli sempre ha vingut associada en el nostre rodal a la primavera. Jo el bunyol el recorde amb el primer raig de sol saludant el rebedor de ma casa al cantó de les Cabres, succés que venia a esdevenir-se pocs dies abans de Sant Josep. La llum solar, amb el convenient grau d'inclinació, posava a disposició de la casa el convenient decorat de l'enfilall de les festes. Setmana Santa, la Puríssima. La picor a la gola de l'oli que es fregia a la cuina ens venia a dir que s'acabava l'hivern amb els tediosos diumenges de pluja fluixa i fang al carrer. Tauleta de brisca. Ferum de cacau i tramús del cine. El so de la campana grossa, i una llarga i ensopida setmana de cara al rosa rosae i les equacions de segon grau.

Ara que som al temps de Sant Josep, el bunyol ha tornat a la taula familiar, encara que siga per solemnitat i evocació de menjar les coses quan toca. Són uns bunyols que no tenen forat. Això és difícil d'obtenir si no es té pràctica, però el sabor és bo, tal vegada millor que el de la memòria. L'oli, matèria quasi principal del dolç, ara és bo i refinat, i quan cau de l'ampolla fa un filet daurat que no es trenca. Hi ha gent que té cura de les oliveres i es fa un oli casolà molt decent. Un raig generós d'aquest oli sobre una torrada de pa em serveix per a acompanyar el café de primera hora. Per la seua banda, el mercat ofereix bons productes que vénen envasats amb llaunes decorades amb gust i que ens recorden aquelles antigues d'estampa d'art déco. Els aficionats d'ací porten a moldre l'oliva molt lluny i fan de tot això una litúrgia. Exigeixen que l'oli siga el seu. Res de barreges alienes. Jo comprenc l'emoció del nostre llaurador actual de cap de setmana quan tasta la primera llàgrima de la collita. Com també entenc la passió que posa a la taula dels amics quan es ponderen collites de vi, mentre el setrill raja sobre l'amanida de tomaca el seu, el millor oli.

El bunyol té una tradició de festa molt superior a qualsevol altra llepolia familiar. Porta la satisfacció afegida que, a excepció del sucre que empolsima la superfície, tot és producte casolà, si és que la cosa es fa com cal. I una enorme carabassa posada a lluir al balcó allà per Tots Sants dóna amples possibilitats d'aplegar a l'inici de la primavera espremuda i amb carn ferma oferint un confitat sense grumolls. La bunyolada, feta a l'antigor amb altres ingredients, féu exclamar a Valeri Catul allò tan senyorial de «interior melem exterior oleum», xarrupant de manera elegant un bunyol fet de safanòria.

La tradició del bunyol és una condescendència a la compensació. La nostra història local, tan vinculada a l'església, va unida a la contemplació de la vida terrenal com un trànsit. El predicador italià del segle XVIII, fra Nicolás Gallo, en el seu sermó sobre la Butlla fa raonaments sobre els productes de la llet com a rebosteria de reforç a la penitència quaresmal. Res diu del bunyol, pel considerat agraïment que se li deu a un dolç auster i camperol que fa de bon passar el rigor del temps de dejuni. Una bunyolada equival a un esplai passatger, tan dins de la tradició del país, i la lleugeresa dels seus components i la tendència a pansir-se el dolç al segon dia el fan d'urgent consum al moment i en companyia. Tal com faria un pare franciscà, guardià compassiu, com un esbarjo fraternal després de fer l'ofici del calvari dins del rigor quaresmal. És el bunyol un pietós enganyar la fam, disciplina tan arrelada en la memòria dels majors.

Ara el bunyol té un calendari que comparteix amb el xurro, que és més propi de l'hivern. No és el mateix. Fer una roda de xurros és com resar un kyrieleison. El bunyol, no, que és com llançar a l'oli un pètal de flor d'ametler. Més primaveral. Més a prop de la glòria de Pasqua. Com un esclat. I tot això que es fa amb uns elements tan primitius, amb un gest de dits semblant a un davallament, s'ha de justificar en clau d'agraïment, com hem dit, un sospir d'adéu a l'hivernàs. Això significa el bunyol.