La mona

De Biblioteca Joan Josep Cardona
La revisió el 14:48, 10 feb 2018 per Jortola (discussió | contribucions) (Es crea la pàgina amb «{{Tendral i marcit}}Guarde al cove daurat de la meua memòria infantil que l'epíleg de la Setmana Santa, la Glòria, es commemorava el dissabte de matí. La festa de...».)
(dif) ← Versió més antiga | Versió actual (dif) | Versió més nova → (dif)
Salta a: navegació, cerca
Tendral i marcit
Portada de Tendral i marcit
Un pensament introductoriEl tot mesclatEls dàtilsLes bellotesEl moniatoLa canyamelLa carabassaLa dacsa mongeraLa coliflorLa bledaLa nespraL'endíviaPenques i llicsonsEl raveL'espinacLa pansaBunyoladaLa monaEls plàtansLes favesEls pésolsLes cireresL'albercocA Sant Joan, bacoresLes peres de Sant JoanLes pomes de la ceraEls ciruelosLes xatesLes móresL'alficòsEl meló d'AlgerEl melóLes figues de palaLes figuesEl moscatellEl raïm de veremaEl cabrerotEl raïm de lleiLes magranesEls codonysL'esclata-sangEls caquisEls perellonsLes taronges
Guarde al cove daurat de la meua memòria infantil que l'epíleg de la Setmana Santa, la Glòria, es commemorava el dissabte de matí. La festa de la trobada de la petita imatge de la marededéu dels pardalets amb el que deien el Jesuset de l'Hort, jo no la vivia. Es tiraven coets. Odiava, i encara odie, l'inútil soroll dels trons d'artifici, i aquests, en la permesa llicència per a ús dels xiquets, es prodigaven amb cruel vesània sobre els peus de tots aquells que, com jo, no mostraven una especial aptitud per a suportar-los. El toc de glòria de les campanes l'escenificava amb les bessones del pis de dalt de ma casa fent córrer un bastó entre els barrots de la llarga barana de ferro de l'andana del pati. La Glòria la limitava als estrets límits del carrer, situació gens traumàtica perquè vivíem al rovell de l'ou de la vila.

Però la Glòria, a més de sorollosa, era olfactiva, no tan sols de la pudent flaire dels coets, sinó per la penetrant i ensucrada aroma de les mones que posades sobre l'armari de la roba penetraven tota la casa de promesa de vesprada camperola. El feréstec salvatgisme d'uns trons es compensava amb la civilitzada harmonia d'un riurau que acollia la bona gent de pau disposada a menjar-se la mona per a berenar. I el riurau, com el nostre del Plamolins —tan ple de l'aresta de la flor del pi, una mica abandonat per la hivernada amb aquella olor de pols covada, i mostrant un panorama de verds sembrats i groguencs pàmpols de la resurrecció dels ceps— era un altar laic on la Glòria es representava com un sant sopar d'infants i adolescents. Això era la Pasqua.

La Glòria ara es reserva per a la nit del dissabte i la litúrgia parla del gran silenci de les hores diürnes. Un silenci impossible d'aguantar a la nostra Mediterrània tan plena ara de visitants cobejosos d'un sol i una calor estantissos, tan aliens a un descans de la ment. El salm del primer nocturn de l'ofici de dissabte sant canta la pèrdua de les identitats: «Hereditas nostra versa esta ab alienos…» (La nostra heretat ha passat a mans estrangeres). Em semblava oir això des de la profunditat del veí i senyorívol jardí abandonat dels Feliu, fent-me solidària salmòdia en el meu camí cap al convent dels franciscans, travessant carrers impersonals fets sobre l'antiga terra de pa de sembrar. Allí al convent, any rere any, ens reunim un grup de veïns. Això que es diu la comunitat que comparteix unes hores d'íntima trobada i pretesa serenitat d'ànims.

El veïnat, solidari amb els temps, passà la safata de l'almoina per a atendre la construcció d'habitatges per a gent necessitada. La nit era magnífica en oratge com correspon a una litúrgia que canta la cera de les abelles, la flaire de les flors de primavera i l'encens que puja abundant cap al sostre. Emotivament preparats tots per a ser més considerats els uns amb els altres i renovar els sentiments de germanor, passàrem després a compartir en el claustre un modest refrigeri, en què la mona de Pasqua s'oferia sobre unes amples paneres guarnides de blancs mantells. El dolç de la mona, tan pobre de contingut, i amb aquell punt de socarrat i l'imprescindible cotna de paper de la base, és difícil de passar gola avall sense remullar abundant. Requereix vi si som al camp, o xocolata desfeta si fem un festeig pobletà.

No crec que hi haja altre dolç fet amb més amor que les mones antigues. Quan a casa les pastaven, no combatien a punyades la pasta. Jo observava com la mà tancada femenina acaronava la mescla ajudant-se amb oli guarint els clevills que volien obrir-la. I aquell constant vigilar la pujada de la pasta al llit, resguardada amb el matalàs i les millors mantes reforçades amb ampolles d'aigua calenta. Fenguts els muntonets, tocava després l'espera anhelant de l'eixida del forn i la seua ordenada disposició damunt l'armari de la roba mudadora.

La compulsiva adquisició que fem actualment de les mones als forns del poble em deixa una mica melancòlic. Despullat el dolç de l'estima domèstica antiga, ha perdut la litúrgia plena de bella premonició del significat del pa en la frase llatina de salus mentis et corporis, que traspassat a l'àmbit familiar ens feia recollir el bocí caigut accidentalment a terra i besar-lo tendrament i amorosa, i si era mona, l'elevàvem a la dignitat de pa que cura l'ànima, una actitud oblidada per qui a la festa l'arreplega de les paneres dels festers i el menja de forma mecànica. La pedagogia hauria d'actuar sense perdre temps. La mona, dolç humil, fou en altre temps alegria en les foscors.